L’actor Peter Dinklage no és l’Estrella

3.07.2017

A mi no m’agrada la cervesa ni Joc de trons. Ja ho he dit. Són dos temes que m’interessen més aviat poc. Ara bé, quan vaig sentir que l’actor Peter Dinklage de Joc de trons protagonitzaria el ja clàssic anunci de cerveses de cada estiu em vaig emportar una alegria moderada (si hagués estat Bryan Cranston en un anunci de whisky, o de vermut, m’hauria emportat una alegria més gran). I no només perquè és el primer cop que un actor com ell (és a dir, nan) era el “celebrity” escollit per fer un anunci (almenys que jo recordi, almenys a Espanya) i, per tant, suposa un cert pas endavant en la normalització d’aquest fet, sinó (per què no dir-ho) perquè vaig pensar que així, aquest cop, almenys l’anunci seria una mica diferent.

Peter Dinklage

Però l’alegria va durar poc. No es tracta de parlar aquí del concepte mediterràniament ni de les tècniques publicitàries (ja ho van fer, i molt bé, en un assaig que va publicar fa un temps aquesta mateixa revista), sinó d’un altre fet en concret. L’actor de Joc de trons no fa d’ell mateix (com en Quim Gutiérrez o la Laia Costa en anuncis anteriors) ni interpreta un personatge realista (com l’actor desconegut, força ben plantat i amb ulls blaus, protagonista de l’anunci actual), sinó que fa de fantasma. Una mena d’ésser màgic i al·legòric, capaç de fer veure el passat i projectar-se cap al futur, a la manera dels fantasmes del Conte de Nadal de Charles Dickens. On ho havia vist, això, abans? I em vaig recordar de la pel·lícula Vivir rodando (Living in Oblivion, 1995) en la qual el mateix Peter Dinklage feia d’un actor nan que, durant el rodatge d’una pel·lícula, es queixava al director, interpretat per l’Steve Buscemi, que per la seva condició de nan només el feien sortir a escenes que representaven somnis. De fet, en una línia de guió (al meu entendre) boníssima, deixava anar al director que ningú no somnia mai en nans; quantes vegades has somniat, tu, en nans?, deia. (Jo cap, afegeixo). I que ni tan sols ell, com a tal, somniava en nans. Somniava en persones d’alçada, diguem-ne, normal. Doncs ara, més de vint anys després de la pel·lícula en què va debutar, la primera vegada que surt un nan en un anunci (almenys que jo recordi, almenys a Espanya) és per aparèixer precisament en un somni. Ja és mala sort.

I és que tradicionalment la presència d’un nan alerta l’espectador que ens trobem davant d’un somni, o com a mínim serveix per donar a l’escena un aire de surrealisme, des de David Lynch a Fellini. De fet, el protagonista de l’espot (el noi ben plantat i amb ulls blaus, d’alçada, diguem-ne, normal) només veure’l a la barra li pregunta si és un somni. És clar, on més hauria de sortir un nan, si no?

Ja m’imagino els creadors d’aquest curt que és un anunci (o d’aquest anunci que és un curt) sabent que han de fer sortir el protagonista de Joc de trons, un dels actors més populars de la sèrie, i preguntant-se què poden fer. El posem en un xiringuito a la platja, en una festa, com sempre? No, això és molt rar. Intentant lligar amb la Laia Costa amb una cervesa a la mà? Què dius, com se t’acudeix. (Com si trobar-se els Love of Lesbian tocant en una casa fos una cosa molt normal). És molt més versemblant que sigui un fantasma que s’aparegui en un discoteca i faci viatjar el protagonista al passat per replantejar-se el seu futur. Tothom sap que això és el que sempre fan els nans.

O sigui que un actor que ha fet carrera a Hollywood, un dels més ben pagats del món, amb un gran talent (segons diuen, jo no hi entenc gaire) interpretatiu, estrella de l’HBO (la meca de les sèries, en diuen, oi?), encara no s’ha guanyat el dret d’interpretar-se a ell mateix. Encara no és el Quim Gutiérrez. O ni tan sols l’Arguiñano, que surt a tot arreu.

Potser la publicitat encara no està preparada perquè un nan representi els potencials consumidors de cervesa. Us imagineu que un dia sigui un nan un d’aquells homes experts en electrodomèstics, que amb un aplom i una seguretat proverbials sempre tenen solució per a tot, o el protagonista d’un anunci de perfum o (ai las!) fins i tot el conductor d’un cotxe? Possiblement trigarem a veure-ho. A la publicitat li costa involucrar certs col·lectius en determinats anuncis, des d’altres races a les dones, o als col·lectius gai o transgènere. Va encara un pas darrere el cinema. El que és segur és que jo no he somniat mai en un nan però, en canvi, n’he conegut algun a qui agrada força la cervesa. Com a mínim, més que a mi.

Han passat més de vint anys des d’aquella pel·lícula (per a mi mítica, com moltes dels anys 90) de Tom DiCillo i encara no sé què somnia Peter Dinklage. A “El Hormiguero”, no fa gaire, li van preguntar com era un dia perfecte per a ell i va contestar que ser allà, en aquell programa; això em va decebre una mica. Potser simplement somnia que passa un dia a la platja, en un xiringuito o en una gandula i amb una nevereta, com l’actor desconegut d’ulls blaus i alçada normal, o com qualsevol de nosaltres, i pot beure tranquil·lament, ara sí, una Estrella ben fresqueta. O potser, ja que és un somni, què carai, una Estrella Galicia, que diuen que està més bona.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Sí senyor.
    A més, no us sembla que aquesta mena d’anuncis es fan per una mena d’onanisme creatiu mal entés per part de l’anunciant?