La violència

24.07.2017

Ningú de Dimas Transports no s’explica com ha pogut passar, mentre la secretària repeteix el seu esglaiat testimoni. Quan el bram salvatge l’ha fet entrar a gerència, s’ha trobat el senyor Gil postrat a la butaca, amb els ulls glaçats i la camisa blava xopa de sang, i el seu germà Fidel que no se li movia del davant, rígid, encara empunyant l’obrecartes. Segons ella, s’havien tancat per discutir aquell pla d’inversions de la discòrdia, i mira. L’ambulància no ha trigat i des de fa hores el gerent està ingressat a la UCI, diuen que fora de perill, i el director financer continua retingut a comissaria, com un enze, sense que la policia aconsegueixi fer-lo parlar.

En realitat, Fidel Dimas té el cap molt lluny d’aquest despatx. Ha tornat al seu poble de mala mort, amb els hiverns blancs i els estius encesos, a la casa de fang i palla, amb set germans, i encara perquè després de l’últim part la mare es va tirar de cap al pou, cansada de ser una bèstia de càrrega. “És clar, la Petra era una Vilchez, gent de mala sang”, corria pel poble, com si els Dimas fossin uns sants. Però el pare bevia com una esponja i aviat va tenir els fills repartits entre els parents. Els dos grans amb la tia de Barcelona, la millor manera d’escapar d’aquell infern; en plena pubertat, ben enganxats, però diferents com la nit i el dia. El gran era dels que es menjava la vida amb la boca plena, mentre que pel segon tot eren perills i mals averanys. Sort que els oncles els van obrir tantes portes i abans d’anar al servei ja es defensaven fent de missatgers amb una furgoneta. A més van tenir l’encert de casar-se amb dues germanes d’una família amb influències i, trenta-cinc anys després, amb la descendència disposada a continuar, podien sentir-se orgullosos de ser amos d’una flota de transports que alimentava un centenar d’empleats. De vegades, pels aniversaris més sonats, encara es preguntaven si la sort els havia caigut del cel o si se l’havien guanyada a pols, però en aquella empresa familiar, de règim paternalista, tothom sabia que en Gil Dimas tenia molt de nas per als negocis i un agut sentit del risc; comptant, això sí, amb un administrador tan escrupolós com son germà, que prou el feia tocar de peus a terra. Per tant, ningú no podia preveure que avui, per una negociació de pressupost, el petit li clavés al gran un obrecartes a la panxa afectada de sobrepès.

Després de set hores a comissaria, Fidel Dimas està esgotant la paciència dels inspectors. No és que es negui a respondre, és que no li surten les paraules; ja el tancarien, si no fos per la cara de bon jan. En una última temptativa, el deixen a mans de la psicòloga experta en casos límit. Sense recórrer a l’interrogatori directe, ella aconsegueix que li toleri una mà sobre el braç mort a la taula i, al cap d’una estona, que fixi la vista perduda en el somriure tebi que li ofereix. Ja parpelleja, ja se li belluga la nou del coll. Llavors ella s’aventura a recordar-li tot el que sap per la família i l’empresa; tots els mèrits de la labor que durant tants anys han fet els dos germans, sempre junts a les verdes i a les madures; l’admiració que desperten, l’estima de tots els empleats, dos com si fossin un… Tanta compenetració que ningú no entén que hagin acabat tan malament per una discussió econòmica. “Només volem saber què els ha passat avui”, li xiuxiueja ella, amb la dolçor als llavis. L’home s’empassa la saliva, sembla que desclogui les barres, però no articula paraula. Només quan ella li clava una mà a cada braç, fort, se li escapa, com una exhalació: “Aquella ganyota… Aquell menyspreu… Tu sempre seràs un Vilchez”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Un dels bons contes, Isidre! Més enllà de la narració, tot un món profund, intens, burxa amb intenció el lector i el sacseja amb la darrera frase, que obre (i no tanca pas!) a l’abisme ocult del viure. Molt bé!!

    • M’agrada que l’hagis interpretat tan bé, Antoni. D’això es tracta. Sembla que aviat podràs llegir tots els Biolit en paper. Ara els estic revisant intensament. Bon estiu.

  2. Hi ha qui ens recorda, constantment, la nostra procedència, com si fos un estigma. És el mateix dir Vilchez, com català.

  3. No és el meu tema de preferència el tractat en aqueta meravellosa narració. Però sí que haig de subrratllar que n’és inequívocament una rodona narració de l’Isidre. Del seu inconfusible estil. Espero i desitjo que haviat, veiem a les llibreries el conjunt de les narracions publicades a Núvol. Petites joies literàries. Gràcies, Isidre.