La tassa de te

26.08.2012

La tassa de te està trista. Se sent refusada. Fa estona que espera damunt la taula i encara ningú no l’ha tocada.  El cambrer l’ha deixada davant la dona que, teòricament, la desitjava, però Ella no li ha fet cap cas. Llegeix i mira amb insistència la porta del carrer. Al cap d’una bona estona ha deixat el llibre, ha enretirat el platet que tapava la tassa i l’ha mirada. La tassa, rodona, afectuosa, s’ha estremit d’esperança, confiada de rebre la companyia del sucre i compartir l’alegre dringadissa de la cullereta. Però no ha passat res, la dona ha continuat  ignorant-la. Només li ha dirigit un esguard buit, opac, que no mirava. El te s’ha mantingut intacte, refredant-se. La dona ha tancat el llibre i la tassa ha tornat a vibrar il·lusionada. Ha estat en va. Ella ha buscat dins la bossa un bolígraf i una llibreta i ha començat es escriure dalt de tot de la pàgina. Al cap de poc ja n’ha omplert ben bé la meitat. Ella només té ulls per al paper quadriculat que es va omplint de gargots blaus.

És aquesta la vida que li espera? La tassa era feliç, vivia damunt la cafetera, calentona, al costat de les seves companyes. Quan la mà del cambrer l’ha agafada, quan ha sentit la cremada de l’aigua bullent, el seu cor de porcellana ha saltat d’alegria. S’estava acomplint el seu destí: oferir-se com a receptacle, donar un bocí de satisfacció, proporcionar una espurna de felicitat a un ésser humà. Però, què passa quan es trenca l’auguri?, quan no s’acompleix la pròpia finalitat? Amb una present mancat, quina esperança dóna el futur?

En la seva indiferència la dona es comporta com un déu inabastable i cruel. Continua amb la seva escriptura, ja arriba gairebé al final de la pàgina. Ella ja no mira la porta del bar, escriu amb determinació. Al cap d’un temps que no acaba mai, sembla que amaina el moviment seguit d’aquella mà que la tassa es deleix per sentir damunt la seva nansa. La mà s’ha aturat. La dona, gràcies siguin donades als déus de les vaixelles, ha trencat la bossa del sucre i el deixa caure dins el líquid que tot just arriba a la tebiesa. Remena el te distreta, mentre els ulls tornen a resseguir el traçats blaus.  Per fi els llavis han tocat la vora blanca, han xuclat una mica de te. Cansada però feliç, la tassa espera un nou gest que acabi d’acomplir la cerimònia. Esperarà debades.  Ella ha tornat a burxar dins la bossa i n’ha tret un sobre que també ha omplert d’escriptura. Ha arrencat el full de la llibreta i l’ha ficat dins el sobre.

Ella ja s’aixeca sense ni mirar la tassa. Entrega el sobre al cambrer amb unes paraules, amb uns diners. Es tomba un moment i mira el local amb ulls perduts. Va cap a la porta que tant havia atret la seva atenció i desapareix dins la fosca. La tassa queda damunt la taula, freda, abandonada.  No pot aturar les llàgrimes que llisquen per les seves parets i van a aigualir el te amarg i esbravat que encara l’omple fins a la meitat.

A la vora blanca, el traç d’una mitja lluna vermella li recorda la felicitat que no ha pogut assolir.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Quina càrrega de simbologia en aquesta situació tan magnifica i delicadament descrita! M’ha entusiasmat tot plegat. Felicitats.

    • Gràcies a Maria Dolors i a Matilde Martínez, fins avui no havia mirat els comentaris. Una abraçada, MD

  2. Retroenllaç: Contes d’estiu a Núvol | Núvol