La tarda de Reis

4.09.2012

Amb gargots i mala lletra, el neguit se’l menja. Firma amb lletra de pal (JOAN) i agafa la carta amb cura, la dóna a la seva mare i ella la doblega, de qualsevol manera, i la fica dins la bossa. Aplaudeixen i criden: Ja són aquí! Però encara no podem marxar, encara has de berenar. Ell fa que sí amb el cap amb els ulls ben oberts. En Joan ha demanat totes les joguines que ha vist en els anuncis de televisió durant les darreres dues setmanes. Joguines de noms estranys, fins i tot impronunciables per un nen tan petit com ell. Però no pateix, resta tranquil: els Reis són màgics, ho saben tot i no s’equivoquen mai.

S’aixeca de la taula i corre pel passadís fins a arribar a la porta i s’espera content perquè aquesta vegada no ha caigut a terra. S’emboteix primer l’abric, i com que veu que el duu del revés, se’l treu i se’l torna a posar. Després agafa els guants, i sense distingir quin és l’esquerre del dret se’ls posa. I finalment, i de manera maldestra, s’entortolliga la bufanda al coll. Sort de la mare que l’hi arregla. Quin goig que fa el meu nen! Què ha de dir, la mare? I li pessiga les galtonetes! I se’n va a la sala a buscar el papà.

En Joan demana pressa. Ara vols amagar aquesta enorme caixa rere la cortina? xiuxiueja la mare. El nen està esperant a la porta… Ara el senyor ha tingut la brillant idea d’amagar la bicicleta que no ha havia demanat en Joan rere la cortina. Sí, Joan ara vinc. Buscaré la màquina de fotografiar.

l fanalet! Àvia! On és el fanalet? I l’àvia treu d’una butxaca màgica el fanalet de paper que van fer en un taller de manualitats nadalenques a la biblioteca del barri i li diu que no el pot encendre encara perquè l’espelma s’apagaria abans d’hora i que, per les casualitats de la vida, ja no en tenien més en tota la casa. D’acord, el fanalet no s’encén. D’acord! Mamà! Papà!

Ja l’he trobada! Mamà posa’t amb el nen. A veure, Joan: Lluuíís!! Vinga va… només una. I en Joan fa un esforç sobrehumà per no fer ganyotes i per estar-se quiet. I queda una fotografia preciosa però en fan una dotzena més per fer temps: Joan has tancat els ulls, Joan no facis ganyotes, Joan has sortit mogut i el nen al·lucina.

La caixa enorme s’ha obert i les peces de la bicicleta estan escampades per tota la sala. Ho sabia! pensa la mare. El que ella no sap, encara, és que l’Arbre de Nadal també ha caigut al terra. El Joan, que també ha sentit el terrabastall, corre per veure si el papà s’ha fet mal… Joaann, el berenar! (un croissant de xocolata) Salvats!: el papà, la mamà i en Joan. Tot gràcies a l’àvia. Engoleix el croissant en un tres i no res i torna a exigir pressa. Crida i renega! Està impacient! Dóna cops i l’àvia intenta tranquil·litzar-lo com pot (amb l’original coreografia d’Una parada de xurros al carrer Urgell, cantonada Borell). No hi manera. El nen vol marxar i encendre el fanalet. Com ho puc fer? Què? A quin rei li vull donar la meva carta? Ostres! No ho havia pensat. No puc deixar que una qüestió com aquesta de summa importància la triï el destí. Ara, s’asseu a terra creuant les cames, com fa al casal quan juga als indis, i medita. Respira profundament, tant que quasi s’adorm. Però com que ha arribat la cosineta tota xopa deixa la decisió per més endavant.

Clar, àvia. Ha començat aquest ruixat i no duia paraigües i els conductors, aquells imbècils m’han esquitxat de cap a peus. Alça! Ha dit una paraulota i l’àvia no li ha dit res, llavors ell també: Són uns imbècils, són uns imbècils!

La cosineta, molt astuta i maca, de la butxaca, en treu el telèfon mòbil. Digui? Sí, jo mateixa. En Joan no fa cas fins que no escolta: Oh! Molt bona tarda tingui sa Majestat. Bla, bla, bla. Els Reis han trucat a casa meva! Quan ho expliqui a l’escola no s’ho creuran i llavors la senyoreta em farà un petó a la galta i em deixarà el pintallavis marcat com fa a la resta. Comença a saltar com un boig.  La cosineta fa ganyotes i prega, si us plau, que perdonin el nen, que se li havia escapat i que no ho volia fer. Tones de carbó negre d’aquell que corca les dents? Ho he escoltat bé? Quan ho expliqui a l’escola se’n riuran de mi i la senyoreta no em voldrà fer cap petó a la galta i em castigarà de cara a la paret i … En Joan trenca a plorar com mai no ho havia fet abans quan la cosineta li diu que els Reis passaran de llarg de casa seva perquè l’havien sentit dir una paraulota. I penja. Joan, ens hem quedat sense regals. Cosineta t’odio. L’àvia la renya, em pica l’ullet esperant que l’entengui, crida la mamà i el papà i diu que fem via que arribem tard.