La sobrassada torna blanca

14.10.2012

“Primer callàrem i oblidàrem ses cançons. Després vàrem cloure es ulls i oblidàrem es paisatge. I ara no sé si encara hi som a temps o si mos hem d’avesar a viure dins un desert sense cap ombra”. És, parlant de Mallorca, una de les moltes reflexions que fa Toni Gomila a l’obra Acorar (verb que significa matar una bèstia traspassant-li el cor). L’autor i actor representa a Barcelona (La Seca, fins al 28 d’octubre) un text que va estrenar ara fa tot just un any a Cala Millor. Pot semblar una obra còmica, pot semblar un monòleg més, però el que Gomila basteix a l’escenari és un assaig en tota regla. A partir de la descripció del ritual de la matança del porc, el narrador i multipersonatge fa una al.legoria del que ha estat Mallorca els últims decennis, amb referències als orígens que es perden, als alemanys i la submissió pecuniària, a la política corrupta…

 

Toni Gomila, autor i actor a 'Acorar'

El que més m’ha cridat l’atenció, però, és la reflexió sobre les paraules. Podria haver titulat la peça amb l’espriuà “Salvem els mots”, però les connotacions de la sobrassada com a senyal d’identitat del poble mallorquí m’han semblat molt més adequades. Hi ha un moment en què Gomila explica que “la sobrassada torna blanca”; els ha passat en diverses cases on ja han fet la matança. I tot plegat gira al voltant de la cura o la deixadesa que tenen en cada família a l’hora d’elaborar els embotits, el càstig diví i la pèrdua de les tradicions. El remei perquè la sobrassada no es torni blanca rau, sembla ser, a posar-hi un conservant, és a dir, a subvertir-la, a adulterar-la: la mestrança . És paraula ben viva en aquest context. I apareix a l’Alcover-Moll amb aquest sentit, però l’accepció ja no surt als diccionaris moderns. Com pot ser que el diccionari hagi bandejat significats de mots que els parlants encara fan servir?

Una última reflexió: quan l’espectador arriba a la sala, troba al seient un glossari: una trentena de mots que se sentiran durant l’obra i que potser un català no comprèn. Els catalans entenem tots els accents de l’espanyol peninsular, perquè la tele ens ha regalat infinitat de minuts de gent parlant en aquests dialectes. Per què, doncs, no entenem amb la mateixa naturalitat els parlars balears? La difusió de la riquesa dialectal del català entre els seus parlants no ha estat mai cap objectiu estatal ni molt menys una prioritat cultural. Ans al contrari. Les autonomies han estat l’excusa perfecta per impedir llaços culturals i televisius entre territoris de parla catalana. I llavors passa que resulta més fàcil dir “és que jo el mallorquí no l’entenc”, que no pas aturar-nos a pensar per què.

Article publicat a La Vanguardia el 8 d’octubre de 2012