La seducció feixista: Ors sense Ortega

Aquest mes de maig la Institució de les Lletres Catalanes publica el llibre Eugeni d’Ors. Potència i resistència, un volum editat per Xavier Pla amb més de trenta textos d’estudi dedicats a la figura de l’escriptor. Amb motiu de la publicació, la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut d’Estudis Catalans han preparat una jornada d’estudi dedicada a Ors que es farà el dijous 28 de maig a la seu de l’IEC. Avui a Núvol recollim dos capítols del llibre, un de signat per Raül Garrigasait i aquest de Jordi Gràcia.

Va tenir alguna cosa de maledicció divina la impertorbable ascensió d’Ortega als cels de la cultura hispànica fins a la Guerra Civil. I ben probablement va esdevenir sense voler-ho el mirall torbador on Ors llegia la seva insatisfacció, també des de molt d’hora, quan tots dos encara no han arribat a la trentena. Es porten només dos anys —neixen el 1881 Ors i el 1883 Ortega— i moren amb un sol any de diferència: Ors el 1954 i Ortega el 1955. Estic temptat de dir que aquí s’acaben les equivalències, però es mentida: de fet, és el marc sociohistòric per estalviar-nos simplificacions i comprendre la manera en què un impuls relativament similar —restituir la dignitat col·lectiva a la vida intel·lectual i històrica del país, sigui Espanya sigui Catalunya— els duu per camins substancialment diversos. I potser bona part del secret de les seves divergències —i alhora les seves similituds— té a veure amb la intensa dimensió política que tots dos assumeixen des de molt d’hora, amb alts i baixos, amb més o menys compromís segons les èpoques.

Mentre Ortega havia estat capaç de liderar com a mínim des de 1908 una condemna integral de l’Espanya del present (perquè era del passat), Ors havia assajat a Barcelona a les mateixes dates, des de 1910 com a mínim, una impugnació semblant que mai sortiria del tot bé. El seu va ser un mandarinat frustrat. Encara més: un mandarinat d’avantguarda efectiu però frustrat. Ortega també considerava privadament que el maltracte que rebia de nombrosos sectors de Madrid era violentíssim —parlo fins i tot d’abans de 1914—, com li passava a Ors respecte a Barcelona, i tots dos escriuen llavors a diaris de primera audiència, Ortega, a El Imparcial i Ors des de La Veu de Catalunya.

La pega crucial és que les afinitats generacionals —el comú nacionalisme regeneracionista, per dir-ho com Cacho Viu— els lligaven tant com els separaven les formacions intel·lectuals i les inclinacions polítiques. Si ho voleu dir abruptament, un va sentir-se atret per les arrels franceses del que després s’anomenaria feixisme i l’altre pel que ja llavors coneixíem com a socialisme democràtic alemany. El descobriment que fa Ors a França el 1906 és la doctrina nacionalista i classicista, el nacionalisme integral i reaccionari de Charles Maurras, i això no lliga precisament amb el descobriment que fa Ortega el mateix any a Marburg i Leipzig, i que reforça al següent viatge alemany el 1911.

Perquè sol recordar-se que Ortega importa i difon el pensament filosòfic neo-kantià, però sol dir-se molt menys que l’aliat explícit d’aquesta revisió de l’idealisme kantià és el socialisme democràtic alemany, i que els seus mestres allà —Cohen, Natorp— són socialistes. Maurras des de ben d’hora deplorava intuïtivament l’associació entre intel·lectuals, neokantians i crítica social. Ho recorda Michel Winock amb una citació simptomàtica de l’any 1898, en carta a Barrès: «¿Ha visto la protesta de esa pandilla de judíos, de hugonotes y de neokantianos? Porque son el kantismo y la universidad criticista los que sirven los cimientos a todos los intelectuales»[1]. Ortega torna a Espanya el 1907 amb una simpatia pel socialisme que anirà fent-se palesa i efusiva en nombrosos articles i conferències públiques com a mínim fins al 1914: és assistent i cronista periodístic del congrés del Partit Social-Demòcrata alemany, com ho és també dels congressos del Partit Socialista espanyol. Actua com a intel·lectual col·laborador sense militància i com a mínim des de 1911 no s’amaga.

De fet, pilota des de llavors l’acostament dels intel·lectuals nous espanyols amb experiència a l’estranger —com el mateix Azaña o el mateix Ors— a una alternativa d’impugnació frontal del sistema social i polític de la Restauració: ni els liberals de Romanones ni els conservadors de Maura. La seva proposta és el perfeccionament d’un liberalisme veritable que no pot ser un altre que el socialisme com a autèntic nou projecte de l’Europa contemporània (i tot això explicat no a les planes d’El Socialista, que també, sinó a les d’El Imparcial i, des de 1913, a El País). I és efectivament el 1913 on conflueixen nombrosos factors de canvi que trasbalsen la vida política espanyola i també els projectes civils i polítics d’Ortega i Ors. El primer deixa d’escriure al diari de la seva família, perquè el nivell d’agressivitat que Ortega gasta contra el partit liberal acaba rebentant la paciència del seu oncle, i diputat liberal, Rafael Gasset, mentre que el segon busca el seu lloc a Barcelona després de l’experiència europea i ja instal·lat a la Casa de les Punxes des de 1910. És el mateix any que Ortega obté la Càtedra de Metafísica (i deixa la de Psicologia atorgada el 1908, a l’Escola de Magisteri) i, mentrestant, Ors també dóna les passes que permetin augmentar el seu nivell d’influència i la seva estabilitat professional, més enllà de la docència als Estudis Universitaris Catalans. Ortega s’havia doctorat el 1904 i Ors ho fa el 1905, però en Dret, i per això el doctorat en Filosofia l’està fent anar a Madrid l’any 1913.

Ortega tot just comença llavors a treballar en la fundació de la Liga de Educación Política. Aquesta associació ha de visualitzar l’emergència d’una joventut intel·lectual que ha decidit desmantellar l’Estat per una tercera via: conjuminar un liberalisme amb ascendent socialista amb l’excel·lència científica i tècnica de la nova generació. L’acció és generacional gairebé per raons de geografia urbana. L’Ateneo, al carrer Prado, era un dels llocs neuràlgics de la mobilització d’aquella mocedad —el secretari nou era Manuel Azaña des de 1913 i entre els habituals hi ha Pérez de Ayala, Américo Castro, Josep Pijoan o J. M. de Sagarra. Les redaccions d’alguns diaris, el mateix Congrés dels diputats i les diverses tertúlies són molt a prop i les trobades continuades, un ritus propi de l’exasperació crítica que està gestant-se. Tot cristal·litza a la conferència —estudiadíssima, preparadíssima, calculadíssima i «solemne», com li diu Ors per carta— «Vieja y nueva política», dictada el març de 1914 al Teatro de la Comedia. És el bateig mediàtic del nou grup de pressió político-intel·lectual que de seguida fundarà el seu propi setmanari europeista i aliadòfil, España, des de 1915.

Ors figura de manera destacada dins d’aquest paquet, potser fins i tot amb un grau de respecte inusual. Ortega té la deferència (ben insòlita en ell) d’inaugurar la Secció de Filosofia de l’Ateneo, que acaben de crear per a ell, amb un acte de desgreuje a Ors. L’únic vot favorable que ha obtingut a l’oposició a càtedra que ha perdut (de Psicologia, també) contra un protegit eclesiàstic ha estat el d’Ortega, només uns dies abans de la conferència, el mateix 1914. Sense conèixer massa bé la seva obra, Ortega va presentar el jove Ors com a membre brillant «de la tácita hermandad de hombres que se esfuerzan en la liberación espiritual de nuestro pueblo, gentes que defienden el porvenir nacional de las inercias seculares». Ors ocupa «uno de los primeros puestos en la avanzada de esos patriotas que guerrean la guerra de la independencia moral española» (Ortega, vol. VII: 375)[2].

La confluència és més tàcita i genèrica o, fins i tot generacional, que una altra cosa. L’aliança de tots dos rau en un tarannà intel·lectual i europeista, malgrat que no entenguin la mateixa cosa per Europa l’un i l’altre. L’epistolari que va publicar Vicente Cacho Viu a Revisión de Eugenio d’Ors evidencia la clara complicitat, fins i tot aduladora, d’Eugeni d’Ors amb Ortega i el «hecho divino», li diu, de la seva amistat. Tenim el rastre d’una col·laboració activa en la direcció d’una col·lecció nova de llibres i, encara més: Ors figura com a col·laborador des del número dos de la revista España, entesa com a portaveu generacional i en particular dels aliats al voltant de la Liga de Eduación Política. El lligam polític, però, havia de ser el nou partit que Melquíades Alvarez funda el 1912, Partido Republicano i, fins i tot, el manifest de creació de la Liga tenia un esborrany previ on esmentava expressament aquest partit com el punt de referència dels socis de la Liga. L’associació pragmàtica de Melquíades Álvarez amb els injuriats liberals de Romanones des de 1915 va deixar penjada la minoria selecta que havia aglutinat Ortega.

Va durar ben poc també la col·laboració d’Ors amb España, de segur que no només per les raons de precarietat econòmica de la revista, tal com intueix Ors. L’esclat de la guerra el 1914 va condicionar immediatament un posicionament explícit a la revista, però amb algunes excepcions més o menys contundents: Baroja no anava pel mateix cantó, i no hi anava tampoc Ors. Mentre Ortega havia convertit en model de futur la cultura i el saber alemanys, però no el militarisme prussià ni la vulgaritat que havia tastat en directe al país, Ors postulava la naturalesa indestriable d’una i altra dimensió, la cultural i l’expansionista. De fet, el mateix 1915 Ors accepta la invitació a fer una conferència a la prestigiosa sala El Sitio de Bilbao. El 1912 Ortega havia ocupat la tribuna per fer una defensa rotunda de la pedagogia social que havia après a Alemanya l’any anterior, de signe inequívocament socialista. Ors en canvi arribava allà amb altres companyies i una altra onda: el presentava un dels fundadors del prefeixisme espanyol i l’Escuela Romana, Ramón de Basterra (d’altra banda, signatari del document fundacional de la Liga de Educación Política, i no pas Eugeni d’Ors). Allà faria nous amics com Rafael Sánchez Mazas i mantindria la sintonia amb l’autoritarisme antidemocràtic après a París pocs anys abans, com van detallar fa anys un llibret seminal de Jaume Vallcorba i els treballs de Vicente Cacho Viu. La defensa de l’església i el classicisme, la restauració monàrquica i l’acceptació de la violència militaritzada —els Camelots del Rei— són ingredients essencials de l’Action Française des de la seva fundació el 1906.

Deu anys després, el 1924, Ortega coneix millor l’obra d’Ors, perquè la llegeix de manera més planera i continuada. No ha oblidat el que va dir el 1914 en presentar-lo a l’Ateneo ni menysté la seva qualitat. Però les coses ja no van igual: l’elogi és un altre cop insospitadament rotund (repeteixo que insospitat per venir d’Ortega, naturalment): el seu Glosari, diu a un article, és «uno de los hechos más importantes de las letras españolas contemporáneas» i creix dia a dia «como si creciese en perpetuo fructidor». Tant és així que la riquesa de les variacions i la vibració dels aforismes orsians «envían hacia nosotros la imagen de un arca de Noé estilizada en gálibo de góndola». Déu n’hi do, amb cursileria inclosa.

Alhora, tanmateix, el text és l’encapçalament necessari per confessar les dificultats de posar-se d’acord amb Ors. I és que Ors «no dialoga nunca. Su manera de combatir es volverse de espaldas al enemigo y cantar una vez más su aria», en un gest de suficiència que hauria de ser profundament ingrat a un Ortega completament desacostumat a l’egocentrisme (dels altres). I ara bé la teca: el reduccionisme d’Ors a l’hora de definir la cultura europea és insostenible, diu Ortega, perquè la confina a una «provincia y, bajo el nombre de clasicismo, se queda con media docena de ideas, de formas y de gestos». Ors s’equivoca de mig a mig: «pensar no es querer que las cosas sean como son», i d’aquí que al Glosari «abunda el capricho que nos hace encallar. Es el inconveniente que hay en no ser dócil a la intuición de las realidades y obstinarse en pensar según receta» (Ortega, vol. III: 697). No és completament segur, però sí probable, que s’haguessin trobat només un parell de mesos abans que Ortega escrigués això, a Madrid, el maig de 1924: Ors havia convidat Ortega a prendre un Oporto a casa seva defugint l’habitual La Granja del Henar on feia Ortega la tertúlia. En qualsevol cas, l’antipatia és manifesta i una carta d’Ortega de 1924 fa palès un distanciament cert: Ors contesta agraint la cordialitat verbal de la carta, tot i que no sap com conciliar-la amb el «tono —no digo, es claro, con la doctrina, ni siquiera con el sentido— del que vacilo en llamar, con usted, un arrebato». Bé podria ser aquest arrebato l’article que acabo de citar i que no seria més que el símptoma extern d’un deteriorament agut de la relació per aquells anys.

Diria més, i de seguida hi torno: Ortega fa temps que ha deixat de donar crèdit a Ors i desestima més categòricament del que sembla la seva obra i la seva prepotència monologal. Potser era veritat o potser no, però l’empipada que agafa Eugeni d’Ors el 1927 amb el diari El Sol, on Ortega activament continua escrivint, és molt considerable: allà s’ha publicat una diatriba consistent i dolorosa contra Eugeni d’Ors, desestimant les raons literàries que fan de l’escriptor candidat a ser membre de la Real Academia Española de la Lengua. Es tracta d’un Real Decreto de Primo de Rivera que obre l’Academia a les llengües perifèriques… Ors està encantat de figurar-hi, com diu expressivament en carta a Ortega citant Barrès, per «n’avoir plus à démontrer son talent tous les jours». Ors vol agrair la desvinculació explícita que Ortega li comunica per carta d’aquesta «rufianería» del diari. I efectivament Ors l’exculpa de la clatellada, no sé pas si amb raó. En tot cas, prefereix optar pel to conciliador i evoca la seva frustració en saber que Ortega no va poder ser senador el 1923 en suspendre Primo de Rivera el sector de lliure elecció del Senat sota la dictadura. L’adulació una mica empatisfada fa dir a Ors, en fi, que «mi estima, con mi admiración, han apreciado siempre en usted, al lado del potente vigor del ingenio, las gracias infalibles de la bonne compagnie».

Hauríem de dir que només fins a cert punt, perquè dos anys més tard un altre text és definitiu. Va restar inèdit fins al 1990, i ara s’ha inclòs al volum VIII d’obra pòstuma d’Ortega. Es tracta d’un article llarg conservat a mitges entre un manuscrit de dinou fulls i quatre galerades corregides de mà d’Ortega per anar a la Revista de Occidente, i que l’autor no va arribar a enviar. De ben segur, perquè aquesta vegada l’etzibada és fenomenal sense contemplacions i amb motius que van més enllà de la irritació que el posat estilístic d’Ors o la seva filigrana poguessin causar en Ortega. I és que, els anys 1928-1929, Ortega dedica els seus cursos de filosofia, per primer cop, a la formulació extensa i sistemàtica del seu propi pensament com a superació de l’idealisme i, per tant, de l’última expressió de l’idealisme, la fenomenologia de Husserl. Porta molt de temps donant-hi voltes i assajant aquesta sistematització filosòfica d’uns Principios de Metafísica según la razón vital (que és com titula els seus últims cursos universitaris). I de sobte, mentre és en plena batalla, i la més decisiva de la seva vida en el terreny filosòfic, troba atzarosament a la revista argentina Criterio una glosa més d’Ors, una glosa no pas diferent de tantes altres i no pas més ni menys agosarada o arbitrària que tantes altres de seves.

Aquesta, però, toca la fenomenologia, i això és matèria massa important com per callar l’estupefacció davant la «decisión con que Eugenio d’Ors habla de las cosas que desconoce». En tan poques línies com a la glosa orsiana és difícil «demostrar desconocimiento más radical», a banda de fer «ablución de vulgaridad» en parlar de la moda de la fenomenologia amb la finalitat de rematar-la en dos paràgrafs. Qualsevol dia, ironitza Ortega, Ors accedirà a «refutar la Crítica de la razón pura por cable», després d’haver despatxat una fenomenologia «a la cual envenena y liquida con el bombón de una glosa» (Ortega, vol. VIII: 177). Els editors moderns del text l’han titulat «Sobre la fenomenología» y no rèplica o resposta a Ors perquè l’article és efectivament una metòdica refutació teòrica a Ors però és també una matisada i sistemàtica explanació de la fenomenologia. Vull dir que ni és un estirabot ni un desfogament, per molt que tan sovint ho sembli: és de fet la cara secreta d’un Ortega sempre públicament més protocol·lari. Potser va penedir-se de la debilitat de qualificar d’«estolidez» la interpretació orsiana, o de fer pública «la audacia incalificable que rezuma toda la glosa», o d’assenyalar la ignorància de «este incalculable señor», el qual acaba de comparar amb un «carabinero». Per això Ortega s’alça directament al setè cel i troba que l’autèntic «castigo operante» que mereix Ors és acabar el seu article amb la reproducció del foli i mig de la glosa de Buenos Aires.

Cal imaginar Ortega a la tertúlia de la Revista de Occidente pontificant sobre el cas, i cal imaginar la difusió instantània de la seva irritació, tot i que Ortega batalla llavors en molts fronts oberts. El més immediat és poderosament polític: la constitució de l’Agrupación al Servicio de la República i el començament d’una campanya que renovava els esforços de 1914 i la Liga de Educación Política. Ors ja no hi serà, però no oblida pas el significat d’aquella primera aventura per justificar la seva al·lèrgia a la deriva cap a la República. Al seu diari de Madrid, ABC, Ors raonarà la «decepción» que li causa la traïció als ideals de la cultura que Ortega havia animat decididament el 1914. Som al 7 de febrer de 1931, tres dies abans que El Sol publiqui el Manifest de l’Agrupación, però la campanya ja està en marxa i el director del diari ha evocat burlescament i àcidament el passat polític «versátil y multicolor» d’Ors. Fals: aquest passat és inventat i fantasiejat perquè «no existe», diu Ors subratllant la frase, ni mai ha aparegut sota cap bandera ni manifestació ni crida ni res semblant en l’ordre polític. Ell només ha estat fidel a un pensament propi i independent «que se ha desarrollado siempre en perfecta coherencia y hasta en rigurosa sistematización».

D’altres, en canvi, es troben en el camí de la traïció a allò que va anomenar-se «en ocasión solemne (febrero de 1914), en el Ateneo de Madrid, “un cotidiano golpe de lanza por la Cultura”». Evidentment, Ors està confonent la presentació de la seva conferència el 1914 amb la frase que Ortega va pronunciar efectivament a la conferència del Teatro de la Comedia Nueva y vieja política. Ors coneix el projecte de campanya republicana perquè subratlla que el deure no és al servei «de ninguna entidad adjetiva» —la República— i ell seguirà fidel al «patriciado intelectual» que va començar fa vint anys i per al qual «una obra de política puede elevarse a la dignidad de una obra de misión». Aquells homes, que no esmenta pel seu nom, ara fallen en preferir «una eficacia de popularidad» o el «contagio de una corriente del día» en lloc de restar fidels a l’«ideal de ayer» y a una «ilusión no quebrada».

La distància era intel·lectual i ja rotundament política perquè l’antidemocratisme d’Ors havia anat creixent sense fre. No caldrà ara recordar la peripècia posterior en tornar de París el 1937: el seu falangisme va ser actiu i enlluernador, potser fins i tot narcotitzant, des de Pamplona, des de la fundació de la revista Jerarqvía i la col·laboració amb el cura Yzurdiaga, la lectura del seu discurs d’ingrés a la Real Academia de la Lengua a Sevilla, la col·laboració regular amb el règim i el nou poder allà on fos possible, a més de reprendre el Glosari a les planes d’Arriba España. Ortega era al mateix bàndol, ben cert, però va defugir la funció de propagandista pornògraf de la causa franquista i, gairebé, va limitar-se a confiar en la seva victòria.

De fet, però, i si em deixeu una fórmula una mica estrambòtica, el falangisme orsià és paradoxalment dalinià, vistosament autoparòdic i d’obsolescència programada, mai seriós del tot i sempre més a prop de la comèdia falangista que del falangisme ideològic. Res d’això redueix la transcendència de fer-se falangista militantment, però és un falangisme adoctrinal i més cínic que irònic, sovint humorístic i més sovint encara involuntàriament caricaturesc. Com si fos un falangista que ha perdut la fe o un falangista que mai no n’ha tingut: tan litúrgic com culpable.

D’altra banda, però, caldrà explicar algun cop amb una mica de calma —com suggereix en aquest mateix catàleg Jordi Amat— la fertilitat de la lectura d’Ors per part dels més joves. Com a falangistes doctrinals es rendeixen fascinats a la seva imaginació especulativa i descobreixen després, amb la seva pròpia maduresa, que pesava més la ironia, la saviesa i la contenció que cap deliri fervorós d’idealisme falangista. El cas exemplar és Dionisio Ridruejo, però valdria també per a moltíssims d’altres, com ara Aranguren, Valverde o Lago Carballo. La matusseria grollera i la violència fatxenda van trobar-les, certament, a les gloses d’Arriba España durant la guerra. Però no van trobar-les a la postguerra, com si la funció s’hagués acabat i toqués recuperar la solemnitat pròpia del teòric de l’angeologia, de la Ciència de la Cultura i secretari perpetu de l’Instituto de España fundat el 1938. Amb ell aprenen a refer el seu propi desordre personal i a trobar la música d’una restitució al classicisme ètic i escèptic. Probablement una lliçó contrària al vitalisme entusiasta i materialista d’Ortega, però igual d’higiènica al context de la postguerra.

La diferència central, doncs, no rau aquí, perquè tots són autors insubstituïbles pels joves de llavors. La diferència rau en el com i no tant en el què: mentre Ortega entén que les possibilitats de restituir la funció de l’intel·lectual amb veu civil sota el franquisme són falses esperances i enginyoses disfresses del col·laboracionisme franquista, Ors no fa cap qüestió de res semblant i se sent plenament lliure d’actuar públicament com el que vol ser: la referència dels joves intel·lectuals i dels joves pintors (de Tàpies cap avall), i tant se val si això comporta seguir compromès amb el règim o no (perquè ho està des del principi, i completament blindat). La perspicàcia i la dignitat van fer-li veure a Ortega ben d’hora, tot just després de la conferència de 1946 a l’Ateneo, que no hi havia cap mena de marge per actuar amb llibertat a l’Espanya franquista fora dels temes més estrictament culturals o estètics. És, de fet, ben paradoxal i valuós recordar que mentre Gaziel anota sumàriament a les Meditacions en el desert, el març de 1948, que des de la mort d’Unamuno «la intel·lectualitat liberal espanyola sembla capada», Ors decideix el 20 de novembre de 1946 rematar a la sepultura Unamuno mateix tot negant-li la capacitat estricta de «pensar», perquè de fet no va passar d’omplir-nos de «divagacions». L’estocada va fins al final: «Hay más dosis de pensamiento en las páginas de comentario de Ferrater Mora sobre Unamuno que en las Obras Completas de éste». Li havia enviat Ferrater Mora al seu mestre Eugeni d’Ors el llibre que va publicar sobre Unamuno el 1944?

Tant se val un altre cop i, en tot cas, no ens confonguéssim tampoc. A l’alçada de 1946 no li calien disfresses (a ell!) per expressar el seu lloc a l’Espanya de postguerra ni tenia embuts a defensar el seu ideari polític tot i reclamant la seva entitat sistemàtica i estructurada (va ser, aquesta del sistema, una dèria compartida intensament amb Ortega). El context de la glosa del 8 de febrer és una rèplica a la ressenya del falangista atípic Emiliano Aguado a propòsit del seu Novísimo glosario. Ors explica que la seva doctrina política està esparsa al Glosari dels anys de la postguerra, i de més enrere, i encara una mica més enrere fins arribar al 1906. Alguns estudiosos com ara Juan Carlos Goyeneche, ultraconservador argentí i hiperhispanòfil, han entès i analitzat amb atenció els seus, diu Ors, «conceptos doctrinales, comunicables socialmente», i no calla que ell mateix s’ha pres la molèstia d’explicar-los fa ben poc temps. Per exemple, al pròleg espanyol a l’edició de les converses d’Oliveira Salazar amb el cap de la seva propaganda, el periodista Antonio Ferro. Es tracta de la Política de Misión, i no dubta que en bona part les seves idees polítiques han actuat com aquelles cambres que els metges recomanen als seus clients asmàtics per rebre «la salutífera sensación de aspirar el aire puro de las alturas». I fantasieja encara que ell «ha contribuido quizá un poco a asegurarle a España “esa insolente, esa casi indecente salud”», que Ortega acaba de diagnosticar —justament des de l’Ateneo— a la seva primera intervenció pública a Madrid després de la guerra. S’entén per on va la cosa? No és ell qui s’ha fet feixista o falangista; és el feixisme el que l’ha vingut a trobar a ell.

[1] La citació és a la pàgina 104 del llibre de Michel Winock, El siglo de los intelectuales, Barcelona: Edhasa, 2010.

[2] El text de la presentació ha restat inèdit fins a la publicació de les exemplars Obras completas d’Ortega y Gasset a la Fundación Ortega/Taurus, en XII volums.

Totes les referències a Ortega al llarg de l’article remeten sempre a aquesta edició.