La revolució de les bicicletes

29.07.2017

Societat líquida, món de la postveritat, era digital, quarta revolució industrial… molt bé, sí, però també som en plena revolució de les bicicletes, arreu, per la ciutat, per la muntanya… Em declaro un admirador i practicant de la bicicleta de passeig, de muntanya, fins i tot de pista, m’agrada anar en bicicleta i m’agraden les bicicletes, els diferents tipus, marques, colors… Tot un món!

Els ciclistes Rubio i Marqués a la cursa de les 6 hores al Velòdrom de Sants, 1 de gener de 1914, autor Josep Maria Co i de Triola (1884-1965). Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

En els incis de l’adolescència, la meva àvia -com moltes altres- em va regalar una Rabasa Derbi de passeig, i més endavant em vaig comprar successivament tres bicicletes de carretera, d’acer. Vaig créixer al barri de Sants, bressol del ciclisme català amb la Unió Esportiva de Sants i la centenària Volta Ciclista a Catalunya (1911); quan tenia 16 anys vaig intentar fer-me’n soci però els meus pares em van dir que no, massa perillós… Llavors, per la carretera de Sants m’escapava a Montjuïc i pujava en solitari les respectables rampes del castell… Era feliç emulant els professionals de la despareguda Escalada a Montjuïc (1965-2007).

Fent un tomb històric, el ciclisme fou esport de masses; recordem les cròniques del manresà Josep Maria Planes (1907-1936); Marià Cañardo (1906-1987), el set vegades guanyador de la Volta, que fou l’ídol dels anys trenta. Planes deia: “Al pas de la típica glòria esportiva, la simpatia que desvetlla Cañardo de cap a cap de Catalunya, té la tendresa d’un amor familiar.” (La Publicitat, 5/6/1935)

Si marxem al Tour de França (1903), la cursa per etapes per excel·lència de cada estiu, el ciclista terrassenc Jaume Janer (1900-1941) esdevingué el primer català a participar-hi el 1920, però la figura indiscutible fou en Cañardo, d’origen navarrès, el primer català i espanyol que guanyà una etapa del Tour el 1937.

Ara, quan arriba el Tour molts seguidors quedem embadalits davant la televisió a l’hora de la migdiada, és un esport que també ha caigut en el mercantilisme però té el tret distintiu que no s’ha de pagar per veure’l en directe. I això és un valor afegit que facilita el contacte directe i ensordidor dels aficionats en les rampes dels Alps, dels Pirineus… Llavors, els ciclistes que pedalegen drets amb l’espatlla encorbada que va d’una banda a l’altra, sempre i quan no es dopin (!), encarnen com ningú els valors de l’esforç, el sacrifici, el sofriment, la soledat, la duresa, una estètica, l’esport en estat pur… i això enganxa!

Però si es vol quelcom més participatiu, terrenal i relaxat tenim l’anomenat ciclisme clàssic com La Pedals de Clip que se celebra cada mes de maig al Penedès, per camins entre vinyes, tota una experiència per gaudir del paisatge i compartir passejada entre amics, aficionats i algun exprofessional.

Si després d’anar amb bici volem seguir en aquest món, podem llegir sobre ciclisme i ciclistes i, recórrer a la revista Volata, que combina ciclisme, cultura i periodisme. I si en volem més, anem a les publicacions de la Cultura ciclista.

O si preferiu anar a un Festival Internacional de Cinema Ciclista tenim el Rueda a Barcelona. I si voleu veure fotografies històriques en blanc i negre, només cal que feu clic aquí.

No entrarem en el debat de si el ciclisme és esport, cultura… això en Manuel Vázquez Montalbán ja ho va tractar en el món del futbol. I tampoc entrarem en la convivència entre vianants, bicicletes i cotxes a Barcelona o en d’altres ciutats, o si el foment de la bicicleta és més estètic que real. Ara, agafem la bici, disfrutem-la i cridem: VISCA LA BICICLETA !!!