La república del fang

El congrés de mots malcarats tot just acabava de començar. Els congressistes feien un escàndol considerable a les terrasses dels bars i, tan bon punt veien passar un mot de mala anomenada, aixecaven una cervesa plena a vessar i brindaven cridant. Als carrerons, les paraules brutes feien pixarades i altres coses que fan de mal dir. Els prostíbuls anaven plens de mots estridents cofats amb roba xarona i xancles i, de tant en tant, algun renec acabava al calabós, brut i amb ressaca. Els veïns havien demanat a l’alcalde que es desfés d’aquella aberració però la resposta sempre era la mateixa: “el càntir és mig buit”. El càntir era la mesura de totes les coses. “Si el càntir és ple”, l’aigua era de franc. “Si el càntir és buit”, tothom havia de fer sacrificis i beure només quan la set fos insuportable i pagant. L’aigua del càntir només pot ser de pluja. El cardenal de la diòcesi s’encarregava de beneir l’aigua i de fer-ne el primer tast. Després les autoritats en feien dos glops i l’oposició en feia només un.

L’economia basada en la grolleria va aconseguir evitar que el país caigués en la indigència econòmica. Els arcaismes i els mots educats eren ignorats per ser massa apocalíptics. Com que els diners anaven arribant a la població, l’optimisme tornava a circular pel carrer i el partit del govern ho va aprofitar per guanyar les eleccions, altre cop per majoria absoluta. El president, després de consultar-ho amb el ministre d’economia, va decidir repartir escopinades des del balcó de la seu del seu partit. “Obriu bé la boca!”, cridava cofoi. Hi havia babaus amb cara de granota que raucaven pletòricament brandant la bandera del país. L’endemà, l’aigua mineral valia deu cèntims més però tots donaven gràcies de tenir feina i que el pitjor de la crisi ja hagués passat.

Un bon dia, tothom es va llevar amb cara de gripau o bé de granota. Això cap científic ho va saber explicar del tot, però altrament, tampoc ningú els feia gaire cas. Els mots científics eren els més recargolats i apocalíptics de tots.

Enmig de tota aquella eufòria hi havia alguns capgrossos que van decidir seure en rotllana i fer vaga de set fins que el govern convoqués eleccions. Els capgrossos van escalfar la campanya electoral distribuint els seus acòlits en cercles de granotes i gripaus. Els gripaus anaven a la televisió a raucar i les granotes omplien les xarxes socials amb missatges de suport als amfibis superiors. Tothom se sacrificava en aquesta batalla fratricida. Aquella fou la “gran guerra domèstica”, dita així perquè es va transcórrer agònicament mentre la gent cagava al lavabo de casa.

El dia de les eleccions, gripaus i granotes van assolir el poder i van llançar el càntir pel balcó. “El càntir és buit”, va dir el gran gripau. “No ens fa cap servei un càntir buit”. Els mots amfibis van observar el balcó desolats.

Un foll rondinaire que anava arrossegant un cartell fet amb un cartó en què hi posava “La millor aigua és al riu” es va abraonar amb un parell de mots ximplets. Se’n feia creus que, en un món modern com aquest, encara que hi hagués gent que anés al riu a buscar aigua. “Al riu no hi ha aixetes, ni canonades” van etzibar-li mentre un d’ells li pegava i l’altre feia bocins el cartell. Va rebre una pallissa tan gran que va perdre el coneixement, un ull i dues dents.

Aquella nit va ploure a bots i barrals i els rius es van empassar pobles i ciutats senceres. Mots d’auxili, de por, de terror, d’esperança i de ràbia, tots van desaparèixer de la nit al dia, i del fang dur, alguns en van fer negoci.