La recerca d’Anaïs Nin

20.07.2012

 

Anaïs Nin

 

Enguany LaBreu ha publicat Dins d’una campana de vidre d’Anaïs Nin. L’any passat ja havia publicat d’aquesta mateixa autora Una espia a la casa de l’amor. Amb aquesta nova traducció, l’editorial trasllada una part més de la seva obra a la nostra llengua. Per bé que aquesta obra havia estat traduïda al català a finals dels vuitanta, ja no es podia trobar a les llibreries. La nostra quasi compatriota ―els seus avis paterns eren catalans i de petita havia viscut un breu període a Barcelona―, entra de nou a la nostra cultura, amb la qual potser comparteix unes arrels llunyanes i incertes.

L’obra d’Anaïs Nin és singular. Tant si ens centrem en els diaris ―la seva obra principal― com si ens fixem en les obres de ficció, hi trobem una recerca incansable per expressar la naturalesa de l’erotisme femení, la manera particular, pròpiament femenina, de relacionar-se amb el món. Hi ha sempre en la seva obra una exploració interior que no s’atura mai: l’escriptora selecciona les diverses realitats, aïlla instintivament allò que l’interessa i recrea una atmosfera única, elaborada a través d’un llenguatge narratiu propi. L’expressió d’aquesta atmosfera conté una mescla de sensualitat i transcendència. Hi ha elements lleugers i evanescents al costat de descripcions molt físiques i precises. Són textos  molt elaborats. La lectura pot arribar a ser molt absorbent i aclaparadora perquè no inclou cap anàlisi de la vida social o política, sinó una constant introspecció. Li interessava la psicoanàlisi i va estudiar amb Otto Rank, un deixeble de Freud. No en va, va titular Cities of the Interior un recull de cinc novel·les breus, entre les quals hi ha Una espia a la casa de l’amor.

Dins d’una campana de vidre es va publicar el 1944. És un recull de tretze contes ambientats principalment a París i a Fes. Només el començament del primer conte, anomenat “La casa flotant”, ja ens introdueix en un estat de desorientació i de suspens, en una fluïdesa constant, com la mateixa vida de la protagonista, que viu en un vaixell al Sena. Tot hi llisca, les sensacions es barregen, però sobresurt el desig de llibertat, d’estar només ancorada suament en un lloc, preparada per fugir en qualsevol moment. Amb la casa suspesa en el riu, la protagonista se sent abraçada per la ciutat de París. Aquesta sensualitat s’amara d’elements tràgics: el riu necessita els seus suïcides diaris, un nen petit acaba a l’orfenat, en el conte posterior ―que s’encadena amb aquest― la criada avorta en unes condicions terribles…

Al llarg dels tretze contes anirem trobant elements comuns. Els personatges són marginals, ells mateixos s’empresonen en uns móns propis, i sovint es troben al límit de la normalitat psicològica. Les narracions s’entretenen a relatar l’exterioritat, l’ambient, els detalls, i la manera com la els protagonistes es van barrejant amb aquest exterior, la manera com es confonen amb la situació viscuda i el lloc. Cal dir que Anaïs Nin, com totes les naturaleses fortament sensuals, té una tendència al misticisme, a una mena d’unió física amb el misteri de l’existència, i aquest element místic recorre la seva obra. Per això, aquells éssers en els quals hi ha una absència absoluta de sensualitat, aquells éssers que neguen el cos i l’eros, i que serien l’oposat natural de l’autora, l’interessen fins a extrems pertorbadors, com es fa evident en el conte que dóna títol a l’obra: “Dins d’una campana de vidre”. En aquest relat trobem tres germans que no han pogut superar el pas de la infantesa a la maduresa, és a dir, la transformació del seu cos i el naixement d’un desig adult. Ho viuen com una degradació, i se senten desgraciats, exclosos del món heroic i noble dels nens. És un conte d’una gran delicadesa. Les descripcions detallades donen vida a la casa i al jardí, que es troben en un estat de gran decadència: “la fusta, la seda i la pintura tenien l’aire trencadís de les flors seques”. La protagonista vol fugir del cos, li fa nosa el seu cos, voldria no poder ser observada. La manera com se’ns descriu el caràcter, amb un munt de detalls esfereïdors, recreen la paranoia en què viu la protagonista i els seus germans: se senten morts, lluny de tothom, de les seves parelles, dels seus fills, del món, només la unió entre els germans és pura, com a la infantesa. Tot és d’una evanescència corprenedora, plena d’espiritualitat i estoïcisme. De la mateixa manera, un dels contes posteriors, “Je suis le plus malade des surrealistes”, a través també d’una prosa poètica molt despullada, avança a poc a poc dins el laberint de la psique d’en Pierre, un noi que també defuig el món de la carn.

Però potser el relat més interessant és “El laberint”. És el més autobiogràfic de tots. Comença dient: “Tenia onze anys quan vaig entrar al laberint del meu diari”. Cal tenir en compte que els diaris d’Anaïs Nin abasten diverses dècades, són la seva obra més important, ocupen set volums en els quals relata la seva vida privada i íntima. En aquest conte hi ha una reflexió sobre la relació que manté l’autora amb aquest text. Es fa evident tot el seu món simbòlic. De vegades, fins i tot, es perd el referent real, tot és un núvol de sentiments: “Estava perduda en el laberint de les meves confessions, entre els rostres velats dels meus actes que només el diari desvelava”. El seu diari és com una gran ciutat interior, ella es perd en els carrers del seu laberint, però és encara ella mateixa, la nena d’onze anys que el va començar. És una reflexió molt interessant sobre la relació que l’escriptora manté amb la pròpia paraula escrita.

Aquest recull de contes és una joia delicada. Anaïs Nin s’inscriu en la línia dels autors simbolistes que, més que relatar històries, recreen una atmosfera, un aspecte ocult de la realitat descobert per una sensibilitat extrema. És una lectura ideal pels dies d’estiu, la desconnexió natural de les vacances permet entrar millor en aquest univers particular i fascinant, mai fressat abans d’ella, que descriu una part de la complexitat del món femení.

 

 

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Retroenllaç: La recerca d’Anaïs Nin | Motsmutsnats | Scoop.it

  2. hola.
    És la mateixa traducció que es va publicar fa una vintena d’anys? (A Eumo, em sembla).
    I, si no l’és, hi ha algú que hagi contrastat les dues traduccions?
    I, si no l’és (ara ja per curiositat), per què no s’ha aprofitat? (per impossibilitat o per desconeixement?)
    Gràcies

    • No, no és la mateixa traducció. La traducció publicada a Eumo el 1988 va ser feta per Núria Ribera i Górriz i el títol va ser “Sota una campana de vidre”. La traducció de LaBreu l’ha fet Ferran Ràfols Gesa. Desconec si algú ha contrastat les dues traduccions, és una feina que requereix força temps i especialització. Ara bé, és una cosa bona que hi hagi diverses traduccions d’una obra, qualsevol llengua s’enriqueix amb noves traduccions. Quantes traduccions tenim de Molière o de Shakespeare? Un munt, i això va a favor de la llengua.