La rebel·lió de les eles

4.08.2012

Un matí com tants d’altres, els habitants d’un indret qualsevol del nostre territori van notar tot just llevar-se que alguna cosa estranya els estava succeint. El cas és que van començar a sentir-se arreu unes veus estranyes que semblaven provenir dels llibres, revistes, diaris… Eren les eles geminades que després d’haver viscut juntes tota la vida, només separades pel pacient punt volat, havien arribat a la conclusió que ja no s’aguantaven i que per tant posaven fi a la seva relació. Això sí, d’una forma pacífica,  es repartirien la feina i cadascuna es quedaria amb una parcel·la del diccionari.

La Camil·la, una professora de llengua molt reivindicativa que a sobre estava escrivint una novel·la i va veure com de cop li desapareixien les eles geminades del seu inèdit text, va posar el crit al cel, i va exclamar que calia fer alguna cosa? En canvi l’Avel·lí, un xicot amb dislèxia, per al qual l’ortografia havia estat la causa de moltes angoixes, va al·legar que no havien de fer absolutament res, que si les eles volien separar-se hi tenien tot el dret. Ben aviat aquell pacífic indret es va veure dividit es dos bàndols: el d’aquells que es pensaven que això suposava una amenaça més a la supervivència de la nostra llengua i que una grafia tan nostra no podia desaparèixer de la nit al dia i l’altre, ben oposat, que defensava que prou difícil era de per si el català com per a sobre haver de recordar a quins mots calia afegir la maleïda ela geminada. I un fet a priori banal va esdevenir la més gran de les enemistats. Després dels raonaments d’un i altre costat, i en no posar-se d’acord van arribar els insults i més tard els cops de puny, les bufetades i les estirades de cabell. Tots els vilatans estaven implicats, fins els nens que també havien pres part d’uns o altres, tot sovint influïts per les idees dels seus progenitors, s’empentaven com impel·lits per una força estranya que els impedia raonar.

La Camil·la i els seus incondicionals van tenir l’excel·lent idea d’atrinxerar-se, en un acte de rebel·lia, dins l’edifici del col·legi. L’Avel·lí i els seus sequaços van prendre com a quarter general el cinema vell on feia ja temps que no es projectava cap pel·lícula. Uns i altres cavil·laven quina era la millor estratègia per sortir-se amb la seva, els primers amb la fal·lera d’unir de nou les dues eles i retornar la normalitat a la llengua, i els segons amb la il·lusió que no es fes realitat aquest fet i el tan odiat dígraf desaparegués per sempre de qualsevol text escrit.

Però les coses tot sovint són força més senzilles que el que la gent s’entesta en creure, així que un bon matí, clar i assolellat, un xiuxiueig feble es va tornar a sentir en aquell indret, però aquesta vegada els nens van ser els únics que el copsaren,  ja que els adults estaven força enfeinats en la seva guerra particular. Tampoc van saber escoltar els menuts quan els deien que havien sentit les eles fent les paus i que de ben segur ja tornaven a estar juntes.

Fou la Camil·la qui, en un descans necessari en la seva àrdua tasca de trobar les millors estratègies bèl·liques, es va adonar que estava intentant guanyar una guerra que ja s’havia acabat quan, en obrir per una de les pàgines la seva preuada novel·la, observà astorada que totes les eles geminades havien tornat al seu lloc començant per la de la seva signatura que presidia la portada.

Passat aquell moment de pol·lució mental, la pau i l’harmonia van retornar a l’idíl·lic indret de Catalunya . Ara una missió els uneix a tots per sobre de tot, la d’engegar la ràdio o el televisor o el que sigui, amb el volum el més alt possible, cada vegada que a algú li sembli sentir algun xiuxiueig estrany.

Etiquetes: