La Rat, en Vador i els hipocorístics

En un sopar recent, un amic va quedar parat quan li vaig suggerir que, si es deia Salvador, no li hauríem de dir Salva, sinó Vador. La gent que hi havia a la vora van fer rialletes per sota el nas i fins i tot un comensal va defensar el dret de cadascú a dir-se com volgués. Aquest dret és innegable, sense dubte. Si parlem de drets, ja no cal afegir-hi res més. Però ara no vull parlar de drets, sinó de costums, de lleis lingüístiques i de genuïnitat.

«En català, els escurçaments de noms (que hom anomena en general hipocorístics) tradicionalment es fan per afèresi, és a dir, eliminant les síl·labes del començament»

I el cas és que en català aquests escurçaments de noms (formes afectuoses que hom anomena en general hipocorístics) tradicionalment es fan per afèresi, és a dir, eliminant les síl·labes del començament. En canvi, en algunes altres llengües, com ara l’anglès (i també força sovint l’espanyol), la tendència és a fer-ho a l’inrevés, retallant al final.

N’hi ha molts exemples, d’hipocorístics ben formats: Txell (de Meritxell), Fina (de Josefina), Ton o Toni (d’Antoni), Quim (de Joaquim), Cesc (de Francesc), Cintet (de Jacintet), Biel (de Gabriel), Ciset (de Narciset), Ció (de Concepció o d’Assumpció), Ventura (de Bonaventura), Tòfol (de Cristòfol), Lari (d’Hilari), Nasi (d’Ignasi), Tinet (de Valentinet), Tomeu (de Bartomeu), Bet (d’Elisabet), Laia (d’Eulàlia), Cília (de Cecília)… O Bel (d’Isabel, com explica tan bé l’amiga Bel Zaballa en aquest article).

Aquests que hem dit són força coneguts, però n’hi ha que avui dia no se senten tant, com ara: Rat (de Montserrat), Tià (de Sebastià), Fel (de Rafael) o el cas del meu amic: Vador. Algú pot pensar que aquestes formes són inventades. Per això m’agradaria de posar-vos-en exemples més o menys coneguts. En Tianet (Sebastianet), per exemple, és un dels personatges de la famosa Primer història d’Esther, de Salvador Espriu. I Fel? És el nom d’un dels tres actors que formaven part la de la companyia Teatre de Guerrilla: Fel Faixedas. Finalment, Vador, a part de ser força escampat a la Catalunya del Nord, és també el nom d’un conegut locutor de ràdio, en Vador Lladó.

Fins fa molt pocs anys, aquesta tendència a retallar els noms pel començament era tan arrelada que fins i tot s’aplicava als que no eren pròpiament catalans, com ara Francisco, Fernando o Domingo, que es feien Cisco, Nando o Mingo (o Minguet).

«Com més va, més fàcil és de trobar Nicos i més difícil de trobar Colaus; se sent més Sebas que no pas Tià. Fins i tot escurçaments que semblen arrelats, com ara Txell i Cesc, han de pugnar amb Meri i amb Fran…»

Avui dia cap lingüista no dubta que Salva, Rafa, Montse, Magda, Imma, Dani, etc. són hipocorístics formats mitjançant un sistema foraster, és a dir, sense seguir la tradició catalana. Però, lamentablement, cada vegada fem menys aquest escurçament tradicional i tenim tendència a formar aquestes denominacions afectives a l’espanyola (o a l’anglesa), retallant el final del nom. Com més va, més fàcil és de trobar Nicos i més difícil de trobar Colaus; se sent més Sebas que no pas Tià. I costa de trobar una Triu i no gens una Bea. Fins i tot escurçaments que semblen arrelats, com ara Txell i Cesc, han de pugnar ambMeri i amb Fran.

Si us feu escurçar el nom, a la catalana, si us plau!

Article extret del blog de Jordi Badia, El clot de les ànimes, i publicat a la revista Mes a mes (setembre del 2012).