La promesa

2.08.2012

Encara no sóc a temps de col·locar-me bé el casc, que ja torna a caure una altra bomba. Aquesta m’esclata gairebé al costat. M’ha deixat assegut a terra i mig sord. Hi ha una polseguera de l’hòstia en aquest collons de trinxera i no veig res. I em xiulen les orelles.

Gairebé a les palpentes, de quatre grapes, com un gos petaner, intento sortir-ne. Però a mig camí topo amb alguna cosa. M’aturo. És un tros de braç del meu company, n’estic segur, m’hi jugaria l’ou esquerre. Ensumo bé el tros de braç i segueixo el rastre. Tres metres enllà, un cop aconsegueixo obrir els ulls, comprovo que efectivament és ell.

No li queden braços ––ni cames–– però encara es belluga una mica. «Tranquil, et posaràs bé!», li dic. És l’únic que se m’acut, és el que solen dir els soldats protagonistes de les pel·lícules de guerra nord-americanes. Ell somriu i se li escapa un reguerol de sang a frec de llavi. Pels gestos que fa amb el tronc, dedueixo que vol dir-me alguna cosa abans de morir. Paro orella i amb feines i treballs ––és tartamut–– em demana que li faci uns quants favors.

«Tu demana ––li dic sense pensar-m’ho dues vegades––, que un dia és un dia!»

De l’emoció, comença a escopir últimes voluntats barrejades amb sang i saliva. No l’entenc gaire bé (encara em xiulen les orelles), però ja veig per on van els trets. Em comença a explicar que, quan era jove i feia de pare Noel, en posar-se els nens a la falda, trempava una mica. No és que no m’interessi el que m’explica, però és que no tenim gaire temps. Molt educadament, li dic que vagi al gra, que no m’interessen les intimitats.

«La teva dona! ––li etzibo tot sacsejant-lo––, la teva dona! Està bona? Vols que me la faci?»

«Nnnnoooo…», respon ell amb veu trencada i afeblida, la típica de soldat a punt d’anar-se’n a l’altre barri. «Morfina!», crido jo, «Morfina!» I abans de dinyar-la, amb sorra i saliva en comptes de dents, afegeix:

«Cacacarda’t la nenena, que que que està més bobobona…»

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Retroenllaç: Contes d’agost | Núvol

  2. Retroenllaç: El Premi Núvol arriba a l’equador | Núvol

  3. Francament, trobo que aquest conte és dolent i desagradable. No li’n veig la gràcia. Sorprendre amb mal gust és típic dels escriptors dolents i dornar un premi a aquest impresentable, diu molt poc del jurat. Aquest jove, per la seva desgràcia, no té ni de bon tros, la grandesa de Nabokov i per tant més val que es dediqui a una altra cosa.