La primera veu en català: Ràdio 4

16.01.2017

Fa pocs dies presentàvem al Palau Macaya de Barcelona el llibre Ràdio 4, 40 anys en català 1976-2016, amb el seu autor, Josep Maria Adell, i la periodista Pilar Sampietro. Recordava com era de precària la situació del català en començar l’etapa democràtica. Era del tot impensable veure un rètol comercial o anuncis pel carrer en català, trobar-hi albarans, factures o rebuts, tots els actes administratius de l’estat o dels ajuntaments es redactaven exclusivament en castellà, era absent dels mitjans de comunicació i prohibit el seu ensenyament. I la nit de Santa Llúcia del 1976 la veu en català de Ràdio 4 trencava el silenci d’anys de prohibició. S’estrenava la primera ràdio pública que parlava en català. Va ser la primera que ho feia amb un abast nacional perquè només s’havia fet sentir uns mesos Ràdio Olot, i durant uns dies la mateixa Ràdio 4 mentre feia proves dient ”ja funciona i vol ser de programació normal”.

A la foto apareix Josep Mª Bachs durant una retransmissió. (1980) | Font: TVE

Aquell primer Nadal la veu de la nova emissora va acompanyar l’escudella i els torrons a moltes cases. Es va sentir l’Aurèlia Campmany que deia Esteu inaugurant l’ús quotidià i públic de la llengua catalana que ens havia estat estafat. S’havia mantingut de manera exemplar, magnífica. Ràdio 4 aspirava a fer normal la veu natural del país en el seguiment informatiu i parlant de música, de futbol, amb les novel·les seriades i els primers cursos de català.

Els mitjans de comunicació són eines potents per influir positivament en les llengües amb què operen, encara més en països amb coexistència de llengües. Incrementen directament la presència pública de la llengua amb què informen i entretenen i, de retruc, en faciliten el coneixement i obren oportunitats socials d’ús. I n’augmenten el prestigi. D’aquí, el gran valor de la veu de Ràdio 4, que ha narrat els nostres primers passos en democràcia fins ara. Ha estat clau per recuperar la llengua i el país, per a la revitalització d’un llenguatge adequat, que no sonés ni encarcarat ni estrany. Ha esdevingut un agent lingüístic referent en el procés de normalització. Sempre al punt de mira per ser una eina poderosa per al posicionament de la llengua.

Adell, que hi ha treballat els primers trenta anys, fa la crònica de quaranta anys de parlar en català i de pensar en català, de quaranta anys d’èxits i de crisis. Unes crisis que no eren d’audiència sinó que eren fetes de precarietat, de restriccions econòmiques, de por al tancament i a les reduccions de personal, conseqüència de la subordinació a l’organisme estatal que havia de mantenir l’emissora al servei dels catalans, però que volia desidentificar un col·lectiu social, diu l’autor. Era conscient que uns mitjans de comunicació de qualitat reforcen la llengua amb què treballen i que invertir-hi és invertir en la llengua.

Ensenya la manca de voluntat política i l’incompliment del servei públic de l’ens estatal que l’havia d’emparar. L’oblit de l’objectiu que expressa la llei que el regulava: Impulsar la diversitat cultural i lingüística. Una mostra més que l’Estat espanyol va oblidar molt aviat l’article 3.3 de la Constitució Espanyola d’especial respecte i protecció de la diversitat lingüística.

Al llibre, hi he llegit també la crònica de l’enginy, de la il·lusió i la dedicació dels professionals per contrarestar sempre les adversitats i les mancances. Llegir-lo és veure que l’emissora ha estat part de la transformació democràtica de Catalunya, a través dels fets singulars que hi recull, uns fets que ens han fet ser com som avui.

L’estatus de les llengües depèn molt de l’ús que en fan els poders públics. N’estenen el coneixement entre la ciutadania i genera prestigi social. Per això, cada cop que s’anuncia que s’apagarà la veu de l’emissora, la mobilització del personal i el suport d’oients, polítics, entitats, gent de la cultura trena acords i forces per evitar-ho. Feia, ha fet i fa falta mantenir la veu en català als mitjans de comunicació.

Maria Matilde Almendros entrevista Maria Aurèlia Capmany. | Font: TVE.

Saber la història de Ràdio 4 dona més arguments per apostar per la sobirania també per a la llengua per disposar de la capacitat plena de regulació en els àmbits de la comunicació. El darrer Informe de Política Lingüística ens diu que la ràdio és actualment el mitjà amb més consum en català. Podem imaginar amb seguretat que la protagonista del llibre n’és l’embrió, ens va fer entrar a casa la normalitat de sentir parlar la radio en català.

Vázquez Montalban diu que a Catalunya tenim moltes coses que són més del que són. Guanyen valor afegit perquè ens ha costat molt que existeixin. Perquè les hem hagudes de defensar. Per això, Ràdio 4 és més que una emissora. És part del procés de normalització de la llengua, de la nostra memòria i de la nostra voluntat de ser.

Totes els professionals que hi han treballat, i que poden llegir el seu nom al final de l’obra, han lluitat per fer viable la veu en català de l’emissora, amb entrebancs i mitjans tècnics marginals, amb suport intern advers. Adell, amb l’edició de Nautilus, ens n’explica la història, amb detall. És un homenatge a tothom que ha treballat, amb programació de qualitat, a la primera en català, i als qui l’han escoltada. Per molts anys més, Radio4.

Etiquetes: