La por de la mort (i una marieta)

El poema que dic: una vespa ha fet niu en una campana que hi ha a l’entrada d’una casa

Jordi Llavina ens parla de l’autor Ted Kooser, a propòsit de la publicació de L’ocell matiner i altres poemes, llibre traduït de Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana (El Gall Editor).

Un dels poemes seleccionats per a aquest llibre tan ben traduït pels poetes Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana —la primera aproximació al poeta d’Iowa en la nostra llengua; n’hi havia, però, una traducció castellana, Delicias y sombras, a Pre-Textos— és el titulat “Un niu de vespa” (“A Wasp’s Nest”), que explica un fet en aparença molt menor —com són, en aparença, molt menors els fets que explica la poesia de Kooser. No ens enganyem, però: només són menors, en aparença, els pretextos dels poemes, mai els temes als quals aquells serveixen—. El poema que dic: una vespa ha fet niu en una campana que hi ha a l’entrada d’una casa, presumiblement la del mateix poeta. (Una campana com aquella que feia brandar la senyora Ingalls, de La casa de la pradera, per cridar el seu home i les seves dues filles a dinar, posem per cas.) Quantes coses que diu sense revelar-les del tot, aquest breu poema: sobre la naturalesa de la vida, és clar (i tot, a partir d’una modesta campana, “una vella peça d’una boia, fosa en bronze”, i d’una vespa que ha donat una vida nova —muda, en principi, però musical en el fons— a aquella):

Rarament la fem sonar, vivim tots sols,
no hi ha a qui cridar perquè torni del camp,
per tant ja va bé que ella hagi decidit
construir al cor d’aquell silenci.

El poeta hi afegeix que, amb el feinejar constructor de la vespa, hi ha com una “queixa càlida” que “amplifica una nota / clara i persistent de la campana / que ens guia pels passos estrets / i a través de les generacions”. També aquests poemes de Kooser ens guien —o potser encara millor: ens orienten— per la vida i el coneixement profund d’aquesta.

He començat citant el poema del niu de vespa perquè em sembla molt representatiu de la poesia no sols de Kooser, sinó també de la tradició que aquest poeta representa i continua; aquella tradició que hem fet remuntar, tantes vegades, a Thomas Hardy (queda al marge dels dos grans tòtems de la poesia nord-americana moderna: Whitman i Dickinson, però no del tot dels romàntics anglesos) i que mostra una completa vigoria en poetes com Robert Frost, Edward Thomas, Theodore Roethke, R. S. Thomas, Patrick Kavanagh o Seamus Heaney, per esmentar-ne només uns quants de prou rellevants. Sempre, en l’obra de tots aquests autors lírics, la naturalesa hi té un paper revelador. Perquè sempre, aquest paper, està al servei de la comprensió de la naturalesa humana, amb l’emoció de la qual aquella primera va de bracet. I és que referir-se, d’entrada, a un niu de vespa, a l’elaboració casolana d’una compota de poma o a un tauler d’eines pot fer l’efecte de ser menys ambiciós que abordar temes com la llibertat, la necessitat del cant o la por de la mort, posem per cas. No badem, però, i tornem a aquella distinció que feia més amunt: una cosa és l’anècdota, tan quotidiana com es vulgui, i una altra, el tema del poema.

A més, ara que dic això de la por de la mort. El poema “Sobreviure” comença d’una manera fins a cert punt poc kooseriana:

Hi ha dies que la por de la mort
és tan ubiqua com la llum.

El sentit és diàfan, i no cal assajar-ne cap interpretació. Però la meravella —l’esgarrifança, si seguim Comadira— no esclata pas en aquests dos versos tan, diguem-ne, conceptuals, sinó més avall. Perquè Kooser no es pot permetre continuar un poema en el mateix to (gairebé grandiloqüent i de ressò tan romàntic) amb què l’ha engegat a caminar. No: la “por de la mort” no és el tema de la peça, sinó com a molt el valet de chambre que serveix l’autèntic senyor (això és, l’assumpte de la composició). I això té a veure, al meu entendre, amb la mentalitat d’aquest poeta del Midwest (i, consegüentment, amb la concepció moral de tota la seva obra), pròxima a la celebració de l’existència en totes les seves tonalitats, fins en la més fosca, i no pas al plany ni, encara menys, a l’escriptura nihilista. Referint-se encara a aquesta mateixa “por de la mort”, afirma el poeta:

Si no hi fos, potser no m’hauria
adonat d’aquesta marieta,
brillant com una gota de sang
a l’ampit blanc de la finestra.

Us n’adoneu? Això sí que ja és Kooser en estat pur! Benaurada por de la mort, si ens fa més sensibles al que ens envolta i més conscients d’una, posem per cas, minúscula marieta. D’altra banda, la reconsagrada “por de la mort” és pròpia de les persones —per tal com només nosaltres la patim no sols biològicament, sinó també culturalment, i l’elaborem i reelaborem en aquest sentit—, no pas de la resta dels animals, que rebutgen la mort per instint:

Quan la por de la mort, tan atenta
a tot allò que viu, se li acosta,
les antenes petitíssimes s’aturen.

Un insecte insignificant, sigui o no alat, pot donar peu a una reflexió de gran volada. Robert Frost —autor, tot sigui dit de passada, d’un poema intitulat “A Minor Bird”: quina força de suggestió que tenen, els ocells, sobretot en la poesia angloamericana!— va escriure un poema, “Una taca digna de consideració (microscòpic)”, traduït al català per Josep Maria Jaumà, en què se’ns fa saber que “una taqueta, invisible als meus ulls / si aquell paper no hagués estat tan blanc, / començà a travessar el que havia escrit”. Llavors, en el cor del poema apuntat, es dona una callada disputa entre el poeta —representat metonímicament per la seva ploma— i l’insecte gairebé inapreciable, que no es diu quin és. Finalment, l’home indultarà el microscòpic animal, que, tan petit com se’ns apareix, tanmateix és portador de vida (i d’intel·ligència i tot!):

La meva intel·ligència en reconeix
una altra, quan la troba, sigui on sigui;
i no sabeu com em fa de content
trobar-ne un mínim en un full de paper.

Ted Kooser sent predilecció per aquests pretextos tan a tocar de la mà, tan quotidians, i pels assumptes universals a què els associa (o dels quals els fa derivar). Per a ell, cada petita cosa sembla que signifiqui, que pugui revelar alguna cosa transcendental (o, encara més sovint, que estigui a punt de revelar-ho). No em puc estar de transcriure, literalment, el poema “Tauler d’eines”—que comença recordant-nos aquella mena de panòplia instrumental dels fusters, amb el contorn dibuixat de cada una de les peces, perquè, després d’haver estat usada, pugui ser retornada al seu lloc corresponent. Quim Monzó també va descriure un d’aquests taulers en l’inici del primer conte, magnífic, de Guadalajara, “Vida familiar”—:

Hi han pintat amb cura
els contorns de les eines
per mostrar-nos on va cada cosa,
la barrina i el cutxef,
el martell d’orelles i el xerrac,
com els contorns de mans a les parets
d’unes velles coves de França,
pintades amb sutge barrejat amb saliva
ara fa deu mil anys
en la foguera vacil·lant del temps,
mans manllevades per treballar al món
i mai no retornades.

Un bell poema, sens dubte, que relaciona —sempre relaciona, la bona poesia!: l’analogia és a la base de totes les seves operacions— un objecte tradicional dels fusters, el tauler d’eines, amb una representació mil·lenària, unes pintures rupestres, i tot plegat per demostrar la vigència de la naturalesa humana, de la seva tendència a la fabricació i a la representació. No sembla pas poca cosa! El poema em du el record d’un de molt suggestiu, de L’estiu madur, de Valentí Puig (llibre de l’any 1985), que es titula “Eines”:

Les eines venen d’una forma antiga.
Mànecs d’aixada polits per l’ús
o el rovell de la clau que grinyola
quan roda són tota la història
del pensament i l’acció. Mans.
Glòria de l’home. Temps i enginy
formaren el triangle del càvec
ordenant els crestalls entre solcs,
com la figura d’un ordre que mai
no destria art d’ofici. Ganivet
o martell, estisores i agulla:
penyores que obtenim de la natura,
eines i mans i armes contra el món.

Quantes eines (i quantes mans) no ens ha regalat, també, l’obra d’aquest gran poeta nord-americà, practicant convençut de la poesia conversacional (però d’un to definitivament antitètic al de Robert Lowell, per exemple)!

Val a dir que hi ha algunes coincidències interessants entre el poema de Ted Kooser i el de Valentí Puig. Sobretot la presència de la mà humana —l’”antiga força de la mà de l’home”, com va escriure Vinyoli—, que perviu a través del temps. La mà, això sí, feta un present bategant per mitjà de representacions diverses: pintades o corpòries. A Kooser li agraden molt les eines, i, tant com això, li agrada el benefici —en el seu cas, simbòlic i moral— que se’n pot treure. En el seu assaig The Poetry Home Repair Manual —advertiu la ironia de la denominació: tota una declaració liminar de principis!— escriu coses tan sensates com la següent: “We are thus indelibly marked by the poems we read, and the more poems we read the deeper is our knowledge of the world”.

Llegiu aquesta obra, una antologia de dos llibres de l’autor —una mostra, per tant, parcialment diacrònica de la seva poesia: Delights and Shadows (2004) i Splitting an Order (2014)—. Llegiu-la, sí, fins i tot els que sigueu poc aficionats al gènere líric. (Kooser no es cansa mai de defensar la poesia que s’entén, perquè les coses més fondes necessàriament han d’entendre’s.) Veureu que hi ha un poema esplèndid sobre la mare de l’autor (no em sembla pas a la mateixa altura, en canvi, el que dedica a son pare), fet de versos que qualsevol lector s’apropiarà (“Si no fos per la manera com em vas ensenyar a mirar / el món, a veure la vida que juga en cada cosa, / hauria de sentir-me sol per sempre més”); remarcareu, també, que n’hi ha un altre de to veladament eucarístic sobre dos vellets que mengen: l’home parteix en dues parts bessones un entrepà i n’allarga una meitat a la seva dona… Aquelles situacions tan comunes en la poesia de Kooser i dels seus il·lustres precedents, en suma! Són bells poemes que ens ajuden a sentir-nos menys sols en aquest món tan sovint ingrat, i que contribueixen a fer-ne més pregon el nostre coneixement.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació