Un aspecte menor

18.05.2012

 

Fa gairebé mig segle que vaig tenir la sort d’assistir a les classes d’Estètica que José Maria Valverde impartia a la Universitat de Barcelona. En una de les classes un estudiant li va demanar quina definició de poesia creia que era la millor, “perquè” —deia l’estudiant— “n’hi ha moltes i, algunes, no les entenc”. Valverde ens va dir que la millor era la més entenedora. I va dir: “Poesía es lo que está escrito en verso”. Va optar per aquesta no pas perquè ell cregués que fos la millor, sinó perquè coneixia la insipiència dels nostres joves anys i aquesta era, realment, una definició transparent que ens podia ajudar a començar a entendre alguna cosa. De passada ell es permetia d’anar contra el corrent de la petita moda del realisme social. Els poetes que la seguien solien escriure en vers lliure; és a dir: en prosa retallada. I el realisme social, de poesia, en tenia més aviat poca.
Ara bé: la definició de Valverde, en el fons, era errònia. La desmentien, d’una banda, obres que ja sabíem que existien: l’Spleen de Paris, de Charles Baudelaire, subtitulat “Petits poemes en prose”. I de l’altra banda —i d’una manera completament diferent—, l’haurien desmentit els avantguardistes tronats i els popularíssims moralistes unidimensionals, tipus Martí i Pol, que vindrien més tard i que, sovint, més que poetes són poca cosa més que maquinetes de fabricar decasíl·labs.
Escriure en prosa retallada és sovint una mostra d’incapacitat tècnica, de no saber fer versos; però escriure en vers no és en absolut cap garantia per obtenir poesia. La mètrica, doncs, no és una vareta màgica que converteixi un discurs en poesia. La mètrica, aquesta forma externa i “crustàcia”, com la va anomenar Joan Ferraté, en el millor dels casos, no és més que una petita ajuda al lector per cancel·lar la funció referencial del llenguatge i per advertir-lo que ha de jugar a fer servir la imaginació per crear en la seva intimitat un món virtual. Si el poema és bo, aquest món virtual, l’ajudarà a extreure aquella saviesa que ni la ciència, ni la filosofia, ni la religió no li podran donar mai. Però no és sinó una petita ajuda. Si, a més a més de la mètrica, el discurs no té forma interior, la que afecta el sentit, el poema es desinfla immediatament per més mètrica que tingui. El món virtual no aconsegueix tenir gens de consistència.
També hauria pogut desmentir la definició de Valverde la prosa rítmica de J.V. Foix —com és ara Gertrudis, Tocant a mà, etc—, no pas perquè el ritme, tipogràficament ocult, fos ja capaç de transformar aquests textos en poesia, sinó perquè és la forma del sentit allò que els atorga la característica essencial de la poesia. Ni tan sols podem dir que la forma interior dóna al discurs el valor que té la poesia. Per això he dit “característica essencial”. En el valor, no tan sols intervenen consideracions tècniques i estètiques, sinó també les consideracions ètiques, és a dir: la capacitat del poeta per donar energia moral a la seva obra.
Tota aquesta introducció només serveix per posar les cartes damunt la taula, abans de parlar de la mètrica de la poesia narrativa de Gabriel Ferrater, que és molt innovadora i desmenteix que els versos siguin “formes fixes”, com ara s’ha posat de moda dir.

 

Fragment de l’article “Un aspecte menor de la poesia narrativa de Gabriel Ferrater, publicat dins Studia digitalia GF. Si voleu llegir l’article complet, el trobareu a www.veusbaixes.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Un detall: Martí i Pol, “popularíssim moralista unidemensional”? Tal vegada el problema d’Oliva és que els seus versos són tan dolents que ha de fer una novel·la en prosa (aquella cosa llarga i fada que li va publicar el seu amic Vallcorba Plana a Crema) i s’ha de dedicar a fer llibres de mètrica, com si fos el caporal de la duana. En fi, qui no les pot haver diu que són verdes, veritat?

    • Quasi nou mesos amb el seu saborós comentari, senyor David Mallol, i jo sense saber-ho!!! Només fa dos dies que l’he llegit i he pensat que estic obligat a dir-li alguna cosa.
      Senyor Mallol, no es pot imaginar com m’alegra que em digui que els meus versos són dolents i que la meva novel·la és “aquella cosa llarga i fada” que em va publicar el meu amic Jaume Vallcorba. M’alegra, perquè seria un mal senyal que un poeta agradés a tothom. Jo escric per a les persones que tinguin una sensibilitat semblant a la meva. L’opinió de les altres m’és del tot indiferent. Bé, del tot indiferent, no. De fet, li he de dir que m’entusiasma que a vostè no li agradi el que faig. D’altra banda és d’una lògica aplastant. Em preocuparía si li agradés.
      Del seu comentari també m’agrada molt que relacioni escriure llibres de mètrica amb ser “caporal de la duana”. Trobo que és un símil boníssim, sensacional, únic. Seria tan divertit que tots els especialistes de prosòdia fóssimcaporals d’aduana, no hi hauria prou fronteres al món; però el símil és enginyós. El problema és que no sé si hauria prou fronteres al món.
      Ara, sobretot, fixi’s en una cosa. Jo no m’enfado gens perquè vostè em digui que no li agrada el que jo escric. Li aconsello que vostè tampoc no s’enfadi si jo dic que Martí Pol és un moralista unidimensional molt popular. No passa res. No hem pas de coincidir amb tot i amb tothom. S’imagina que jo hagués de coincidir amb la senyora Sánchez Camacho, per posar només un exemple? Quin horror, no?
      No s’enfadi, doncs, senyor David; enfadar-se és dolent per la salut. Li donaré un altre bon consell: mengi tan bé com pugui, faci l’amor tan sovint com pugui, i, a més a més de llegir, cultivi un jardí si en té. Si no en té, passegis’s de tant en tant pel camp. Aviat floriran les mimoses i les violetes. Contempli el vivificant espectacle de la seva combinació de colors, i olori’n els aromes. Segur que després no s’enfadarà tant si la gent no està d’acord amb els seus gustos; segur que millorarà la seva salut física i sobretot la mental i segur que viurà molt més feliç. Cregui’m: faci-ho. Deixi de banda les crispacions innecessàries. El seu cor li ho agrairà.
      Molt cordialment, Salvador Oliva.