La pàtria: de la geografia a l’esperit

Des que, a principis del 1833, Bonaventura Carles Aribau escrivia l’Oda amb què s’iniciava la gloriosa Renaixença literària, la noció de pàtria anà arrelant més i més en la consciència dels catalans. Començà aleshores un procés que, a desgrat de tots els alts i baixos i de tots els daltabaixos ocorreguts al llarg d’aquests gairebé dos segles, no ha fet altra cosa que anar-se matisant, enriquint, aprofundint.

Han estat els polítics els qui han intentat donar forma i coherència a allò que Joan Maragall anomenà el sentiment de pàtria. Però els qui n’han cercat l’essència i han provat de definir-lo, han estat els poetes. Per als del segle XIX, la pàtria no anava gaire més enllà de la mera i simple geografia. Aribau, que es creia parlar en llemosí, feia referència a aquella tot al·ludint als turons, a les serres desiguals, al Montseny, al Llobregat, a Mallorca… Jacint Verdaguer, partint d’un nucli més reduït (el poblet de Folgueroles), anà una mica més enllà: semblantment al que passa quan es tira una pedra en un bassal o bé onsevulla que hi hagi aigües encalmades, la pàtria fou d’antuvi per a ell el seu concret lloc nadiu (o la veïna ciutat de Vic: Dos màrtirs de ma pàtria, escrivia, referint-se a Marcià i Llucià, els patrons de la capital d’Osona). Després el concepte s’anava eixamplant fins a comprendre tot el Principat («Dolça Catalunya, pàtria del meu cor…») i, més endavant, allò que d’uns quants anys ençà es coneix amb el nom de Països Catalans: Don Jaume a Sant Jeroni és la composició en què el poeta descriu la geografia catalana així com la decisió del rei disposat a «rescatar les captives» Mallorca i València, «germanes de Catalunya». I, una mica més enllà, la pàtria és per al folguerolenc també Espanya: L’Atlàntida no fou sinó un càntic a l’Espanya naixent (per això el poeta no ha estat mai del tot proscrit per l’oficialitat estatal anticatalana, i per això la seva efígie arribà a ésser impresa durant l’última dictadura en una sèrie de bitllets de paper moneda). Amb Canigó, tanmateix, centrava definitivament la pàtria a Catalunya, un producte històric no pas de la llengua –una llengua, però, que el poeta conegué, estimà i conreà com no s’havia fet des de feia segles–, sinó de la religió cristiana.

És igualment geogràfica la pàtria de Miquel Costa i Llobera, que la circumscriu als estrictes límits de la seva Mallorca natal: «ma pàtria / filla és de Roma», declara en l’oda A Horaci (1879), on en precisa l’extensió: «Illa és galana…»

Al tombant del segle, Joan Maragall marcà també la girada del concepte. Deia: «Si jo torno d’Amèrica o bé d’Àsia, per exemple, a l’entrar a Europa tinc la sensació de trobar-me en quelcom que m’és més propi que els països d’on vinc; després, al travessar la frontera espanyola, me sento en quelcom més propi encara; al posar els peus en terra catalana, aquesta sensació és més intensa i forta; i al veure’m a Barcelona me sembla talment com si ja fos a casa; mes no tant encara com al asseure’m prop la llar i enmig dels meus». Amb aquests mots s’expressava en un article del 1900 titulat El sentiment de pàtria, on tocà el punt crucial: «Mes, el signe de la pàtria» –aclaria–, «jo crec que és el llenguatge permanentment estès en un territori». El signe: allò amb què quelcom és representat, segons defineix el diccionari. El llenguatge, l’idioma propi (i no pas tan sols una extensió geogràfica) és, doncs, allò amb què Catalunya és representada. I el 1909, en un diàleg amb un portuguès, el poeta sostenia que «la patria natural… es la lengua…, es la palabra». En definitiva, Maragall s’adonà que, a semblança d’una persona individual i concreta, Catalunya tenia un cos i una ànima. I digué: «Salvemos por encima de todo el alma catalana».

Va aprendre bé la lliçó el seu deixeble Carles Riba, que ja el 1922 (quan tenia vint-i-nou anys) sabia a la perfecció quin era «el secret de la veritable tragèdia de Catalunya…: es tracta de la vida o de la mort d’una ànima». Per això titllava de pagesos els qui posaven el patriotisme en el paisatge. A l’època del seu exili (1940), després que havia meditat llargament sobre l’evolució espiritual de Catalunya des de la ja llunyana Renaixença fins a allò que per a alguns era vist com la definitiva mort, es veia a si mateix retornant a la seva ànima com a la més antiga pàtria –un procés que deixà magníficament plasmat en les Elegies de Bierville– i delimitava amb mots precisos i diàfans l’autèntic abast del concepte: «La pàtria… és aquell cercle –ample, estret, no importa– on la nostra paraula fa una acció, enllaçant-se amb els ressons i la meravella d’innombrables mortes veus inconegudes». Pot haver-hi geografia –hi ha d’ésser: a l’ànima, bé li cal un cos–, però no són els accidents físics els únics a configurar el caràcter de la pàtria. Hi ha, sobretot, una història; i, dins ella, l’acció de la paraula –el més gran i el més pur dels tresors– dels qui l’han construïda en el passat, la vivifiquen en el present i tenen voluntat de mantenir-la i projectar-la cap al futur.

És així com en temps d’adversitat els poetes van concebre la pàtria, immortal en la idea de la seva perfecció. No serà pas segurament en va que recordem les paraules amb què la definien i la descrivien ara que ella es troba a les portes de la plenitud de la seva realització.