La passió segons Renée Vivien

Aquest vespre es concedeix el premi Crexells 2013. Enguany hem demanat a les tres finalistes que triessin el seu títol preferit del llarg palmarès d’aquest premi històric que avui concedeix l’Ateneu Barcelonès. Mònica Batet ressenya Estremida memòria, de Jesús Moncada, Marina Espasa ens parla de Les aventures del cavaller Kosmas (1981) de Joan Perucho, i Josefa Contijoch ens parla de La passió segons Renée Vivien, aquí mateix.

El premi Crexells de l’any 1995: “La passió segons Renée Vivien” de Maria-Mercè Marçal, va ser la primera i única novel·la de l’autora, que va morir just tres anys més tard, el 5 juliol 1998. La novel·la va sortir publicada l’any 1994, arran d’obtenir el primer premi Carlemany de novel·la l’any 1994.

MMM era una poeta sòlidament ancorada en la tradició més “culta” de la poesia catalana, i exhibia una gran capacitat per la rima, la mètrica, servint-se d’un llenguatge esponerós. Era, com si diguéssim, una seguidora dels dictats del patriarcat i les seves lleis. Ni ella ni jo –n’havíem parlat molt– no estàvem pel patriarcat i consideràvem que ja podíem volar soles, que sempre havíem pogut volar soles, si no sen’s hagués anat barrant al camí a cops d’oblit i/o de negar-nos l’existència.

MMM va gosar passar-se a la contrallei amb el darrer poemari “Desglaç”, on a través de la mort del pare fa l’el·lipsi amb la mort del patriarcat. A “Desglaç” gosa (faig servir aquest verb i no un altre, per la càrrega que comporta d’atreviment a plantar cara a allò innominat i fort, que mana molt i sempre) deixar de banda la rima i la mètrica; el ritme no, perquè el ritme va inclòs en el concepte poesia, i llençar-se al buit. A parer meu, és el poemari marçalià més contundent i que origina, crec, una nova etapa de l’autora: una etapa de maduresa que hauria eclosionat sense cap dubte si l’autora no s’hagués mort tan prematurament.

A aquesta nova etapa hi inclouria “La passió segons Renée Vivien”, un llibre destornillat, destornillador, lliure, agosarat, ple de miralls que reflectien a la contra la imatge d’una tradició novel·lesca, la nostra, nascuda amb uns llibres magnífics (Llull, Les Quatre Grans Cròniques, Anselm Turmeda, Bernat Metge, Isabel de Villena….)… i morta d’inanició. Després de la inanició vam veure que no en teníem, de tradició, perquè quan la cosa estava embastada va venir la guerra civil i l’exili, i tothom i totdon fora, cames ajudeu-me, i aquí dintre la tenalla del franquisme que cargolava fort a qui gosava poder. Per sort teníem a la recambra Caterina Albert i la tornada de cavall sicilià de Mercè Rodoreda.

Al final de “La passió segons Renée Vivien”, Maria-Mercè Marçal ens ofereix una imprevisible i fantàstica “Monòdia final” que rebla el clau de l’agosarament: és un recull de versos de Renée Vivien, en format prosa, de gran bellesa. No, “La passió segons Renée Vivien” no és el que s’espera d’una novel·la: és una novel·la de poeta, sí, allò que ven tan poc, que no serà mai un best-seller, una novel·la on el pes específic de les paraules es mesura en les balances d’or fi de la poeta. Res fàcil, tot difícil, tot innovador, tot complexe. S’hi va passar 10 anys escrivint-la.

Ja que parlem del premi Crexells, diré que cal agrair l’existència de jurats que, al llarg dels anys, s’han inclinat per distingir o premiar obres poc convencionals, irreverents i atrevides. Sinó encara aniríem per camins polsosos i amb un carro sense rodes.

Però, què és una novel·la després de Joyce, de Faulkner, de Freud, d’Einstein? Una contalla racionalment estructurada, amb la conveniència d’oferir un inici, un desenvolupament i un final? Ara ja sabem que el temps i l’espai no són conceptes gens lineals ni gens lògics ni tenen res a veure amb la normativa patriarcal. No sabem on és el principi ni l’entremig ni el final: potser ara, nosaltres estem al final de no sé què i a l’inici d’un altre interrogant. Només sabem que la creació vol llibertat, només sabem que no sabem prou com per establir jerarquies ni per analitzar quin és el principi racional i/o irracional a tenir present a l’hora d’agafar paper i llapis (quin elements més anacrònics, oi?) i posar-se a escriure una cosa que no se sap si serà res.