La novel·la que narra… i es confessa

23.06.2012

Després de Les veus del Pamano (2004) semblava difícil pensar que Jaume Cabré ens pogués sorprendre amb alguna nova proposta de la mateixa envergadura i qualitat. Un cop més, però, el novel·lista ens ha deixat ben sorpresos i astorats: Jo confesso fa un pas endavant en la seva trajectòria literària i és, sens dubte, una fita –encara més alta– en el panorama de les lletres catalanes.

L’obra ha estat llegida per la crítica com a novel·la d’idees a l’estil de Thomas Mann, com a narrativa de vocació culturalista a la manera d’Umberto Eco, com a encreuament entre novel·la de cultura i novel·la de gènere, com a novel·la sobre la història d’Europa (la campanya de promoció ens la presentava com a «novel·la europea»), com a novel·la capaç de barrejar els components iniciàtic, d’idees i amorós, com a novel·la construïda partir dels mecanismes de la literatura testimonial i fins i tot com a «novel·la de novel·les». I és cert que podem trobar-hi tots aquests elements. I molts d’altres: components sentimentals (amb tòpics propis de la novel·la rosa), de novel·la de fulletó, de misteri, de novel·la filosòfica i fins i tot de novel·la simbòlica (si atenem al tractament recurrent de determinats objectes o elements temàtics). Hi trobarem també, certament, una reflexió sobre el mal, sobre els drames de la història d’Europa, un tractament de grans temes com l’amor o la mort, una discussió sobre els valors morals, una reflexió sobre temes estètics i un embolcallament d’intriga i misteri.

Sí, tot això hi és, però –si em permeteu– m’atreviria a afirmar, modestament, que no és el que realment  interessa. El mateix protagonista diu al principi de tot que «els homes no habiten un país, habiten una llengua». I ja cap al final un personatge adverteix a l’altre que «T’ha vençut la seva història. No: la seva narració». I és que Cabré és per damunt de tot un narrador: un narrador compulsiu (en el bon sentit de la paraula), que es compromet amb la seva història i la converteix en un món per ell mateix. Un món on tot té cabuda. Tot, absolutament tot.

I per entendre-ho, el millor que podem fer és entrar-hi des del llenguatge i no pas des de la moral, ni des de l’estètica, ni des de la intriga o la passió, ni des de la història. A tots aquests estadis ja hi arribarem, és clar que sí, si ens deixem dur pel llenguatge, per la narració. La novel·la no crea ni recrea una història. És la història. No n’hi pot haver d’altra perquè totes són aquí dins. No crea ni recrea un món perquè és el món. Sense pal·liatius. De cap a peus (no és estrany, en aquest sentit, que anem des d’un primer capítol «A capite» fins a un darrer «usque ad calcem»). Les lleis d’aquest món són les de la narració, és clar, cosa que ens permet jugar amb la barreja de plans narratius, fer salts temporals en els moments més inversemblants o fins i tot alterar la construcció gramatical de les frases. No ens cal cap narrador per justificar-ho, és clar que no. No hi ha cap narrador perquè és la mateixa novel·la la que narra. L’autèntic protagonista és el llenguatge, vaja. És clar que podem estudiar les tècniques i les estratègies que l’autor fa servir per aconseguir aquest efecte. Són precisament les que ens permetrien demostrar que som davant d’un novel·lista amb un domini extraordinari de l’ofici. I això és el que fa, precisament, que siguem davant d’una obra complexa, però al mateix temps molt llegidora, cosa que no és gens senzilla de fer i que, com a lectors, agraïm profundament.

Ja comencem amb un títol ben paradigmàtic –Jo confesso– que ens remet a la tradició testimonial que ens duria fins a Sant Agustí i Rousseau. Ens plantifica als morros –abans fins i tot d’obrir la primera pàgina– una primera persona ben clàssica en la narració convencional. Però no tardem gaire a adonar-nos que l’evidència d’aquest jo no és tan clara com sembla i que no és tan fàcil saber en el fons qui és que confessa i què confessa. Perquè en un món on tot és narració, cronista i crònica es confonen. ¿No serà, per tant, el mateix llibre que tenim a les mans el que ens està dient que és ell mateix qui es confessa?

L’hermenèutica clàssica potser parlaria de diferents nivells de lectura i es quedaria ben descansada. No hi estic d’acord. La novel·la té un únic nivell de lectura i el mèrit és saber-ho integrar tot en aquest únic nivell per tal d’encabir-hi aquesta idea de totalitat. És per això que pot satisfer tota mena de lectors. Només se’ls demana una cosa: que entrin en la narració, que en siguin capaços. Si no heu llegit encara la novel·la, feu-ho. Si ja l’heu llegida, rellegiu-la. I si l’heu rellegida, torneu-hi. Hi descobrireu la confessió, sí, però per damunt de tot el que hi descobrireu és la literatura.