La noia de la mitjanit

És un honor rebre aquest premi, tant pel seu gran prestigi com pel que significa Serra d’Or a la meva vida. Vull agrair al jurat que s’hagi decantat per La noia de la mitjanit quan hi ha tants bons autors i tantes altres obres que s’ho mereixen. Agrair a la Reina Duarte, l’editora d’Edebé, que va confiar-hi i va decidir publicar-la i a la Marta Muntada que lluita l’inmiginable perquè la literatura infantil i juvenil tingui la presència que es mereix. I molt especialment, a la Margot Wölk una dona a qui no conec, però que va ser tastadora del menjar de Hitler durant la Segona Guerra Mundial i que la seva història em va inspirar per convertir-la en literatura. Diuen que la vida supera la ficció, jo diria que la vida sovint alimenta la ficció i l’ajuda a créixer.

Si pogués demanar un desig, demanaria que La noia de la mitjanit fos capaç d’obrir la porta a uns quants adolescentes encara no lectors. Llegir és fer viure la paraula i la paraula crea pensament i el pensament ens ajuda a convertir-nos en persones més reflexives, més equilibrades, més crítiques i ens ensenya a veure el món des de diferents perspectives.

És durant la infantesa i l’adolescència quan es formen nous lectors i desitjaria que la literatura per a nois i noies ocupés el lloc que li pertoca. Massa sovint es silenciada o tractada com una literatura de segona, i, tanmateix, és obvi que és en aquests primers anys quan es planta la llavor per tenir futurs bons lectors. Per tant, ara que hi ha tants Plans lectors a les escoles i una de les grans fites de l’ensenyament és que els nens llegeixen, també caldria donar la visibilitat i el reconeixement que es mereix a la literatura adreçada als més joves.

Des de que La noia de la mitjanit va sortir publicada, ella fa el seu propi camí i ja no em pertany; ara, en mans de cada lector, neix una història nova. Fa un parell d’anys, mentre l’escrivia vaig viure al costat de la Sira Burg, l’adolescent protagonista, i la Gertrud Gras, l’alter ego de la Margot Wölk i tant l’una com l’altra em van mostrar que el veritablement important de la vida, sigui la que sigui, és saber-la viure.

Escriure és posar damunt la taula aquelles obsessions de les quals no pots separar-te fins que les has endreçat i llegir es endinsar-se en les obsessions i vivència dels altres. Joan Fuster, deia que “els llibres no supleixen la vida, però que la vida tampoc supleix els llibres”. Des d’un punt de vista pràctic, llegir no serveix per a res; com tampoc serveix per a res enamorar-se, passejar, escoltar música, viatjar… Potser, és per això, que llegir resulta una experiència tan impressionant!

Moltes, moltes, gràcies!