La nit de les animetes

31.10.2013

Amics meus,

Deixeu-vos d’halloweens i recupereu les tradicions més nostrades. Jo que no crec gens en l’Església Catòlica (malgrat ser la vertadera) no deixaré de posar, aquesta nit, un parell d’animetes a la finestra del meu balcó perquè els morts de la meua família ens visiten.

Això ho recorde, des de que tinc ús de raó, perquè ma mare les feia ben senzilles: dintre un platet, oli d’oliva i un ble de cotó fluix. L’endemà ma mare ens alçava a tots a les sis del matí i, mentre desdejunàvem d’una gotada de xocolata i pa torrat banyat en l’espessoreta, els esperits llars es gitaven als llits que ma mare havia fet amb molta tibantor perquè els llits havien d’estar en son punt quan arribassen els nostres morts.

Perquè després diguen que les tradicions “més catòliques” no són ben romanes, paganes i, fins i tot, neolítiques. Ma mare va nàixer a Oriola el 1926 i això ho va aprendre de sa mare i aquella de la seua, i aquella, i aquella… I ara em toca a mi!

Ma mare va morir fa quatre anys i mon pare va morir fa tres setmanes. Ma germana va morir als trenta-tres anys, fa ara divuit anys, i quan soterraren mon pare trobaren que el cos de sa filla, ma germana, estava incorrupte: amb pell, pèl i de tot. A mi no em va estranyar gens…. Era una santa de tan bona persona! Com que no cabien els tres taüts la posaren en una bossa ben gran però no la van desfer gens: de cos sencer.

Jo ja li ho he dit a na Lídia, ma muller: “Nena, d’aquesta nit no passa i prepararé les animetes perquè els esperits llars no es perden camí de casa”.

Després de molt insistir -es feia la sorda- he aconseguit que em digués on era el cotó d’emergència perquè l’oli d’oliva ja sé jo on es troba. I també hauré de buscar un misto, altrament dit “llumí” a l’Alguer.

El cas és que acabe d’arribar del Cementeri Nou d’Elx on tots tres viuen -o no viuen- en grandola, allà dalt, a la partida rural elxana que es diu la Penya de les Àguiles, on es veu des del Maigmó, aquí en diem la Penya Arnesa, a les llacunes de Guardamar-Torrevella. Com que avui fa ponent la claror era absoluta i gairebé veig Eivissa mar endins però, més prop, Tabarca, l’Illa, resplendia. Penseu que la mar és a unes cinc llegües d’aquest bellveure.

I la riata de cotxes, de camí al cementeri, era inacabable. Els he posats, als meus tres, dins un pitxeret d’aigua, un ramellet fantasiat amb tres roses, una de cada color: rosa, vermella i carabassa. M’he permès, fins i tot, escriure una targeta que he trobat en català a la floristeria “Arbre” del meu barri d’Altabix. Diu, no calen més paraules, “moltes gràcies”. La deuen portar de les Barcelones perquè això, al País Valencià, no es fa. És una noteta amb lletra anglesa, la meua, per si miren la bústia aquesta nit: “del vostre fill i de ton germà”. Com que he sigut sempre així, a bon segur que se’n riuen tots tres en llur tercera planta amb vistes al Camp d’Elx i a la Mediterrània.

Demà de matinet em tornen la visita. N’estic convençut…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

12 Comentaris
  1. Llàstima no haver llegit abans aquest apunt, de tanta emoció. L’hagués llegit hui a classe, davant els xiquets, i encara ho faré dilluns, perquè divendres fem pont.
    Per molts anys.

  2. Moltes gràcies Joan Carles per aquestes paraules…
    M’han fet recordar els petits rituals de la meva família quan hi eren tots…
    Jo també vaig encendre un ciri ahir i encara dura…sent les seves presències…

  3. Els meus parents de Sant Celoni, al Montseny, sempre resen un Pare Nostre a les animetes del purgatori quan perden alguna cosa. Llavors, la troben.

  4. És un costum que desconeixia completament. A la vida he sovintejat Barcelona i la Segarra. Veig que poseu les animetes la vigília de tots sants i no la nit entre tots sants i els fidels difunts. M’agrada aquest costum. Estaria bé recuperar-lo i estendre’l als Països Catalans.

  5. Ací, a Barcelona, abans de la guerra ma mare també posava unes ‘xinxetes’, davant els retrats dels seus pares, els meus avis Després de la guerra, perdérem el costum, entre tantes i tantes coses que ens arrabassaren els vencedors.

  6. agradable record tradicional que pocs mantenim! Gràcies per recordar les tradicions. Preguntar a la família ials vells del poble és bo per recuperar tradicions. Dels teus llibres i artícles s’apren molt! Mel de romer! =(espectacular!)

  7. Quin escrit més tendre i bonic! Jo també tinc el costum d’anar a visitar els meus parents i els hi poso flors i amb la mare resem un parenostre i, de passada, hi fem uns repics a la llosa per acomiadar-nos d’ells fins a la propera visita.
    El que m’ha agradat més és aquesta naturalitat amb què parles de les animetes i del ritual que fèieu i que feu amb la teva família; ara és molt difícil trobar gent jove que parli amb naturalitat de la mort i dels morts.

  8. Una preciositat d’article. No coneixia aquesta tradició (he passat la vida a cavall de la Ribera d’Ebre i el Camp de Tarragona). Naltres, a casa, el que fem és “cremar llum” per Sant Antoni Abad i en els aniversaris de naixement i mort dels nostres avis.

  9. Un escrit emotiu, fet de paraules sentides per viscudes i que toquen les fibres més sensibles recordant aquells que hem estimat, que eren sang de la nostra sang i ja no hi són (o potser sí, almenys en algunes dates). He començat a llegir el teu llibre i m’agrada força.
    Una abraçada.

  10. Molt bonico JOAN-CARLES , m’ha emocionat . !! Que grans perdües !!Que grans paraules !!. El meu pesam per la perdua de vostre pare tan recent . Anava a dedicar-li una canço al seu germa JOSE Lluïs , pero he vist que no es pot . HÁGALi aplegar el meu recòrt i DÍGALi que no ho oblidem .Un abraç molt fort .