La nina inflable

20.10.2016

Feia temps, diria, que una exposició a Barcelona no ocupava tantes notícies, tantes tertúlies ni tantes columnes d’opinió. Se n’ha parlat des de tots els cantons, de la mostra Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà. Sabem què en pensa la gent que la defensa i la que la critica. Coneixem els principals arguments de cada “bàndol” (suposo que podem fer servir aquest terme a aquestes alçades de la pel·lícula) i el punt de vista de diferents partits, mitjans i periodistes. Això sí: la polèmica sempre ha girat entorn de la simbologia feixista que ha ocupat la plaça del Born i en cap moment s’ha fet referència a què representa que, com a senyal de protesta, ahir es col·loqués una nina inflable a sobre de la figura del dictador.

La nina ha ocupat titulars (Franco cavalca amb una nina inflable; Una nina inflable fa companyia a un Franco eqüestre i decapitat; Les diferents decoracions de l’estàtua de Franco), però en cap d’ells s’ha apuntat que potser el fet que una de les maneres d’atacar la iniciativa sigui col·locant un cos de noia despullat a la falda del militar diu molt de com encara avui s’insisteix a tractar la dona com un objecte.

I és que no és el mateix llançar ous contra un monument o penjar-hi una pancarta que provocar aquesta postal grotesca del dictador “passant-s’ho bé” amb una recreació de dona feta de plàstic i foradada. Potser a algú l’estampa li resulta transgressora perquè conté connotacions sexuals, però és important no confondre’s: el cos d’una dona nua, amb les cames obertes i els pits damunt del coronel franquista té molta més càrrega retrògrada (i sexista) que no pas elements de crítica transformadora.

Però un cop més, aquests “detalls” sembla que ens hagin passat per alt. La nostra societat està tan avesada a despullar les dones sempre que en té l’oportunitat que semblem immunes a representacions com la d’ahir. Mentrestant, la publicitat fa servir el cos femení com a esquer per vendre qualsevol cosa: cotxes, pneumàtics, creuers o càmeres de fotos; i paral·lelament els mitjans tiren del “pit i cuixa” sempre que poden, perpetuant un periodisme masclista i reforçant els estereotips de gènere a canvi d’unes quantes visites. El mateix patró es repeteix, un cop i un altre, als videoclips (on és habitual que les cantants, que no els cantants, ensenyin les natges i les cuixes) o a les xarxes socials (on s’ accepten fotografies sexualitzades de dones però no imatges de mares amamantant).

En resum, que una nina inflable enmig de la plaça del Born i enfilada a la falda del dictador té moltes més lectures, a més de les que s’han fet fins avui. S’ha parlat de simbologia feixista un munt de vegades, i se’n seguirà parlant durant unes quantes setmanes… Estaria bé, però, que al debat s’hi incorporés també un altre concepte arran de l’episodi d’ahir: el de la simbologia sexista que conformen totes aquelles manifestacions que reforcen un imaginari en què les dones es consideren cossos a disposició dels senyors (tant si aquests tenen forma d’estàtua feixista com si són de debò).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. Vol dir que no en fa un gra massa srta Florés. Demà vagi i pengi un nino mascle amb un bon samaler a dalt del cavall i s’ha acabat. Un servidor, li asseguro, no escriure tot un article en una web de caire cultural per queixant-me. Però potser…..
    … el ciutadà que va col·locar un cap de porc ahir al coll tallat del Caudillo volia (inconscientment, clar) fer una referencia d’odi a la seva mare que de petit l’atapia de cansalada viada perquè ( ell no ho sabia) la mare havia festejat de soltera amb un pretendent empleat en un escorxador de porcs i encara – d’una manera malaltissa- l’estimava i volia a través de l’alimentació del seu del seu fill crear un vincle amb aquell esser mai oblidat . I,”de aquellos polvos” aquest cap de porc a l’estàtua del dictador.

  2. Hola, sóc l’artista que va posar la nina. Tal com ha sortit als mitjans de comunicació va ser un acte purament espontani. En les meves instalacions utilitzo sovint nines inflables i ninos inflables perquè són objectes que, tot i ser molt senzills, tenen un gran interès estètic. Són representacions quasi humanes, d’un material -el plàstic- característic de la època que ens ha tocat; i la seva volubilitat, el seu enlairar-se i desinflar-se fins quedar-se fet una pell sempre m’ha semblat poètic i representatiu de la postmodernitat. La meva acció amb Franco, no obstant, no seguia aquesta poètica, un senzill joc bronze dur vs nina tova que va sorgir a mode de “scherzo”. Certament ha tingut ressó el resultat però si desmontant la expo hagués sigut un ninot el que jo traginava en comptes de la nina el resultat hagués sigut el mateix en acoplar-lo al Paco. Buscar-li aquesta lectura simplista em sembla una mica bàsic, la veritat.

  3. També tindrem culpa els homes de què la sra. Madonna s’hagi ofert a fer una fel·lació als votants de la Clinton?
    I ja no parlem de les cantants que als seus videoclips i concerts van habillades amb només roba interior: també en tenim la culpa els mascles pares de familia, monogams i sense cap pretensió adultera?
    O les nenes que van a l’institut amb les “parts” visiblement esclafades per escalfar braguetes maculines?
    I què em diu del cap de porc? Aquí sí que hi ha materia per fer un estudi artístic, psicològic, antropològic i, fins i tot, gastronòmic! L’amic sr. Paco Fanés ja ha posat algunes pistes. Ara, sra. Berta Florés, li toca a vostè amanir-ho amb una mica -o molt- de feminisme.

    Atentament

    Atentament

  4. Boníssims els comentaris d’en Paco F. i d’en JRRiudoms. Gràcies.
    Amb la nina inflable no s’està tractant cap dona com un objecte, és un objecte el que s’està tractant tal i com és.

  5. Com a lector em sembla una mica avorrit acabar llegint textos de persones que acaben interpretant qualsevol qüestió en una mateixa clau. Per l’escriptor, potser és una bona manera de tenir sempre alguna cosa de la qual escriure, encara que no vingui al cas. El meu regne per un tema!

  6. Vull agrair a Berta Florés la valentia d’escriure aquest article. Són articles molt necessaris aquests que remarquen les humiliacions masclistes que cada dia hem de suportar les dones. I no és fàcil publicar-los perquè de seguida reben una muntanya de crítiques i burles que pretenen silenciar-los. Però no hi ha marxa enrere, el món ja és ple de dones que no callaran

  7. Que exagerada que és la Florés. M’agradaria pensar que la majoria de les dones no ens montem pel·lícules tan irreals i que acceptem la nuesa i el sexe com una cosa natural i no pas com un tabú.