La necessitat de la insubmissió

El pla Bolonya du el nom de la ciutat que va veure néixer la Universitat com a institució. La mateixa ciutat que n’ha vist el principi del funeral.

L’article de Francesc Foguet contra la burocratització de la docència universitària,  titulat Els èmuls del senyor K.,  ha despertat molt interès entre els lectors de Núvol i especialment entre els docents d’altres àmbits educatius. Avui s’afegeixen a la conversa Antoni Dalmases, amb l’article Prohibit ensenyar! Prohiit aprendre!, Joaquim Gestí, amb l’article Veritas i Jaume Radigales amb aquest article que crida a la insubmissió del professorat.

El suggerent i lúcid article de Francesc Foguet Els èmuls del senyor K. ha suscitat, com era d’esperar, un seguit de reaccions, respostes i comentaris que m’interpel·len i que em duen a una segona reflexió. En la línia del “Jo encara diria més” dels cèlebres Dupont i Dupond dels àlbums de Tintín, m’atreveixo a anar una mica més lluny, després de l’impecable estat de la qüestió exposat per Foguet.

Després del l’aparició d’Adéu a la Universitat de Jordi Llovet, hi ha prou material per sintetitzar tot el que s’ha dit i escrit sobre la institució acadèmica i les seves circumstàncies. És evident que estan passant coses i que hi ha un descontent general. Però no s’ha parlat (o escrit) d’insubmissió unificada, d’una plantada dels professors que vivim (i patim) l’estultícia burocràtica, tan ben descrita per Francesc Foguet i reblada per Antoni Dalmasses (Prohibit ensenyar, prohbit aprendre) en una línia perfectament complementària. I que consti que parlo des del “privilegi” d’haver estat acreditat per ANECA i AQU com a, respectivament, “Profesor contratado doctor” i “Professor agregat” i, des de fa uns mesos, amb un sexenni de recerca. Un sexenni fruit d’una impostura que em remou la consciència, com intentaré exposar seguidament. La queixa, per tant, no ve pel fet de no comptar amb aquests requisits –sembla que bàsics-, sinó per no haver-me plantat i encarat a una situació absurda i que presenta no poques fissures.

Burocratització

És interessant que Foguet al·ludeixi l’univers de l’absurd kafkià en el seu article. Perquè, efectivament, vivim temps d’alta burocratització, cosa que ens fa a tots més ases i menys eficients. Com a posseïdors d’un títol universitari, hem esmerçat molt de temps en l’estudi i la recerca de la nostra disciplina i poc (o gens) en la burocràcia i en l’envitricollat registre lingüístic propi de les finestretes de les administracions on estem obligats a pidolar els que ens obliguen a demanar si volem ser algú en l’actual marasme universitari. I, ara, ser algú vol dir senzillament poder donar classes, poder dirigir una tesi doctoral o poder formar part d’un tribunal. I que consti que passo per alt la situació, alarmantment injusta, que viuen molts professors associats, als qui s’exigeix que tinguin una altra professió, amb contracte demostrable, i que aquesta altra feina no sigui la de professor en una altra universitat. Factor més o menys comprensible per als qui es dediquein al dret, les ciències aplicades o les tecnologies, però difícilment assumible per als qui provinguin dels camps de les lletres i les humanitats.

La burocratització, necessària fins a certs límits, ha caigut en el parany del dirigisme de la recerca, de manera que si es vol sol.licitar un ajut econòmic per a un projecte competitiu (els cèlebres I+D+I), sovint es troben les portes tancades en el moment en què l’administració de torn declara ministerialment que es privilegiaran unes línies concretes. Línies que, efectivament, són les que permeten que hom obtingui ajuts si el projecte en qüestió s’amotlla a aquestes famoses línies, sovint derivades de les necessitats del govern liberal de torn.

On queda l’espai docent?

Ningú no discuteix que la recerca és part essencial del professor universitari. Però enlloc no sembla tenir-se en compte que la recerca sense interacció amb la docència converteix ambdós àmbits en sectors esbiaixats, sectorialitzats i perfectament divorciats l’un de l’altre. Si la recerca no reverteix directament en la docència, la primera deixa de tenir sentit.

Això a banda, és alarmant constatar les ingerències de pedagogs, psicopedagogs o psicòlegs de tercera regional en matèria docent. La plaga va començar fa dècades, primer amb l’estupidesa del “políticament correcte”, després amb les reformes dels plans d’estudi a la secundària que han acabat per situar Espanya i Catalunya a la cua dels sistemes d’ensenyament europeus. I finalment a les aules universitàries, on la “classe magistral” sembla alienada i proscrita i suplida per la seminarització de les assignatures, que han de tenir –sembla- una aparença d’utilitat pràctica i immediata. I això redueix i arracona aquelles matèries que tan sols serveixen per a una sola cosa: per pensar, per facilitar als nostres estudiants les eines que serviran per bastir un edifici sòlid, amb capacitat crítica per enfrontar-se al món. El bon professor universitari no és el que transmet coneixement, sinó passió pel coneixement. El bon professor universitari és el que facilita instruments maièutics que permeten l’estudiant arribar al coneixement per mitjans propis. I això no sembla haver-ho solucionat el tan discutit Pla Bolonya. Un pla que du el nom de la ciutat que va veure néixer la Universitat com a institució. La mateixa ciutat que n’ha vist el principi del funeral.

Repeteixo: la recerca és important, però la docència encara ho és més. Sense una bona recerca no hi ha bona docència. I viceversa. El problema rau en el fet que la recerca està supeditada a capricis administratius, a estúpides i estèrils decisions preses per pretesos professionals que ni saben ni volen saber quin és l’ambient que avui es respira a les aules.

Uniformització

Aquest país ha estat tradicionalment miserable i gasiu en matèria de recerca universitària. Pretendre arreglar-ho en quatre dies és conduir-nos a la insensatesa i al fracàs, tal i com s’està demostrant. Sembla com si els professors que superem la quarentena i que ens hem vist abocats a aquest marasme d’absurditats kafkianes haguem de pagar els plats trencats de molts professors que vam tenir mentre estudiàvem, que en alguns casos no havien publicat ni un sol llibre. Entre poc i massa. Curiosament, alguns d’aquests analfabets funcionals exerceixen avui dia els càrrecs d’avaluadors en administracions nacionals i estatals. I no diré noms. Però si algú me’ls demana privadament amb molt de gust els facilitaré.

Sigui com sigui, el greu problema que patim els professors d’àrees vinculades a carreres d’Humanitats és la uniformització. Cada vegada que es demana una acreditació, sotmetem les nostres recerques a avaluadors que actuen sempre sota barems absolutament estúpids, uniformats amb els mateixos criteris amb què s’avaluen professors i investigadors d’àrees tan allunyades com les ciències experimentals o les tecnologies diverses. És evident que bioquímics, metges, astrofísics o matemàtics faran recerques en equip i que, més que publicar llibres, publicaran articles en revistes anomenades d’”impacte”. Però un especialista en poesia homèrica, en òpera divuitesca, en retaules medievals, en teatre d’avantguarda o en cinema suec… té sentit que hagi de publicar en equip? Més encara, té sentit que publiqui articles “d’impacte”? ¿Per impactar qui, tenint en compte que moltes de les poques publicacions existents a les «llistes oficials» no les llegeix ningú ? ¿A algú se li acut que Umberto Eco hagués publicat treballs com Opera aperta o Apocalíptics i integrats en forma d’articles d’impacte ? O que Real Presences de George Steiner fos resultat d’un treball de recerca competitiu format per eminents filòlegs de vuit universitats europees? ¿Algú s’ha aturat a pensar que ni Eco ni Steiner avui dia no obtindrien cap tipus d’acreditació?

No es poden uniformitzar els criteris d’avaluació de la recerca en un o altre àmbit, perquè cadascun d’ells demana uns mètodes i uns criteris específics. A banda que els avaluadors que decideixen qui s’acredita disposen tan sols d’un ISSN i d’un Dipòsit Legal que confirma el suposat impacte on es publica un o altre treball. És a dir, s’avalua el codi, no pas el contingut. I això permet la impostura, com deia al principi, i jo mateix n’he estat protagonista: la meva acreditació no ha estat pels llibres que he publicat, pels articles escrits en revistes acadèmicament solvents i destacades (però no indexades), sinó pels articles curts que he publicat els darrers anys, forçadament, i que han aparegut a revistes de suposat impacte, en anglès i ocasionalment co-signats amb d’altres col.legues. Deixeu-me dir que són treballs que he fet de manera forçada, de mala gana, per complir amb l’expedient i mogut per la pressió d’un ”impacte” que no és tal. A banda que sovint aquestes publicacions reblen el clau de la impostura amb treballs endogàmics, en què la cita d’autors determinats respon a aquesta mateixa endogàmia: com més citat, més possibilitats d’acreditació. Quin fàstic, tot plegat.

Pública vs privada

No comparteixo amb Francesc Foguet la seva defensa aferrissada de la Universitat pública i les seves sospites sobre l’afavoriment de la privada. Sóc professor associat de la Universitat de Barcelona –on imparteixo classes a un màster del Departament d’Història de l’Art- però la meva titularitat és a la Universitat Ramon Llull. Gràcies a aquesta feina he pogut estar acreditat i avaluat positivament amb un sexenni. Dit d’una altra manera, treballar a una universitat privada no m’eximeix de les exigències que es demanen a la pública. De la mateixa manera, puc dir amb orgull que el reconeixement acadèmic d’una facultat com a la que treballo des de fa vint anys (la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna) és evident, i no precisament per ajuts institucionals, sinó per l’esforç i tenacitat dels qui n’han regit el rumb, amb la complicitat de docents que hem cregut en un projecte que ha arribat a bon port, tot i les dificultats que patim tots. Insisteixo, tots (i totes, per allò del políticament correcte).

Diguem no

Davant del marasme, de les incerteses i de la inoperància dels qui regeixen els destins de la Universitat, m’atreveixo a plantejar la possibilitat de la insubmissió. No cedir als capricis i a les exigències de les administracions. La també col.lega i amiga Imma Merino deixava anar el seu comentari a l’article de Foguet en relació amb l’absurditat d’haver de publicar obligadament a revistes d’impacte. Hem de reivindicar la possibilitat de publicar on i com vulguem o creiem convenient i oportú: sigui article, capítol de llibre o llibre sencer. I de fer-ho al marge dels llistats macartistes d’unes publicacions que caldria veure per què i com han arribat a ser d’impacte i que, repeteixo, de tan impactants que són no llegeix, en el fons, ningú. Cal reivindicar, en aquest sentit, l’alta divulgació –compaginable amb les publicacions “d’impacte” i, per tant, perfectament avaluable-: al capdavall, això és el que llegeixen (o haurien de llegir) els nostres estudiants.

Hem de defensar la nostra tasca com a docents, com a professors que tenim davant nostre la responsabilitat dels joves post-adolescents que en el fons tenen set de saber, tot i haver-los venut la carta de l’utilitarisme i de la immediatesa pràctica. La universitat no és un centre d’ensenyances professionals, sinó un espai de reflexió i d’acció, de pensament i de construcció de l’esperit crític. I això tan sols s’aconsegueix amb la interpel.lació, l’erotització pel saber i la constatació que necessitem més que mai una educació en els valors que aquesta crisi sembla haver fet saltar pels aires. Cal dir no: no a l’estupidesa kafkiana dels despatxos d’avaluadors, grisos i estèrils pixatinters de carrera frustrada i solvència més que discutible. Diguem no.

Epíleg

Acabo. I m’he de donar pressa, perquè m’adono que he perdut el meu temps, preciós, per fer el que realment hauria d’haver fet durant el temps que he destinat a El Núvol: invertir-lo en el meu proper article per a una revista d’impacte. Article i revista que no llegirà ningú, però que m’ajudarà, segur, a la concessió d’un proper sexenni.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació