La mala reputació

El sol cremava aquell tros de terra àrida i esquerpa com si fos l’infern. Els dos germans jeien a terra, endormiscats a l’ombra d’una pomera, mirant de fugir de la calda.

—Collons, si que és tard! —va dir el gran donant un cop d’ull al sol i alçant-se d’un bot. —Au, som-hi, que encara hem d’anar a donar de menjar a les bèsties.

—Jo, amb aquesta calor, passo —va contestar el petit—. Ves-hi tu.

—Si home, com sempre. Ja n’estic tip.

—Tu mateix. Total, si no ho fas el pare t’escalfarà a tu; i ja saps la mala llet que gasta. —Es va mirar el seu germà gran amb un somriure burleta i va començar a enfilar-se a l’arbre.

—Què fots ara? Baixa collons, que si et fas mal rebré.

—És el teu problema, germanet. Aquí a dalt s’hi està de conya.

—Va tio, sisplau.

El germà petit va recolzar-se en una branca prou grossa, va aixecar la mà dreta i va fer-li un senyal inequívoc amb el dit del mig. El gran es va girar, resignat i va començar a passar cap a la cort.

No havia fet ni quatre passes quan va sentir el xiscle i després un cop sord. Espantat, va córrer cap allà, el cos del seu germà era a terra. De seguida la va veure, una serp llarga i fastigosa es cargolava a la branca on, feia un instant, seia el seu germà. Sense pensar-s’ho va agafar el primer que va trobar al terra i li va esclafar el cap. Després la va llençar tan lluny com va poder; sentia una repulsió visceral gairebé innata per aquelles bestioles.

Va atansar-se al seu germà: no es movia gens, semblava que ni respirava. Ja es veia a venir la que li cauria al damunt, d’aquesta no se’n sortiria. Va rumiar uns segons, va llençar al terra l’estri amb que havia matat la serp —semblava un os d’animal mort, probablement un ase— i va començar a tirar, camí enllà.

De l’altra banda, de dins la casa, encara li va arribar la veu de la mare que cridava: “Caïm, Abel, a dinar!”