La maduresa de l’espectador

27.07.2012

L’última edició de L’Escola de l’espectador ha cobert de nou les meves expectatives. Fa uns tres anys vaig tenir la sort de coincidir amb aquest interessant projecte a través dels amics del “Espai Brossa” (actualment, La Seca) i des de llavors he intentat no perdre cap edició. L’última, celebrada recentment i emmarcada dins el Festival Grec 2012, ha estat especialment interessant per a mi per la diversitat d’activitats proposades, des d’un assaig tècnic abans d’una estrena fins a una xerrada distesa amb experts de dramatúrgia contemporània.

L’Escola de l’espectador m’ha permès conèixer de prop, compartir i reflexionar sobre molts aspectes de les arts escèniques, i m’ha ajudat a entendre-les millor, a contextualitzar-les i a anar construint un criteri sòlid imprescindible per, a més de enriquir-me culturalment, ser una “millor espectadora”. Tot això a través de sessions dirigides i impartides per professionals reconeguts i amb una àmplia experiència, a més de molt bons comunicadors, i acompanyats per una organització impecable d’Agost Produccions.

Entre els molts assumptes que han suscitat interès entre els assistents a aquesta edició, m’agradaria destacar-ne un que a mi personalment m’ha sorprès d’una forma especial. Es tracta del fet de reconèixer-nos com a part necessària en tota obra teatral, en observar el protagonisme que també adquireix l’espectador, com a peça imprescindible de l’engranatge. Les històries que es representen en un escenari i les accions i valors que els actors volen transmetre’ns requereixen necessàriament d’un receptor. En aquest sentit, tots ens vam veure embolicats de sobte en la necessitat de treballar aquesta responsabilitat que com espectadors tenim a les mans, i per a això res millor que els continguts i l’experiència que els ponents i els col·laboradors de l’Escola de l’espectador ens ofereixen, i la possibilitat d’establir un contacte directe i sincer entre “emissors” i “receptors”.

Ara, amb més informació i algunes hores acumulades de debat, ideals per contrastar opinions i ampliar el punt de vista de cadascú, puc entendre una mica millor aquesta estranya soledat que experimentava sempre en acabar de veure una obra de teatre o ballet, etc … No només pel procés lògic que ja imaginava que requereix qualsevol persona en aquests instants per poder interioritzar i integrar en un mateix totes les sensacions que l’espectacle t’ha transmès, sinó pel fet de quedar atrapat en unes reflexions, moltes vegades confuses, de les quals era complicat sortir ni concloure’n res constructiu, i que ara sé que podré valorar d’una altra manera i podré canalitzar cap al meu propi creixement personal com a espectadora i també per saber valorar millor cada obra i els professionals que hi ha darrere.

Finalment, només em queda recomanar a tothom l’experiència de l’Escola de l’espectador, perquè és ara, en el context actual en què ens trobem, en què sembla que tingui més sentit unir forces per defensar les arts escèniques i, al capdavall, la figura i la implicació del propi “espectador”.