Isabel Olesti

Isabel Olesti

Escriptora. Foto de Daniel Casanovas

La lluna de la Mussara

Quan vaig presentar a l’ajuntament de Vilaplana el que seria la IV Lluna…em van dir que no calia que vingués més. Que ja tenien el format i que ho faria gent de Vilaplana, que tenien bons actors per recitar… No em va sorprendre, és més, ho esperava.

La Mussara és un poble abandonat del Baix Camp, a mil metres d’altitud i amb una vista espectacular al Camp de Tarragona i la costa Daurada. És un lloc molt estimat per la gent de la contrada, molt especial. El cel és ampli, les nits estrellades espaterrants i la boira un element familiar que es filtra entre les cases enrunades, l’església sense sostre i el que queda de campanar; llisca per damunt les làpides del cementiri, s’entortolliga pels pins i acaba saltant pel penyasegat, fent desaparèixer la muntanya als que se la miren des de baix. És un lloc carregat de màgia i a mi em va inspirar  un dels contes que més estimo i que componen Dibuix de dona amb ocells blancs: “Mussara”

Com a filla de Reus que sóc, La Mussara, que és a poc més de mitja hora de la ciutat, forma part de la meva vida. Va ser així que l’any 2010 em va passar pel cap organitzar un festival de poesia entre les ruïnes del poble. La idea era fer uns “Racons de poesia”, que ja havia organitzat pel centre de Reus en el malaguanyat Festival de Poesia Taca d’Oli. El format consistia en un recorregut pel poble on la gent es trobava quatre punts amb poesia i música. Després es feia un concert d’algun cantautor a la placeta del refugi, on es serveixen sopars. Seria també l’excusa perquè la gent de la contrada es trobés en un espai emblemàtic que no es pot malmetre. Com que les nits de lluna són de somni, el festival es va dir La lluna de la Mussara, i la idea era fer-ho cada lluna plena d’agost. Vaig presentar la proposta al llavors Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Vilaplana, on pertany el poble, i encara que podia semblar una bogeria i que era arriscat em va dir que sí sempre que els costos fossin mínims per a l’ajuntament.  Després de moltes gestions vam tenir l’ajut de la ILC i la Diputació de Tarragona. Vam fer uns cartells que el mateix regidor de cultura i jo penjàvem pels pobles del voltant. La incògnita era: Arribaria el missatge, a la gent? Entendrien la proposta? Pujarien tan amunt?

Finalment va arribar el dia assenyalat. Quan vaig veure que els cotxes feien cua per aparcar a les vores de la carretera i que la gent  s’escampava pels racons assenyalats on es recitava i es tocava, em pensava que vivia un somni. Aquella primera edició vam tenir a Mazoni com a convidat, cantant amb la guitarra els seus primers èxits. Un altre convidat seria Sanjosex…

Però el festival volia anar més enllà i convertir-lo en un encontre de totes les arts i barrejar-lo amb la natura. Per això va pujar una ballarina, la Magda Borrull, que va fer una performance jugant amb les parets enrunades. Vam fer també una xerrada sobre la vida dels antics habitants coincidint amb el 50è aniversari que es va abandonar el poble. El boca orella va córrer de seguida: La lluna de la Mussara creixia – tot i que la nostra idea era fer-la crèixer en qualitat, mai en quantitat. Havia de ser un espai per la trobada de gent que estima l’art i la natura, no una massificació en plan costellada.

Quan vaig presentar a l’ajuntament de Vilaplana el que seria la IV Lluna…em van dir que no calia que vingués més. Que ja tenien el format i que ho faria gent de Vilaplana, que tenien bons actors per recitar… No em va sorprendre, és més, ho esperava. Curiosament – o no – havia passat el mateix a Reus poc temps abans amb Taca d’oli. Quina és la coincidència? Doncs que quan canvia un ajuntament, el que arriba vol – o necessita -protagonisme. Es desestima el que ja hi ha  perquè la idea no ha estat seva sinó del Regidor que surt. Ho hem pogut veure en pobles i en grans ciutats. I és una llàstima, perquè es llencen infinitat de diners i es malmet tot un treball sense mirar si allò calia llençar-ho per la borda o ja funcionava bé. Coses de política.

Vaig desitjar sort a aquests “actors de Vilaplana” que, sincerament, no coneixia. I vaig imaginar també que La lluna de la Mussara tindria nou format i estava encuriosida i animada a seguir-lo. Però em vaig quedar de pedra quan vaig veure el nou programa: només es canviava el nom: Mussart, amb un nou director, Francesc Cerro-Ferran, que deia que faria grans canvis, però copiava exactament el que ja hi havia. Això sí, amb actors,  diguem-ne, famosos, o com a mínim així insistien els diaris. En el balanç del primer Mussart el propi Ajuntament recalcava la gernació que havia pujat i jo vaig pensar que no era això el que la pobra Mussara es mereixia.

Vaig oblidar l’assumpte comptant que el format aniria canviant, però continua igual, sempre recalcant la gernació que hi puja i els noms dels “coneguts” actors que hi reciten, cosa que és un insult i falta de respecte pels actors també professionals que formaven els “Racons de poesia”.

Tot això ve arran de la polèmica que hi ha hagut al Núvol per un escrit d’Eduard López i contestat per alguns lectors queixant-se de l’error de dir que l’enginy i la bona pensada del format és de l’actual director, Francesc Cerro-Ferran.  Ells, a nota de peu de pàgina s’han excusat, però el text principal continua explicant una versió falsa. Per cert, Cerro-Ferran se’n va per “peteneres” i pràcticament es limita a donar les gràcies a la premsa i als actors, sense aclarir si continuarà plagiant La lluna de la Mussara, com deia un dels lectors.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació