La llengua pròpia de la república

Si no fos perquè estic gairebé convençut que l’allau de reprovacions que ha rebut el manifest Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent és fruit del pànic irreflexiu, pensaria que la major part dels seus opositors o no l’han llegit o han fet un pèssim exercici de comprensió lectora. El que sí que, molt probablement, la majoria dels detractors no deuen haver consultat és el document La realitat lingüística de Catalunya i la normalització del català i l’occità en la futura República, que es pot baixar, juntament amb el manifest, del web de Llengua i República (http://llenguairepublica.cat/). Aquest document recull les conclusions dels estudis i els debats que el grup Koiné (l’impulsor del text que es va presentar el 31 de març al Paranimf de la Universitat de Barcelona) ha fet durant un any llarg, i seria molt recomanable dedicar-hi una lectura tranquil·la abans d’emetre judicis insensats com els que s’han sentit o llegit aquests últims dies.

La primera part d’aquest document (probablement la més interessant i la que, per si sola, justifica l’adhesió al Manifest) fa una descripció concisa de la situació sociolingüística que travessa avui el Principat. És veritat que molta gent, aferrada a les xifres oficials, a l’aparença que els fenòmens presenten en superfície, discrepa sobre la situació de la llengua catalana que retrata aquest estudi. Però aquí ens movem en territori científic, i les discrepàncies cal afermar-les amb arguments teòrics que han de corroborar l’observació experimental. Aquest és el camí que ha seguit el grup Koiné, i, si les dades o les interpretacions que presenta en aquesta primera part estan equivocades (en ciència, res no és descartable), cal seguir aquesta metodologia per refutar-les, per demostrar que no hi ha subordinació lingüística entre la població infantil, que no n’hi ha entre els adolescents, que no n’hi ha a la universitat, etc., i no pas recórrer a la fraseologia irresponsable que fins ara han proferit la majoria dels detractors.

Però l’esverament a què m’he referit al principi no reflecteix, precisament, una acalorada discussió científica (tot i que n’hi ha de molt desenfrenades!), sinó, en molts casos, la ira de veure que la capsa de Pandora del problema lingüístic, que tenien tan ben resguardada, s’ha començat a obrir. Observant la magnitud de la reacció, és obvi que s’ha tocat la columna vertebral del “problema catalán”. No hem de recular gaire per comprovar que, en la història dels Països Catalans, la llengua ha estat el principal cavall de batalla contra l’assimilació. Fa poc, molt poc, que, per motius exclusivament electoralistes, s’ha volgut posar en qüestió aquesta preeminència dels aspectes lingüístics en l’estratègia independentista, a fi de “tranquil·litzar” els independentistes de parla castellana. I aquesta maniobra (que, ja fa gairebé dos anys, vaig criticar en aquest mateix diari), a part d’un paternalisme gairebé insultant cap als castellanoparlants, ha comportat un perill molt greu: amagar el conflicte lingüístic sota l’estora i evitar afrontar-lo amb tota la seva transcendència…, fins que han saltat les llebres de Koiné.

Ara bé, les conseqüències d’aquestes protestes arrauxades poden ser molt més greus que no pas les d’una simple enrabiada pel fet d’haver posat en evidència el fracàs de la política lingüística autonòmica (un esguerro més de la Transició). La tergiversació (involuntària o no) del contingut del manifest el fa passar per un atac als castellanoparlants de Catalunya i arriba a aconseguir que les persones que defensen la necessitat d’un veritable procés de normalització lingüística siguin percebudes com els enemics de la gent que parla en castellà. Però no hi ha cap frase del manifest ni del document que comento en aquest escrit que pugui fer pensar en una atrocitat d’aquestes dimensions. És més, les persones que han treballat en l’elaboració d’aquests estudis i d’aquestes propostes són absolutament respectuoses amb qualsevol llengua, inclosa la castellana, naturalment.

En realitat, la idea que es defensa amb la normalització lingüística consisteix, simplement, a proposar un seguit d’actuacions per aconseguir que, a la futura república catalana, i després de tres generacions, el català esdevingui la llengua no marcada. És a dir, que una persona catalanoparlant pugui utilitzar la seva llengua espontàniament en qualsevol situació social sense que el context lingüístic la forci a canviar d’idioma. Naturalment, en aquesta situació utòpica, el castellanoparlant probablement canviaria al català també espontàniament, tal com fan ara la immensa majoria de catalanoparlants, que canvien al castellà així que es troben en un context lingüístic invers o en presència d’una persona estrangera (sense ni adonar-se, en aquest cas, de la dimensió discriminatòria d’aquesta pràctica, que, camuflada sota una pàtina de falsa bona educació, exclou el nouvingut de la parla pròpia). El fet que el castellà deixés de ser la llengua no marcada no posaria en perill la seva supervivència, ni tan sols al Principat. En canvi, que el català esdevingués la llengua no marcada a Catalunya podria significar la seva preservació. I d’això es tracta, de voler preservar la nostra llengua minoritària.

Una bona part de la “classe política” (també de la independentista) pretén, però, estigmatitzar les persones que tenim la dèria de voler salvar el català. Les motivacions són diverses, esclar. Hi ha sectors que volen conservar l’hegemonia del castellà encara que sigui al preu de la desaparició del català. D’altres tenen por d’una reacció adversa dels castellanoparlants que comprometi una hipotètica cohesió social (no deixa de ser significatiu que la responsabilitat d’aquesta pretesa cohesió es faci recaure exclusivament en el problema lingüístic, i no pas en l’asimetria desproporcionada de la renda per càpita, per exemple, encara que això ja és matèria d’un altre article). Però les conseqüències de totes dues actituds són les mateixes: fer passar per racistes, nazis, eixelebrats, essencialistes, etc. els qui defensem la necessitat de la veritable normalització.

Hem vist com alguns parlamentaris independentistes proclamen les bondats del bilingüisme (però no pas del plurilingüisme) mentre fan els ulls grossos davant la realitat social del català. M’han fet pensar en la síndrome d’Estocolm o en una certa claudicació lingüicida sota la pressió de la llengua dominant. Val més pensar, però, que aquest capteniment es deu a la ignorància i no pas a la covardia.

Tot i això, l’única manera d’evitar la cacera de bruixes que es pot desencadenar amb aquestes reaccions irresponsables és arrencar de les seves mans la qüestió de la llengua i emplaçar tots els ciutadans a convertir-la en un dels eixos principals del debat constituent. L’esperança de supervivència del català passa per protegir-lo de les intrigues “processistes” i obrir un debat veritablement popular en què només prevalguin les recomanacions de la ciència… i la generositat. Perquè, al capdavall, com deia un eslògan oficial de ja fa més de trenta-cinc anys i que alguns sembla que ja han oblidat, “el català és cosa de tots”. I això inclou, evidentment, els castellanoparlants.