La llengua de signes catalana i el pes (imperceptible) de la llei

Josep Quer, doctor en Lingüística per la Universitat d’Utrecht, és especialista en la llengua de signes catalana. En aquest article, publicat al Blog de la Revista de Llengua i dret, Quer fa una aproximació a la situació d’aquesta llengua a Catalunya.

La llengua pròpia de Catalunya que més ha evolucionat en la seva presència social i en seu reconeixement legal durant els darrers anys ha estat sens dubte la llengua de signes catalana, coneguda per les seves sigles com a LSC. És la llengua de modalitat visuogestual pròpia de la comunitat de signants de Catalunya. En contra del que s’assumeix sovint, el seu domini lingüístic no és el mateix que el de la llengua catalana (de modalitat oroauditiva), atès que es restringeix al Principat (al País Valencià i a les Illes, per exemple, s’empren variants pròpies de la llengua de signes espanyola, l’LSE). I és que les llengües de signes no deriven de la llengua oral del seu entorn, sinó que s’han originat de manera independent dins de les comunitats de persones sordes i han evolucionat com a sistemes lingüístics autònoms, és a dir, com a llengües naturals, produïdes i percebudes per canals diferents dels de les llengües orals, però llengües plenes al capdavall. No hi ha un cens lingüístic de signants d’LSC i l’única dada de què disposem és l’estimació feta per la Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA), segons la qual hi ha uns 25.000 signants d’LSC, dels qual 12.000 serien persones sordes signants que la tenen com a llengua primària de comunicació. Dins la Comunitat Sorda catalana no es dóna una situació de bilingüisme LSC-LSE, a diferència del que passa entre els oients amb el català i el castellà. Resulta evident, però, que l’LSC no és la llengua que els seus usuaris poden emprar en la majoria de situacions de la seva vida quotidiana, perquè l’LSC segueix sent una gran desconeguda per al gruix de la població de Catalunya. Aquest desconeixement no es refereix només a l’existència de la llengua, sinó també a la naturalesa de llengua plena, al caràcter vital que té per als seus usuaris i a les expressions culturals i d’identificació a què va lligada per a la comunitat de signants.

El primer pas decisiu per al reconeixement legal de l’LSC va ser la menció a l’article 50.6 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2006 de la necessitat de protegir-la, promoure-la i de garantir els drets dels seus usuaris. El 2007, la Llei espanyola 27/2007, sobre llengües de signes de l’Estat, reconeixia l’LSC en paral·lel amb l’LSE en un marc legal més ampli sobre l’accessibilitat per a totes les persones sordes, signants i no signants. De totes maneres, aquest text deixava en mans de la Generalitat de Catalunya la regulació legal de l’LSC. Aquesta regulació es va concretar el 2010 amb la Llei 17/2010, de 3 de juny, de la llengua de signes catalana. A diferència de la llei espanyola tot just esmentada, la llei catalana adoptà un enfocament lingüístic i cultural de l’LSC, tot intentant establir els drets bàsics dels seus usuaris en els diferents àmbits de la vida pública i fixant els òrgans per a normalitzar-la. De manera semblant a com s’ha articulat la normalització de la llengua catalana, la llei atorga a l’Institut d’Estudis Catalans l’autoritat normativa, l’aplicació de les polítiques lingüístiques a l’òrgan competent en aquest àmbit de la Generalitat de Catalunya (actualment, la Direcció General de Política Lingüística) i l’assessorament i el control d’aquestes polítiques al Consell Social de la Llengua de Signes Catalana.

Tot just hem celebrat el 5è aniversari de l’aprovació d’aquesta llei i la pregunta que cal fer-se és si ha tingut efectes tangibles. La percepció des de la comunitat de signants d’LSC és que l’entrada en vigor de la llei no ha comportat canvis significatius per a la seva realitat. És cert que l’arribada de la llei ha coincidit amb el pitjor període de la crisi econòmica i que això ha impedit engegar determinades iniciatives amb pressupostos específics. Davant d’aquesta situació, els departaments de l’administració i les institucions públiques implicats han hagut de fer servir els recursos propis, ja limitats, quan s’han plantejat emprendre alguna acció. Així, per exemple, la Direcció General de Política Lingüística, ha destinat fons provinents de l’Obra Social de “la Caixa” a l’Institut d’Estudis Catalans, que ha iniciat el projecte de constitució del corpus de referència de l’LSC. D’altra banda, el Departament de Cultura ha atorgat aquest darrer mes de juny els primers premis LSC de foment de la llengua de signes catalana. El Consell Social de la Llengua de Signes Catalana, creat el 2012, ha constatat en les seves reunions la lentitud o la inactivitat en molts dels fronts d’actuació que la llei de l’LSC establia.

Tothom entén que una llei no pot canviar la realitat de la nit al dia, però quan un conjunt de ciutadans del nostre país han vist els seus drets lingüístics (i per tant, cívics) negats o amputats durant tant de temps, amb totes les conseqüències per a la seva vida com a individus i per a la seva participació a la societat, caldria esperar una resposta més contundent per part de l’Administració. Els fronts on cal actuar són múltiples i complexos, però això no ha de servir d’excusa per a la inactivitat. La recerca sobre l’LSC, per exemple, ja fa uns quants anys que ha anat creixent i ara sabem molt més de la llengua mateixa. De totes maneres, resulta encara insuficient de cara a abordar el procés de normativització a què es refereix la llei. Hi ha, però, altres fronts fins i tot més crítics que tenen a veure amb la salut de la llengua.

Hi ha un fet diferencial específic de les llengües de signes que afecta de manera decisiva la vida d’una persona sorda: a les nostres societats occidentals, només un 5-10% d’infants sords són fills de pares sords. Això vol dir que tan sols aquesta petita proporció de la població sorda adquirirà amb naturalitat la llengua durant els primers anys de vida, de manera automàtica i inconscient, només a partir de l’input del seu entorn immediat, tal com passa amb els infants oients. El 90-95% d’infants sords neix, doncs, en entorns familiars on la llengua de signes és absent. En els pocs casos de pares que decideixen aprendre la llengua de signes per comunicar-se amb els seus fills, aquesta tampoc no és un input ideal per a l’adquisició infantil, ja que els pares l’han après com a segona llengua i no la dominen com un nadiu. En realitat la majoria dels pares oients decideixen que el millor per al seu fill és que aprengui a comunicar-se amb la llengua oral, per molts esforços que pugui suposar. En el procés per arribar a prendre aquesta decisió, els pares estan sovint assessorats per professionals mèdics i logopedes que comparteixen aquesta visió “de sentit comú”: la integració real de l’infant sord passa només per l’aprenentatge de la llengua oral. L’implant coclear es planteja com la solució al problema de la sordesa i de l’adquisició del llenguatge, quan està clar que no tots els infants sords implantats protagonitzen històries d’èxit en l’adquisició de la llengua oral. A això s’hi afegeix a més el prejudici infundat que l’adquisició de la llengua de signes pot interferir negativament en la de la llengua oral, i, per tant, se l’elimina de l’entorn lingüístic de l’infant. Quan en molts casos es fa palès que per a un infant l’accés a la llengua oral és imperfecte i insuficient per al seu desenvolupament lingüístic, ja s’ha perdut un temps preciós i gairebé irrecuperable en el desenvolupament lingüístic. La visió que defensa la primacia de la llengua oral per a l’infant (i l’adult) sord, coneguda com a oralista, ve de molt lluny i, en realitat, està molt arrelada a la percepció de la llengua de signes com una crossa per a la discapacitat de la sordesa. Per aquest motiu, sovint s’ignoren els coneixements científics que demostren que l’adquisició de dues o més llengües no és perniciosa per al desenvolupament lingüístic de l’infant, sinó tot el contrari. És més, per a l’infant sord, implantat o no, l’adquisició bilingüe que incorpora la llengua de signes es produeix sense esforç, per la naturalitat del seu accés sensorial a aquesta, que a més serveix de base sòlida per a l’adquisició d’una altra llengua com l’oral.

És cert que actualment a Catalunya disposem d’alguns projectes educatius bilingües LSC-llengua oral a primària (bàsicament a Barcelona), que ja existien abans de la promulgació de la llei. La pregunta és si la implementació actual pot donar resposta a les necessitats d’aquests infants que el que requereixen bàsicament és la immersió plena en LSC que no viuen a casa. Tot i la implicació i l’esforç dels mestres i professionals vinculats a aquests projectes, sembla clar que no es cobreix aquesta necessitat bàsica per factors diversos, però interrelacionats: la gran majoria dels professionals involucrats són oients que tenen la llengua de signes com a segona llengua; l’LSC és la llengua vehicular, però en general no és objecte d’estudi com ho són el català o el castellà; no hi ha mestres sords; falten hores d’interacció en llengua de signes amb signants nadius, etc. Els perfils dels nens que s’incorporen en aquests projectes també són molt diversos i exigeixen plans individualitzats i atenció específica que en molts casos és limitada. Falten, sorprenentment, bons instruments d’avaluació de la capacitat lingüística d’un infant sord.

El resultat d’aquesta situació tan complexa a l’inici de les vides de les persones sordes fa que per a la majoria d’elles l’adquisició del llenguatge sigui incompleta i que la seva competència lingüística en llengua de signes i/o llengua oral no sigui comparable a la d’un nadiu. És acceptable això en una societat avançada com la nostra, on tots els ciutadans haurien de tenir garantit el dret al seu desenvolupament personal ple i a la seva participació en la societat en condicions d’igualtat? Clarament no. Modificar aquesta situació en la direcció correcta no requereix sempre grans inversions de recursos econòmics, sinó més aviat voluntat per desenvolupar polítiques sostingudes i transversals que persegueixin les finalitats marcades per la llei. Només a tall d’exemple: oferir paquets d’informació equilibrada als pares de nadons sords que s’enfronten a la decisió de quina opció lingüística han d’oferir al seu fill i quins són els riscos i els avantatges; oferir assessorament plenament informat i equànime sobre les opcions d’escolarització; facilitar la graduació de mestres i professors sords que es puguin incorporar al sistema educatiu a primària i a secundària; renovar els currículums universitaris de logopèdia, etc. En paral·lel, la promoció de la llengua de signes entre la població oient pot no semblar prioritària, però sí que pot contribuir a capgirar la situació de la llengua en el conjunt de la societat: ara per ara aprendre l’LSC suposa fer-ho als cursos organitzats per les associacions de persones sordes o entitats especialitzades, si deixem de banda la formació professional i universitària com a intèrpret. Incorporar-la com a segona llengua en el currículum educatiu podria tenir un impacte enorme per al coneixement directe de la realitat de l’LSC i de les persones sordes signants entre els infants i els joves, i entre els professionals de l’educació. Als Estats Units, per exemple, l’oferta de llengua de signes americana als instituts de secundària com a opció de llengua “estrangera” va augmentar un 4000% entre 1996 i 2005 (Rosen 2015). L’efecte és clar: a més que alguns alumnes arriben a tenir-ne un coneixement elemental per a una comunicació bàsica, la majoria dels americans saben què és la llengua de signes i entenen què significa per a les persones sordes signants.

No podem vacil·lar a l’hora d’esmerçar esforços per dibuixar un futur diferent per la llengua de signes catalana, perquè és el futur dels infants i dels adults sords signants, amb un present molt condicionat per la manca de resposta a les seves necessitats lingüístiques vitals. El dret a aprendre l’LSC com a primera llengua és el dret a adquirir el llenguatge de manera natural com qualsevol infant oient i no una simple qüestió d’opinió personal sobre quina pot ser la millor opció per a una persona sorda. D’altra banda, protegir l’LSC com a patrimoni lingüístic i cultural passa principalment per garantir-ne l’adquisició infantil i l’aprenentatge per part d’adults. El dret a usar l’LSC en més i més àmbits de la vida pública, i prioritàriament a l’ensenyament, ha de ser un objectiu d’una societat inclusiva i respectuosa amb les seves pròpies minories lingüístiques i culturals, a part de ser una obligació legal des del 2010.

Referències i suggeriments bibliogràfics

Humphries, Tom; Poorna Kushalnagar; Gaurav Mathur; Donna Jo Napoli; Carol Padden; Christian Rathmann. 2014. «Ensuring language acquisition for deaf children: What linguists can do». Language 90(2), e31-e52. Traducció catalana disponible.

Napoli, Donna Jo. 2015. «The right to language: Why all deaf children should be taught a sign language». Conferència disponible.

Quer, Josep. 2005. «Les llengües de signes, les més inaudibles». Les llengües a Catalunya, 75-85. Barcelona: Octaedro.

Quer, Josep. 2011. «La llengua de signes catalana, una llengua pròpia més de Catalunya». Catalan Review 24, 45-57.

Repositori de la legislació sobre LSC.

Rosen, Russell R. 2015. Learning American Sign Language in high school: Motivation, strategies, and achievement. Washington, DC: Gallaudet University Press.