La independència i les classes populars

29.12.2014

“Il neocapitalismo va assorbendo degli strati di proletari progrediti e riconquistando degli strati di borghesia progressista”.
Pier Paolo Pasolini,
“Marxisants”, Officina, 2, maig-juny 1959

Som en un període convuls, interessant, idoni. Els esforços que cal fer per analitzar-lo han de ser ràpids i audaços, i no és una empresa fàcil, sobretot en aquests temps en què predomina el pensament efímer, mediàtic i lucratiu, i no pas el pensament crític. Però bé val la pena encarar aquestes dificultats si no ens volem quedar només amb la dèbil interpretació dels fets que es fa des del neoliberalisme.

Un dels assajos de la Via Catalana.

Un dels assajos de la Via Catalana

La realitat que viu en aquests moments la societat catalana sembla debatre’s entre dos pols que, des de posicions ideològiques ben diferents, es volen presentar com a oposats, però que, en realitat, són les dues cares d’una mateixa moneda: les cada cop més precàries condicions econòmiques de la majoria dels ciutadans i la voluntat d’emancipació nacional. Tots dos fenòmens tenen, òbviament, una llarga genealogia i una complexa xarxa d’imbricacions. Així, per exemple, tot i que l’esclat independentista actual és molt diferent del moviment d’emancipació nacional dels anys trenta, hi està perfectament relacionat, de la mateixa manera que la influència de les lluites socials d’aquella època s’estén fins a les mobilitzacions contra el sistema que s’han fet aquests últims anys. Si no es perd de vista aquesta perspectiva històrica, es poden establir les similituds i, sobretot, les diferències entre aquells moviments i els actuals, i distingir amb claredat els diversos esdeveniments que han forjat aquestes diferències: la dictadura franquista, la Segona Guerra Mundial, la guerra freda, la desintegració del capitalisme tutelat per les burocràcies estatals que mantenia el “bloc de l’Est”, les consegüents expansió i consolidació del lliure mercat dels neocons, etcètera, etcètera. Molts independentistes catalans consideren supèrflua la vinculació d’aquests fets amb el “procés” actual, que només analitzen des d’un vessant perillosament atemporal, i també molts militants contra la injustícia social poc preocupats pel fenomen independentista troben innecessària aquesta detallada anàlisi històrica, que consideren massa ideològica i caducada. Però aquestes dues posicions també són el fruit històric d’aquells esdeveniments. Totes dues reflecteixen els respectius camps ideològics que les impulsen i que s’han anat consolidant (l’un amb molta més fortuna que l’altre, val a dir-ho) al llarg dels últims cinquanta anys; el neoliberal, còmodament defensat pels custodis del capital, i el de l’esquerra, més difícil de definir, i que comprèn des d’una part de la socialdemocràcia fins a algunes minories “anticapitalistes”.

Els independentistes que prioritzen els interessos nacionals als socials (en molts casos, perquè estan convençuts que la independència és un pas previ per resoldre la injustícia social) participen de la concepció “romàntica” del fenomen nacional; una concepció que, com ja sabem, ha estat convenientment explotada per la burgesia catalana per reconduir, en benefici dels seus interessos, l’empenta actual del moviment independentista. La idea monolítica de poble i el convenciment de la necessitat d’un líder que ha de conduir el procés fins a bon port són dues evidències clares d’aquest romanticisme acrític que, sovint, fa els ulls grossos davant del fet que la burgesia catalana hagi estat tradicionalment contrària a la independència, o al fet que el líder de torn, tot i haver estat elegit en sufragi universal, manté vincles evidents amb la causa financera. Però la conseqüència més deplorable d’aquesta miopia històrica és la probable cessió del lideratge polític del procés, de naturalesa transversal, però innegablement popular, a les elits econòmiques, més interessades en els seus privilegis de classe que no pas en el dret a l’autodeterminació dels pobles. La reflexió sobre les causes d’aquesta visió acrítica queden lluny de la intenció d’aquest article, però no és difícil d’entendre que les transformacions socials dels últims decennis i el consegüent triomf del “sistema de lliure empresa” han d’haver tingut un impacte considerable en la concepció del món de les generacions contemporànies.

Naturalment, l’àmbit ideològic que he anomenat d’esquerres tampoc no és immune als canvis històrics. A partir del 1945, un cop neutralitzats, tant pels aliats occidentals com per l’estalinisme, els partidaris d’una democràcia de tall veritablement popular, el corrent de pensament socialment progressista, ja històricament dividit en diferents sensibilitats, ha anat patint les conseqüències de l’hegemonia neoliberal fins a quedar repartit entre dues expressions principals. D’una banda, l’esquerra socialdemòcrata, domesticada per la política convencional de la burgesia fins a renunciar als vigorosos conceptes de l’anàlisi marxista, i convertida, per tant, en un nou col·laborador del sistema de lliure mercat, i, de l’altra, l’esquerra extraparlamentària, durant molt de temps disseminada en petites formacions que l’excloïen de l’experiència imprescindible de la pràctica política de masses. La posició respecte al fenomen nacional d’aquestes tendències tan distants ha estat sempre molt diferent i francament significativa. L’esquerra socialdemòcrata, sobretot a partir de la seva renúncia a l’internacionalisme, no ha posat en dubte l’existència dels estats-nació europeus tal com van quedar a partir de la Segona Guerra Mundial. En tenim una prova evident en la defensa aferrissada que el PSOE o el PCE han fet sempre de la unitat de la patria española, mal dissimulada, quan ha convingut, amb un ús molt sui generis del concepte “autodeterminació” (recordeu Suresnes). Només cal una mica d’imaginació intel·lectual per descobrir que és aquesta idea la que s’amaga darrere de les posicions federalistes de les respectives sucursals autonòmiques. Podem veure, per tant, que en una situació política com la que vivim avui, la defensa del federalisme correspon, també, a la defensa dels interessos neoliberals de l’oligarquia econòmica espanyola, als quals s’ha rendit des de fa temps la socialdemocràcia.

La posició de l’esquerra extraparlamentària davant del dret a la independència ha estat més diversa. Trobem formacions que hi estan totalment en contra (sigui per una defensa radical i utòpica de l’ideari anarquista, sigui per una interpretació excessivament economicista del materialisme històric) i d’altres que es declaren obertament partidàries de la independència. Entremig, tota mena d’ambigüitats. També en aquests casos observem els efectes de la victòria del neoliberalisme: l’abandó de l’anàlisi racional en què es fonamenta el materialisme històric per una bona part dels militants de l’esquerra, reforçat per la implosió de la Unió Soviètica, ha fet oblidar les aportacions dels seus pensadors al tema de l’emancipació nacional. Des de la ben coneguda frase sintètica de Marx i Engels (que no van fer grans aportacions a aquesta qüestió, tot sigui dit de passada) —“qualsevol poble que n’oprimeixi un altre forja les seves pròpies cadenes”— fins a les definitives paraules de Kautsky —“Què és la lluita per la democràcia, sinó la lluita per l’autodeterminació dels pobles, i com seria possible l’existència de la democràcia internacional sense la reivindicació d’aquest dret d’autodeterminació?”—, passant per les anàlisis ja clàssiques de Lenin, els nous ideòlegs de l’esquerra poden trobar un gran argumentari racional (i, per tant, no romàntic) favorable al dret a la independència de qualsevol poble.

V catalanaLa situació política i econòmica que travessa Catalunya ens ha situat en una cruïlla històrica que podria ser transcendental. D’una banda, el gruix de les classes populars pateix, com a qualsevol altra part del món, les conseqüències del fracàs econòmic del “sistema de lliure empresa”. D’una altra, l’espoli a què ens sotmet la resclosida oligarquia espanyola, de caràcter neocolonial, fa perillar els negocis de la burgesia catalana, pràcticament exclosa del repartiment del pastís. I, encara d’una altra, el malestar popular i l’oportunisme burgès han fet créixer el preexistent moviment independentista català fins a dimensions fins ara desconegudes. En les eleccions autonòmiques del 2012, la burgesia catalana va perdre l’oportunitat d’aconseguir el control absolut d’aquest moviment, però la necessitat de pressionar el govern espanyol l’ha obligat a mantenir-se al costat del poble, però amenaçant-lo que, si no li cedeix les regnes del joc, perdrem bous i esquelles. Per tant, qui està realment interessat en l’emancipació de les classes populars hauria de veure en aquesta situació una ocasió excepcional per forçar un canvi de correlació de forces. Una part important d’aquestes persones ja està organitzada en diferents formacions polítiques que treballen per evitar que la dreta monopolitzi el procés, però l’ambigüitat política d’algunes d’aquestes formacions pot fer que aquest moment excepcional passi de llarg. Encara hi ha molts anticapitalistes encaparrats a afirmar que el fet identitari català és un estratagema de les classes dirigents. Dit en paraules de Michel Cahen: “No entenen que la consciència identitària, i la posterior reivindicació identitària, estan profundament arrelades en les pràctiques socials que les han precedides”, i que “són aquestes pràctiques socials (i no tan sols el nacionalisme) el que es troba oprimit, avui dia, pel capitalisme.” (Michel Cahen: “L’inter-nacionalisme contra la mundialització”, Har Far, 19, gener 2001.)

Tenim, per tant, prou elements per concloure que la independència de la nació catalana convé, sobretot, a les classes populars de tot l’estat. L’afebliment estructural que suposaria per a l’oligarquia espanyola l’establiment d’una República Catalana afavoriria la lluita social a tota la seva àrea d’influència. Si a la resta de l’estat hi ha alguna formació política realment interessada en la igualtat i la democràcia, hauria de donar suport a aquesta iniciativa catalana. I seria una temeritat històrica imperdonable que els representants de les classes populars deixessin passar aquesta oportunitat, obcecats en discussions escolàstiques sobre el ja obsolet “dret a decidir”. Ara és l’hora de la independència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Article de lectura obligada. L’esquerra d’aquest país i de l’altre faria bé de llegir-se’l unes quantes vegades. Felicito l’autor per la seva claredat expositiva i la seva profunditat intel·lectual. Ara mateix l’envio a tots els meus coneguts.

  2. Un bon article i una reflexió necessària per als nostres dies. Hi ha alguns elements que convindria tenir en consideració:
    El trencament del fil evolutiu del pensament i la pràctica de l’esquerra catalana produït pel franquisme que desconnecta bona part de les esquerres antifranquistes i de la transició postfranquista, de les aportacions valuoses sobre el fet nacional des d’una perspectiva de classe i popular.
    La reivindicació de la identitat lligada a les pràctiques socials, com una decantació històrica i no com una idea romàntica d’essència idealista. Aquesta identitat, reivindicada , per exemple, en la recuperació per col.lectius de joves del mutualisme i el cooperativisme, forma part de les condicions en que es desenvolupen les lluites socials d’avui.
    Els clàssics. Ai, els clàssics! Sí que podem trobar cites i argumentacions en gran part dels pensadors marxistes, però n’hi ha per a tots els gustos. És cert que Marx i Engels entenien la nació com una societat global, però sovint el tractament sobre la qüestió nacional és distant, a vegades oportunista o marcat per prejudicis nacionals ( pangermànics contra paneslaus, per exemple). De la mateixa manera que ha passat amb el feminisme cal que l’anàlisi del fet nacional sigui fet des de la pràctica d’alliberament i en funció d’objectius no condicionats intel.lectualment per uns abstractes interessos superiors.

    • Evidentment, no he obviat el paper destructor del franquisme i el postfranquisme respecte a la tradició identitària de l’esquerra catalana; per això cito la dictadura franquista (i hi afegeixo un llarg etcètera on cal incloure una pila més d’elements que, cadascun d’ells, requereix un article sencer). La “reivindicació de la identitat lligada a les pràctiques socials” és, precisament, la noció fonamental (i l’única que respon a l’objectivitat històrica) que hi ha al rerefons del meu article i així en deixo constància quan cito les paraules de Michel Cahen. I, naturalment, en els clàssics trobem de tot, però no ens podem permetre el luxe de renunciar-hi. De fet, la virtut del pensament crític consisteix a poder analitzar i, si convé, rebatre qualsevol de les seves aportacions. I ni Marx ni Engels n’estan al marge, encara que algun marxista ortodox s’esquinci les vestidures davant d’aquesta possibilitat. Malgrat tot, els condicionaments intel·lectuals de què parles, almenys en el cas dels pares del marxisme, dubto molt que fossin “interessos abstractes superiors”.