La impremta catalana també a l’arxiu Rubió

30.03.2017

El 26 de febrer de 1914 Antoni Rubió i Lluch (1856–1937) en col·laboració amb Joaquim Miret i Sans i en nom de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), presentava a la Diputació de Barcelona la Memòria sobre la conservació i catalogació d’arxius i biblioteques d’interès històric i definien els arxius com els «dipòsits sagrats de l’activitat pretèrita de la nostra nacionalitat».

Joaquim Rubió i Ors | Foto: Enciclopèdia

Els arxius, i el que s’hi conserva, esdevenien troncals per a la consolidació i solidesa de la historiografia nacional. Som en anys fundacionals. La Mèmòria reivindicava la decisió adoptada per l’IEC de comissionar als principals arxius europeus a persones ben formades per estudiar estratègies de preservació i catalogació de fons arxivístics. Un dels escollits va ser Jordi Rubió i Balaguer (1887–1982), fill d’Antoni Rubió i Lluch. La memòria, tot i la seva brevetat, estableix unes línies bàsiques d’actuació i proposa la primera relació d’arxius prioritaris. Són remarcables les demandes formulades: identificació i localització (geolocalització se’n diu avui) dels antics arxius; elaboració de col·leccions d’extrets de documents com a mitjà per estimular les escoles d’historiografia local; la redacció del catàleg col·lectiu de manuscrits escampats en els diferents arxius catalans. Però també, i no menys important, els criteris per a la sistematització científica per a la descripció dels documents.

Quan Antoni Rubió presenta l’esmentada memòria, ell mateix ja treballava en l’ordenació de l’arxiu familiar. Rubió i Lluch, erudit i clarivident, aplicà a si mateix allò que considerava cabdal per a la construcció nacional: disposar de documentació preservada i ordenada. El 1925, en la primera memòria testamentària, va incloure-hi l’esment a «l’Arxiu Rubió», amb el qual establia criteris d’ordenació de la història intel·lectual familiar amb l’impressor Josep Rubió i Lluch (1779–1849) al capdavant. Es consolidava i donava valor patrimonial a la tradició familiar de desar i conservar. Pensar en el nom Rubió condueix inexorablement a dues paraules: llibre i planificació. Llibre perquè és el fil conductor que enllaça quatre generacions. De l’impressor al bibliotecari, del poeta a l’erudit. L’impressor els confegia i els venia; Joaquim Rubió i Ors (1818–1899) i també Antoni Rubió i Lluch escrivien, però va ser Antoni qui, per damunt de la resta, va entendre la transcendència de la família quant a la història cultural. El seu paper en el tractament documental de l’Arxiu determinarà l’apropament ordenat del llegat de la gran nissaga Rubió. I que el llibre n’és l’eix ho va deixar ell mateix per escrit quan, en el testament, va encomanar al seu fill Jordi la tasca de preservar el llegat intel·lectual de tres generacions «productores materiales o creadores de libros». Jordi Rubió no només va saber complir el desig patern sinó que va encapçalar la més gran organització bibliotecària del país. De formació humanística i amb un vast coneixement de les millors i més noves tendències bibliotecàries internacionals, va saber planificar i dirigir un sistema de lectura del qual encara avui som hereus. El llibre, en ell mateix, traspassava l’interès de conservació particular o familiar i esdevenia nucli vertebrador de tota una societat. Tot i que possiblement sigui Jordi Rubió qui ha rebut el reconeixement popular més gran cal ampliar el ventall als seus predecessors.

Josep Rubió i Lluch de tarannà liberal és al capdavant de la dinastia. Feia d’impressor, una professió que segons Pere Bohigas és la «més afí a la dels escriptors i dels investigadors». La seva rebotiga era visitada pels erudits de l’època com bé recorda Menéndez Pelayo a les seves memòries. De Josep Rubió convé destacar-ne la seva clarividència davant les tradicionalment tenses relacions polítiques i comercials amb els estaments polítics espanyols. La legislació aleshores vigent entorn els procediments administratius per als permisos d’impressió perjudicaven notabilíssimament el negoci a les províncies i en particular al català que es veia abocat a estratègies de producció il·legals fora de les fronteres espanyoles. Josep Rubió l’any 1833, cònsol primer del Col·legi de Llibreters i Impressors de Barcelona, denuncià una situació que facilitava, si no afavoria, que la producció editorial arribés majoritàriament de fora de l’Estat. La causa era la prohibició per a les Audiències Províncials de l’expedició de llicències d’impressió per damunt dels sis plecs. Josep Rubió identifica el problema en aquests termes: «Forzoso es repetirlo, no está la cuestión entre Madrid y las Provincias, sino entre España y los Extrangeros.» I afegia amb rotunditat que el negoci del llibre té relació directa amb la llibertat «Cuanto más se lea, más incremento tomará la afición a la lectura.» I reiterava, emulant Milton a l’Areopagítica que no és l’extensió dels llibres allò que els fa més perillosos perquè «Seis pliegos de impresión pueden contener el veneno del mismo modo que un foleo». Al seu parer la persecució obsessiva contra determinades obres només aboca a la recerca de la lectura allí on existeixi sigui permesa o no i «esta generación naciente sin embargo leerá, a pesar de la limitación» per la qual cosa considera imprescindible que ho puguin fer amb totes les garanties de qualitat literària i editorial. En el seu escrit adreçat al Consejo de Castilla demana, en nom del gremi, que s’aixequi la limitació d’impressió a sis plecs perquè d’això en depèn no només la millora de la civilització del país sinó el benestar econòmic de tots els estaments que intervenen en la producció editorial: impressors, enquadernadors, fabricants de paper, etcètera i, sobretot, perquè «precediendo la Imprenta con la antorcha del saber a todas las artes industriales, se hará cada dia más asequible y mas grandioso el fomento general del Reyno.» Aquest és el marc dins el qual va néixer i créixer la nissaga Rubió. La llibertat obtinguda mitjançant el llibre i la cultura.

Els llibres foren, també, objecte destacat del llegat testamentari de Joaquim Rubió i Ors vers el seu fill Antoni i d’aquest al seu, Jordi. Però, com ja s’ha dit, serà Rubió i Lluch qui deixarà clarament la seva empremta en destriar del conjunt allò que ell va considerar intranscendent. Val a dir, però, que va imposar uns criteris exigents i pragmàtics que en faciliten l’ús. Som aproximadament als anys vint, moment de màxima eclosió —particularment a casa de la família Rubió— de la planificació bibliotecària i arxivística del país. Fet que els duu a l’exercici de coherència amb les idees que promovien.

Antoni Rubió i Lluch | Foto: Enciclopèdia

L’ordenació del fons estrictament familiar es va fer durant els anys centrals de la dècada dels trenta i just abans de la guerra civil. Antoni Rubió es mostrà interessat en la història de la impremta i ell mateix li va assignar un espai propi dins l’Arxiu Rubió i Ors. Una documentació meticulosament tractada per ell mateix i pel seu fill Jordi Rubió i Balaguer i molt llaminera per als investigadors de la història de la cultura de la primera meitat del segle XIX. El tractament i recopilació bibliogràfica s’encetà el 1906 i es perllongà fins el 1977. L’esforç i dedicació per completar l’obra impresa de l’avi fundador de la nissaga va ser exemplar en Jordi.

Arxivar, ordenar, catalogar, classificar… i en l’origen imprimir… són les coordenades de la vida intel·lectual d’una família essencial. Rubió i Lluch en el seu testament renovat a favor del seu fill Jordi, el 1926, li encomanava la tasca de «recoger, guardar y perpetuar en los suyos, si posible fuera, la herencia espiritual de tres generaciones de hombres de letras, que en una u otra forma han sido productores materiales o creadores de libros.»

A banda del lloc que destacats impressors han assolit en el camp de les arts gràfiques per la qualitat de la seva factura: nitidesa gràfica, elegància tipogràfica, i també per alguns títols publicats, cal reivindicar, especialment al començament del segle XIX —quan tanta gent maldava per construir una societat liberal que s’allunyés definitivament de l’Antic Règim— l’impressor que, amb criteri i formació, va tenir un grau de comportament i compromís polític que facilitava el camí vers aquest nou ordre perseguit. Entre aquests i en una posició destacada hi trobarem Josep Rubió i Lluch el pare de Joaquim Rubió i Ors i l’avi impressor d’Antoni Rubió. Home d’idees liberals, va tenir un paper actiu dins el gremi al qual va representar en clau catalana. És a dir, que la defensa i desvetllament renaixentista potser també arrenca d’ell.

Jordi Rubió i Balaguer | Foto: Enciclopèdia

De fa uns mesos aquest esplèndid llegat és consultable a la Biblioteca de Catalunya. L’encàrrec rebut per Jordi Rubió del seu pare ha estat preservat pels actuals hereus i fent-ne donació a la Biblioteca Nacional permeten que es tanqui el cercle. I omplen de contingut les ja de per sí simbòliques parets de l’edifici de l’antic Hospital de la Santa Creu. Ens en congratulem i felicitem la família per la iniciativa i la seva generositat.