La guerra dels sexes: forts i dèbils?

24.05.2017

Les societats evolucionen. Les llengües evolucionen. Aquestes idees semblen incontrovertibles. Tanmateix, una vella qüestió de la lingüística és fins a quin punt la llengua evoluciona per canvis en la realitat o al contrari. Probablement, hi ha una relació de doble via: hem deixat de conèixer molts noms de plantes perquè la nostra societat és cada vegada més urbana i, doncs, no ens cal saber-los per a comunicar-nos en un context general; al seu torn, hem creat nous conceptes que han creat noves formes d’expressió, com en el cas dels termes telèfon mòbil, encaminador o dron.

Diccionari de la llengua catalana | Foto: Griselda Oliver

Una àrea en què hi ha hagut canvis notables en els darrers temps és la que té a veure amb el paper social de la dona. Aquests canvis han anat de la mà de canvis en el llenguatge i, doncs, en els diccionaris i altres obres de referència lèxica o gramatical. Si abans una “mare soltera” era una dona que havia tingut un fill sense ser casada, ara, per influència d’una mala traducció de single mother –en anglès, single significa fadrí/fadrina però també individual o sol–, es tendeix a parlar de mare soltera per referir-se a una dona que, independentment del seu estat civil (fadrina, separada, divorciada o fins i tot casada legalment), cria sola els seus fills o filles. I fins i tot es parla de pare solter, per analogia.

L’apoderament de les dones –heus ací un altre cas de neologisme relativament recent– i el seu accés a àmbits socials fins fa poc inaccessibles, han fet inadequades i estranyes expressions com sexe dèbil, en oposició a un suposat sexe fort. Aquesta expressió existeix en diferents llengües del nostre entorn, com ara en castellà (sexo débil), italià (sesso debole), portuguès (sexo fraco) o alemany (das schwache Geschlecht), i també en alternança amb altres denominacions en francès (sexe faible) i en anglès, que inclou variants amb comparatiu: the weaker sex o the soft(er) sex. En francès, sexe faible alterna amb beau sexe, forma paral·lela a la del català bell sexe, recollida en el DIEC com a subentrada (el bell sexe (o sexe dèbil) diu el diccionari). En anglès, la denominació més habitual és the fair (o fairer) sex, literalment, el sexe més clar, denominació que ens pot estranyar i que fa referència a la bellesa femenina, que s’identificava amb la blancor de la pell i els cabells rossos. El seu complementari és, generalment, sexe fort (no recollit en el DIEC) o dominant (sexo fuerte, sesso forte, sexo forte, sexe fort, starkes Geschlecht), tot i que en algunes cultures sembla no existir (o no usar-se) aquest complementari, com en el cas de l’anglès.

Es pot constatar, però, que l’expressió sexe dèbil té un ús molt reduït (i encara més sexe fort). De fet, en el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, que inclou més de 52 milions de mots, només s’inclouen 7 casos de sexe dèbil i 4 de sexe fort. A més, tant en català com en altres llengües, sembla que es tracta d’expressions de caràcter marcat vinculat a contextos irònics, sovint, títols o elements amb què es vol cridar l’atenció o fer alguna mena de joc de paraules. De fet, en l’actualitat es fa estrany trobar-lo sense unes cometes que indiquen un distanciament prudent de l’emissor respecte de l’expressió. Així, una frase com “Decent people should look after women, isn’t that right?: the weaker sex” (“La gent decent hauria de cuidar les dones, oi?: el sexe dèbil”), datada el 1961 i que recull l’Oxford Dictionary, avui dia fa posar els pèls de punta. Però tornem endarrere. Al costat de l’expressió sexe dèbil, clarament sexista i condescendent, n’hi ha d’altres que fan decantar la balança, almenys aparentment, a favor del sexe femení. Com hem dit, el francès parla habitualment del beau sexe, i també el català usa bell sexe (6 casos en el CTILC). En altres llengües hi ha fórmules paral·leles o semblants (belo sexo en portuguès, schöne Geschlecht en alemany, sesso gentile en italià, gentle sex en anglès, etc.). Aquestes formes generen menys rebuig, però no deixen de tenir un rerefons sexista, que és més clar i ric en l’expressió anglesa the fair (o fairer) sex. Aquesta expressió, aparentment innocent si tenim en compte el significat literal de l’adjectiu fair (clar, ros, honest, net), amaga tot un munt de connotacions. S’ha usat sovint en la ficció aplicat a dones (i també a homes joves en obres com els sonets de Shakespeare) i es pot relacionar amb novel·les del Romanticisme, en què la protagonista és rossa i la malvada antagonista és morena. Si ens posem estrictes, doncs, resulta que, a més de sexista, l’expressió pot arribar a interpretar-se com a classista i fins i tot racista. Cal notar, encara, la tendència de l’anglès a usar el comparatiu aplicat al suposat “sexe dèbil”: the fairer sex, the softer sex, the gentler sex, the weaker sex, etc. Potser es vol atenuar així l’impacte de la valoració, però obliden que les comparacions són odioses (o, si més no, tendencioses).

Davant aquesta realitat canviant, què ha de fer el diccionari? Els diccionaris són “notaris” de la realitat lingüística: deixen constància del significat present i passat de les unitats lèxiques. En aquest sentit, han d’integrar mots nous i noves accepcions de mots ja existents, una vegada l’ús fa preveure que s’han estès i consolidat suficientment. En el cas d’expressions o significats que han deixat d’utilitzar-se o han canviat, cal una actualització, però no es poden deixar de recollir expressions i accepcions que es poden trobar en usos actuals o passats, com ara la literatura. En aquesta tasca d’actualització, l’IEC ha fet ja passes importants, com la modificació de la definició de matrimoni, de l’any 2009, com a “Unió legítima entre dues persones que es comprometen a portar una vida en comú, establerta mitjançant certs ritus o formalitats legals” i incloent-hi l’exemple “En alguns països la legislació preveu el matrimoni entre dues persones del mateix sexe”, o el canvi fet el 2015 en la definició del mot alcaldessa, que fins llavors incloïa les accepcions alcalde i muller de l’alcalde, i va passar a incloure només l’accepció alcalde. Calen més passes, en aquest i en altres terrenys. La voluntat hi és, cal continuar avançant.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Hi poseu una frase antiga en anglès, que traduït: “La gent decent hauria de cuidar les dones, oi?: el sexe dèbil”.
    Deixant apart el rerefons cultural d’aquells temps, en que tan homes com dones s’assignaven uns rols per a cadascú que ara en diem masclisme, aquesta mateixa frase desmenteix allò que ara s’ha posat de moda a Espanya que maltractar o matar la dona és masclisme. Els rols deien absolutament el contrari. Matar o maltractar la dona (el sexe dèbil) havia de tenir més càstig que maltractar o matar un home. Absurd si tenim en compte que la ciència diu que la dona és psicològicament més forta.
    Aquest masclisme el segueixen heretant jutges, legisladors i feministes.

    Remarco que Espanya, incloent Catalunya, que amb això és més espanyola que Espanya, és l’únic país del món que a la violència de parella li diu violència masclista. Cap altra país ha arribat a tanta irracionalitat.

  2. De fet en català no és ni ‘sexe dèbil/feble’ ni ‘bell sexe’ sinó FEMENIL CONDICIÓ.

    Però el problema de la llengua catalana no és ni per maravella el que hom pretén ací. El problema de la llengua catalana és la interferència, que és una substitució lingüística i que per això, impedeix a la llengua d”evolucionar’ (un terme totalment il·lícit pres de la biologia). I el problema és tant i més gran com la filologia catalana actual reforça aquest estat de coses i fins i tot impedeix expressament cap mena de presa de consciència.