La gran jugada de l’enganyamorts

28.01.2017

Quan encara no feia dos anys que s’havia acabat la Segona Guerra Mundial, l’estiu del 1947, les carreteres franceses van començar a omplir-se de gent que desafiava la calor amb una paciència intrigant, instal·lats als vorals amb expectació continguda. Què esperaven, aquella colla de desvagats? Què podia fer-los sortir de casa i parar la clepsa sota el sol fonedor de juliol sense cap objectiu aparent? Només hi havia una resposta: després de sis anys d’interrupció forçada, el Tour de França tornava a ser una realitat. I se l’enduria un ciclista inversemblant, un escalador menut, geniüt i desbocat que corria amb el crani fracturat i un anell amb la inscripció bretona Kenbeo kenmaro: a vida o mort. Es fotia tantes trompades que semblava mentida que cap d’elles fos la darrera. S’havia guanyat un sobrenom delirant: l’enganyamorts.

Jean Robic refrescat per uns espectadors durant el Tour de França del 1947 | Foto: L’Équipe

Aquell home, que amb prou feines passava dels cent seixanta centímetres d’alçada, es deia Jean Robic, tenia vint-i-sis anys i s’havia casat dos dies abans del començament d’una prova que, acabada la guerra, volia recuperar les seves essències. Res millor que amb la victòria d’un compatriota. Però Robic no ho tenia fàcil. Tot i ser un dels millors a l’hora de pujar muntanyes, tenia dos handicaps que comprometien seriosament el seu resultat final: la seva lleugeresa, que el perjudicava greument en les baixades i en les contrarellotges, i el seu esperit desenfrenat, concupiscent, radical, que sovint se l’enduia marges avall amb canells, clavícules omòplats i vèrtebres trencades de propina. Es va partir el crani dues vegades i li van haver de reforçar amb una placa d’acer. Va ser el primer ciclista de la història a córrer amb un casc, construït amb tires de cuir, amb què es va guanyar un altre sobrenom: cap de cuir. Abans d’abordar la caòtica temptativa de guanyar-lo, va acomiadar-se de la seva esposa amb aquestes paraules: “Ara no tinc gaire res per oferir-te, però d’aquí a tres setmanes seré el vencedor del Tour”.

Diminut i fanfarró, masoquista vocacional, Robic es va presentar a la sortida amb una sola consigna: arribar a París i pujar al podi amb el mallot groc de líder. I aquell any, tot i que no era un dels favorits, tenia dos motius per creure-hi sense fer volar coloms; dos motius que eren dues grans absències, les dels italians Fausto Coppi i Gino Bartali, els dos millors ciclistes del moment, que no van poder participar-hi per les controvèrsies polítiques derivades de la guerra, encara recents. La recuperació social i econòmica de França també passava per la victòria, deu anys després, d’un francès al Tour. Robic sabia que no podia desaprofitar aquella ocasió: a vida o mort. I va posar-se a pedalar amb el seu casc extravagant i aquella pinta d’astronauta entremaliat amb la mateixa tenacitat que els espectadors arremolinats als marges de les carreteres esperant el seu pas i el de la resta de participants. Tenia vint-i-una etapes per derrotar-los… i per tornar a esquivar la dalla de la mort.

 

In extremis

Un tipus com aquell era incapaç de decebre els aficionats. Tant si guanyava com si perdia. La seva sola presència garantia espectacle, temeritat i èpica romàntica, i al cap i a la fi això és el que desitja el públic per sentir l’emoció del risc aliè a flor de pell. Robic no els decebria, però carregava el pes d’una possible decepció molt pitjor, la de la seva dona, després de la promesa que li havia fet sortint de l’altar. I el va carregar fins a l’última etapa. Aquell dia, 20 de juliol, l’enganyamorts sortia de Caen en direcció a París sense el mallot groc: no l’havia portat ni un sol dia. Ho feia amb tres victòries parcials, amb exhibicions als Alps i als Pirineus, dalt de colls mítics com l’Izoard i el Tourmalet, però sense ocupar ni la primera ni la segona posició de la classificació general. Tenia quasi tres minuts de desavantatge i 257 quilòmetres per intentar una darrera jugada, desesperada, suïcida, insòlita, només digna d’algú com ell, que apostava sempre a tot o res. Tradicionalment, l’etapa final del Tour té un recorregut planer i poc exigent, i aquell any no era cap excepció. També acostuma a ser una jornada tranquil·la, de clausura relativament amical, sense sobresalts. Però Robic, expert en trencar-se parts del cos, va decidir fer el mateix amb aquella tradició.

Dit i fet. A mitja etapa va fer un pacte amb un altre francès, Édouard Fachleitner, i van atacar d’improvís en una cota insignificant com dues fletxes amb la meta de la capital entre cella i cella. Van agafar tothom desprevingut. El públic que els veia passar reconeixia la figura escarransida i inconfusible de l’enganyamorts cargolat sobre la bicicleta amb una ganyota d’esforç que semblava ocultar un somriure. Obsedits, patidors, portant l’esforç al límit amb més de 4.500 quilòmetres pedalats a banda i banda de França, Robic i Fachleitner arribaven a París esgotats però amb tretze minuts d’avantatge sobre els seus rivals, amb la qual cosa passaven a ocupar les dues primeres posicions de la general. In extremis: com les vegades que anava pels terres o s’estimbava i s’estalviava per enèsima ocasió de visitar la parca abans d’hora. L’últim dia: com un truc definitiu, una irònica jugada de càlcul, encara que l’hagués protagonitzat un home que no tenia res de calculador.

 

Bidons de plom, carisma suïcida

Robic, el bretó tossut, incansable i arrauxat que no havia pogut lluir cap dia el mallot groc, per fi se l’enfundava enfilat dalt del podi, finalment relaxat, amb la seva modesta estatura i un somriure merescut i sense ganyota. Kenbeo kenmaro. Pels pèls. Per fi havia guanyat el Tour. Aquell corredor enjogassat i magre, com un cabrit sense pastor, que va arribar a carregar bidons de plom per baixar més ràpid els ports de muntanya, havia convertit la seva fanfarronada en veritat. I havia tornat a enganyar la mort.

França celebrava la seva conquista amb l’orgull patri dels vencedors de la guerra i de les nacions que arraconen qualsevol llengua que no sigui l’oficial, com el bretó que parlava Robic, però aleshores tot això no tenia importància, perquè la felicitat de l’instant està per damunt de tot. I encara més si esclata a l’últim moment. Robic no tornaria a guanyar mai més el Tour, però la singularitat i el carisma suïcida que havien enlluernat els aficionats ja no s’esborrarien mai. El juliol d’aquest 2017 es compliran setanta anys de la seva gesta més memorable.

——————————————————————————————————————–

Bibliografia: Vas-y Robic!. Jean-Paul Ollivier, Editions Palantines, 2015; 100 Tours de France (magazine). Editions 21, 2014; Plomo en los bolsillos. Ander Izaguirre, Libros del K.O., 2012