La fi de tota cosa

Sense altra pretensió que opinar sobre una qüestió —permeteu-me la immodèstia— de la més alta transcendència (precisament per tal com és aquesta qüestió el sol àmbit condició de possibilitat de qualsevol transcendència, la llengua), vull donar les gràcies per haver estat convidat a participar en aquestes pàgines, que per raó de la meva presència esdevindran, si més no en aquesta avinentesa, una llei de speaker’s corner.

Voldria centrar-me en la qüestió cabdal de l’ús de la llengua, ja que cap altre aspecte no en mostra la vitalitat com aquest. Les llengües, si existeixen, és perquè són parlades. Altrament són llengües mortes, llengües “de corpus”.

Cada any l’Institut d’Estudis Catalans, Secció Filològica, fa un report de la situació de la llengua en l’àmbit de tot Catalunya (Principat, País Valencià i Balears). Enguany hem vist declaracions com aquesta:

Que el català gaudeix de 8.71 milions de persones que declaren saber parlar el català.

Però, què vol dir exactament que el català el saben parlar 8.71 milions de persones? Les dades en elles mateixes no diuen practicament res fins que no s’interpreten. Que una llengua tingui 8.71 milions de persones que declaren que el saben parlar vol dir ni més ni menys que el saben parlar, no que el parlin. La situació de colonització cultural de la consciència catalana és un fet indiscutible; per què no es té en compte aquest fet? De quina manera determina el capteniment d’aquests parlants? Com tothom sap, la llengua catalana es troba en una situació de diglòssia. Els parlants no mostren la seva llengua en la totalitat d’àmbits, i no la mostren no només per impediments expressos per part de l’Estat espanyol, com ara a la justícia. Més aviat, el problema fonamental del català és precisament aquest: canviar a la llengua de Castella.

(Per cert, pel que fa a la xifra, és una pràctica comuna de fer passar el nombre total de persones que viuen dins les fronteres culturals de la Nació Catalana —segons el cens de 2014, 11.5 milions—, per parlants de català. Aquesta fal·làcia en cap cas es troba al report de què parlem, sinó que és un costum dels mitjans de comunicació que ha acabat transcendit a la població general).

El fet és que les dades hi són; que són tan eloqüents quant a l’ús, que no admeten d’ésser negades sense que aquell qui les negui no pugui ésser reputat de fals o acusat amb raó de ser mogut per mala fe, perquè la paraula “enemic” és plenament vigent.

“Tot i que l’ús de la llengua no perd terreny entre el col·lectiu de parlants nadius, té força dificultats per a atraure parlants entre el col·lectiu de nouvinguts i dificulta l’objectiu de fer del català la llengua de cohesió grupal”, diu la interpretació que en fa la Plataforma per la Llengua. Aquesta mena de retòrica institucional és un lenitiu que impedeix fer-se càrrec de la gravetat de la situació.

El panorama que mostra l’estat de la llengua catalana és desolador. Com més va, més migrat n’és l’ús i més degradat: l’enorme quantitat de lèxic castellà infesta la llengua sense aturador; l’estructura profunda se’n ressent i fins i tot la destrucció de la fonètica pròpia, últim graó de la degradació de la llengua i començ de la substitució, ja ha arribat. Constants atacs des de dins de la comunitat cultural i des de fora mantenen un setge multisecular que mai no s’ha aconseguit de vèncer, una de les conseqüències fatals del qual, la pitjor, és el canvi del catalanoparlant a la llengua de Castella en adreçar-se al castellanoparlant o al forà. Aquesta és la clau de volta que decidirà la supervivència de la Nació Catalana o la rebatrà a l’abisme de l’oblit per a sempre.

Demés, l’assimilació de la llengua catalana a la llengua de Castella és un fet objectiu demostrat, per exemple, pel lingüista valencià Germà Colón, i la tendència als mitjans de comunicació és aquesta.

Per què la constitució peculiar de la relació del catalanoparlants amb la seva pròpia llengua no ha estat posada com a qüestió de primer ordre?

El discurs polític català envers la immigració espanyola dels anys 50 i 70 ha seguit, d’ençà de la transició, una estratègia profundament errada que ha consistit, sotmesa al fenomen del “canvi de llengua”, a adreçar-se a aquesta població en la llengua de Castella. Això només ha aconseguit provocar el reforçament del sentiment de no pertinença, de segregació cultural. Com és rebut aquest capteniment de la classe política per part del català? Naturalment com un reforçament, al seu torn, del “canvi de llengua”, del “no molestar”, del “ser ben educat”. Per tant, el discurs polític en aquest sentit està totalment abocat a l’altre espanyol i dominat per ell i per tant la desemparança del catalanoparlant, la conculcació dels drets del catalanoparlant, són la conseqüència lògica, són la normalitat. El súmmum és la institucionalització, al Principat, d’aquesta conculcació sistemàtica del dret de rebre l’ensenyament en la pròpia llengua és l’anomenada i inexistent de facto “immersió lingüística” (circumstància que suara ha estat denunciada per Carme Junyent http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4299987/25.html ).

Amb una tal situació, és perfectament coherent que apareguin notícies com ara aquesta de l’octubre del 2014:

Alarma pel baix nivell de català oral al final de la secundària.

O aquesta altra de gener del 2015:

El castellà mana als carrers de Barcelona

Davant d’això, per què no s’ha mobilitzat ningú? No conec ningú que hagi denunciat aquesta situació i que l’administració n’hagi fet cabal . Sempre el silenci per tota resposta. Potser és hora que les AMPA de tot el Principat s’organitzin per exigir de corregir aquesta anomalia grotesca?

Hi ha moltes coses de què els catalans són molt lluny de ser conscients. Aquest “moltes coses” es pot resumir en el terme “discurs propi”. La sola vegada que hi ha hagut discurs propi d’ençà de les acaballes del segle XV ha estat l’esdeveniment prodigiós de la Mancomunitat —i és significatiu el poc interès que ha mogut aquesta etapa de la història cultural del Principat tenint en compte que els seus assoliments, com ara la codificació de la llengua, foren endegats en aquelles dates. Què ha passat de llavors ençà? Amb l’adveniment de la dita “guerra civil” (en realitat, una guerra contra els catalans, com molt bé digué Moisès Broggi), el projecte de la generació de primeries de segle restà estroncat i amb ell el de la Mancomunitat: una de les poques coses que podria haver estat continuada, atesa la diàspora d’intel·lectuals que provocà la guerra i que va fer impossible el contacte entre generacions, és el procés de depuració de la llengua que no obstant això ha estat abandonat. Sobreviu tanmateix encara aquesta voluntat de discurs propi en figures aïllades com, per exemple, en el lingüista mallorquí Gabriel Bibiloni.

Què entenc per discurs propi? Discurs propi vol dir decidir des de la catalanitat; vol dir trencar amb la dialèctica esclavitzant de l’altre espanyol; vol fer possible que tots els nouvinguts sentin que la catalanitat no els és una qüestió aliena; vol dir, proposar-los de fer seva la catalanitat; vol dir recuperar tot els àmbits que la colonització, que la voluntat genocida de l’Estat espanyol, ha arrabassat a la catalanitat: la dignitat pròpia de ser català. No ens és lícit de continuar més temps mantenint el discurs de la doble moral que diu que “Catalunya és una terra d’acollida” mentre en bandegem la catalanitat. Sobretot no en aquestes circumstàncies.

L’antítesi d’això que he intentat descriure sense gaire encert, ho expliquen en aquest vídeo Sílvia Senz i Juan Carlos Moreno Cabrera i no crec que calgui afegir-hi res més.

Que no arribi la fi de tota cosa és només a les nostres mans.