La fi de la crítica

12.01.2016

En quin moment va desaparèixer la crítica literària com a gènere a Catalunya? Fa temps que no és possible llegir textos crítics que parlin dels llibres que es publiquen, i sobretot és pràcticament impossible llegir crítiques que no deixin en bon lloc els llibres de què parlen. Es fan comentaris, ressenyes, textos publicitaris més o menys encoberts, elogis, apologies, però no crítiques.

Llibreria l'Odissea

Llibreria l’Odissea

Avui, qui publica un comentari sobre un llibre sol ser per parlar-ne bé, per fer-ne la defensa amb més o menys entusiasme o imparcialitat o credibilitat. És tot. Abans de fer una crítica negativa d’una obra determinada, s’opta per no parlar-ne. Quants silencis, doncs. I quants elogis superflus. I si no hi ha una veritable crítica és perquè hom no gosa fer-la, no gosa exercir el rol de crític, i ens hi estem acostumant tant, a aquesta absència, que comença a semblar de mal gust parlar malament d’un llibre, comença a semblar fins i tot arriscat: es corre el risc de crear-se enemistats, de quedar en una mala situació, d’haver d’heure-se-les amb els autors (i els seus defensors acèrrims). En part, és comprensible: pensem que en aquest país sovint escriu tothom, i el crític és alhora autor, i l’autor és alhora crític. És per això que tots callem?

Però el problema va encara més enllà: els crítics i autors d’un determinat cercle –format per amics o per companys de generació o per veïns de barri o de ciutat o per membres d’un mateix catàleg editorial, etc.– parlen els uns dels altres, i rarament d’autors que no formin part d’aquell cercle. Per això hi ha un silenci espès que s’empara de l’obra dels solitaris, dels qui no formen part de cap cenacle.

De cap manera penso que aquest és un problema que afecti només la literatura catalana. Si passa aquí segur que passa en altres llocs. A més, s’ha de reconèixer que a Catalunya, on conviuen totes les postures i opinions sobre la salut literària del país –hi ha els satisfets i feliços d’haver-se conegut al costat dels hipercrítics i mai-no-contents, amb tots els matisos pel mig–, el panorama literari és viu, actiu, canviant, ric, molt posat al dia en gèneres, tipus de produccions, etc., amb una convivència indiscutible d’obres mediocres i bons o grans llibres que no tenen res a envejar a la producció que sorgeix d’altres literatures d’arreu.

Sense anar més lluny, tenim a prop una cultura potent com la francesa que passa per una greu crisi d’autors capaços de produir bones obres i de lectors capaços de llegir-les, i on es detecta molt foc d’encenalls, un excés de records de grandeses passades i massa fires de vanitats.

Justament, un dels aspectes clau de tota literatura de primer nivell és l’existència i la pervivència de bons lectors, capaços i amb ganes d’encarar la lectura de qualsevol obra. Però els bons lectors mereixen una bona crítica que parli dels llibres amb ofici i amb imparcialitat, dels bons i dels que no son tan bons, dels que cal llegir i dels que són paper imprès malaguanyat. Avui no la tenim. Ha desaparegut dels grans mitjans, de les grans capçaleres. Queda internet: els blogs personals, els opinadors anònims. Però pensem per un moment quantes crítiques negatives d’un o altre llibre han aparegut en un espai tan remarcable com és Núvol.com. Potser tot el que es publica és bo? No, esclar, però per què cal complicar-se la vida, oi?

La gràcia de tot plegat és que, com deia abans, el panorama literari actual és ric, actiu. Vivim, crec, un bon moment. I seria millor si la crítica fes el que ha de fer: ajudar els lectors a formar-se un criteri i a saber destriar el gra de la palla.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

18 Comentaris
  1. Val la pena parlar de la crítica i s’agraeix un article com aquest.
    La crítica, com la literatura, té molts nivells. La crítica també pot fer un paper: assenyalar aspectes interessants d’un llibre, més enllà o més ençà de judicar si un llibre és bo o és dolent, que, en aquest últim cas, en efecte, ja no inspira escriure res.
    En la meva pràctica, he comentat llibres d’autors que no conec en absolut, vull dir que no formen part dels amics, ni tan sols de coneguts o saludats.

    • Que consti, Teresa, que en cap cas postulo una crítica destructiva, incapaç de fer una bona anàlisi d’una obra i de trobar-hi allò de bo que conté. De crítics sapastres i amb males intencions prou que n’hi ha hagut en altres moments, i no cal que tornin.

      D’altra banda, dius que has comentat llibres d’autors que no coneixes. Esclar, això és perfecte, però la cosa és que segurament hi ha llibres que no ens agraden (i, més enllà de gustos, llibres ben escrits o mal escrits, reeixits o pèssims) tant d’autors que coneixem com d’autors que desconeixem, i d’aquests no en parlarem mai. És lògic, això? Ningú no n’ha de parlar?

      No tothom llegeix per inspirar-se i per escriure; hi ha lectors que són només (bé, això de “només”…) lectors, i tenen dret a saber si certs llibres, a criteri d’algú que en té algun, de criteri, és millor deixar-los sobre el prestatge de la llibreria on jeuen.

      • És bona cosa que parlem. De tant en tant cal tornar a dir coses que potser no són gens originals, com la crítica i la funció de la crítica. Però hi hem de tornar per tal de recordar que el lector, tens tota la raó!, té dret a conèixer quins llibres són bons, dolents, mitjanets, fallits, etc. És clar que també s’ha de saber llegir la crítica. És a dir, quan un llibre no és notable o excel.lent literàriament parlant s’evita posar cap adjectiu significatiu, vull dir que si el lector s’hi fixa ja veu que no es fa cap valoració.

  2. Quanta raó que tens!!!!
    Començo a pensar si no seria bona idea que els crítics signessin amb un pseudònim els seus articles. Que els mitjans mantinguessin en el secret més absolut el nom dels seus crítics. Seria boníssim per a nosaltres com a lectors, espectadors i consumidors.

  3. Moltes gràcies per aquest article. Certament fa pensar.
    Tot just ahir li comentava a una amiga com a tots els suplements de diaris apareixen les mateixes obres com a “Millors llibres del 2015”, i la majoria –sí, he picat i he llegit alguns– els he trobat molt fluixos. Amb la quantitat ingent de llibres que es publiquen sembla si més no molta casualitat… I tal com comentes, molta gent ressenya bàsicament per amistat amb l’escriptor, perquè el cap de premsa de l’editorial és col·lega, etc. i al final les propostes són pobres.

    Salut!

  4. Una gran crisi la francesa si,dos nobels en sis anys i autors esplèndids com Carrère,Echenoz,Houellebecq,Foenkinos,Lemaitre i altres.

    Qui tingués aquesta crisi i el seu rigor.

    • Que tenen bons autors és innegable –no pot ser d’una altra manera–; que siguin grans, grans, ja és una altra cosa. A França mateix un pot sentir com es lamenten els lectors entesos. I quant als premis Nobel…, Éditions Gallimard tenen prou poder i prou diners per aconseguir que els seus autors rebin bons guardons.

    • La cultura francesa és d’una potència innegable. Dit això, també podríem dir que França produeix una gran quantitat de vi, reconegudíssim arreu del món, i alhora, que també té certes denominacions d’origen que no valen res. Evidentment, això ja no es diu tant. I tornant a la literatura, que és el què ens ocupa, el Nobel d’aquest bon noi que és en Modiano es deu sobretot a la totpoderosa Gallimard, la dels llarguíssims tentacles.

  5. Suposo que es podria fer una segona part d’aquest post per posar a caldo els premis literaris. Ara per ara, després d’algunes decepcions (bé, més que decepcions, emprenyades!), arribo a la conclusió que un llibre premiat esdevé un llibre a no incloure en la llista de pendents…

  6. Típic escrit etnocentrista que ignora la realitat de la resta dels Països Catalans. Reduccionisme mental i vital, fàstic de catanyols.

    • Senyor Cosme: Posats a fer, podrie ser vostè qui ens expliqués la realitat de la totalitat dels Països Catalans. Seria un exercici de crítica, o potser un acte d’onanisme?

      Atentament

  7. Bon dia i bona hora,

    sí, això d’escriure sobre la crítica literària és molt fructífer; de fet, fa teràpia de grup i cadascú exposa les seves dèries, fins i tot pot dur tractar del preu dels ous.

    Felicito, doncs, l’audiència que comenta i l’autor que il·lusiona; ambdues activitats són objecte d’atenció i d’agraïment. Ara, això de tenir criteri, si no és excessivament simplista, no té cap realitat; segurament, en uns dies o anys, passarà a millor vida i serà substituït per un altre tan útil com ho és el d’ara. Només té una utilitat permanent això de tenir criteri de valoració, la satisfacció que la mama i el papa de l’autora de la crítica senten en veure que la seva progènie escriu i lloa les obres d’altri, mercès als estudis universitaris que li han mercat, després de tantes i tantes generacions d’esforç familiar.

    Salut i República (en construcció)!

  8. Em fan una certa angúnia les asseveracions maximalistes sense fissures i sense excepcions. Entenc i comparteixo alguns aspectes del plantejament general de l’article. Ara bé, alguns de nosaltres treballem perquè les coses no siguin així. Davant del progressiu encongiment d’espais públics per parlar de literatura, no m’estranya gens que els crítics optin per parlar exclusivament dels llibres bons. A més, els llibres bons són cada dia més rars i mereixen la nostra atenció. Per altra banda, estic totalment d’acord amb el meu enyorat mestre Agustí Bartra quan va afirmar en una ocasió que «La crítica més eloqüent és el silenci». La crítica literària és ben viva en aquest país: Jordi Julià, Pere Ballart, Enric Sòria, Jordi Marrugat, Jordi Amat, Alfred Mondria… la revista Caràcters, David Madueño, Núria Juanico… Núvol, la revista Reduccions. Estem vivint una època de molta confusió i perplexitat en el món de la literatura i la crítica, fruit dels efectes més nefastos de la postmodernitat amb el seu rebuig de conceptes com canon, tradició, autoritat i la seva celebració del relativisme i la llibertat sense límits.

  9. Sense ànim de rebatre la vaguetat de l’article i els comentaris socioliteraris de mitja pela que s’hi fan (que no apunten a ningú, com l’autor demana que faci la crítica), només diré on m’adreço jo quan vull llegir crítica: especialment a L’Avenç; i a L’Espill, a Caràcters, a Reduccions, a algunes revistes acadèmiques com Els Marges, etc.; a Presència, en què també sol haver-hi ressenyes interessants.
    Al país hi ha capelles, capelletes i cataus que fan pudor de resclosit, és clar, però també hi ha crítics com els que s’esmenten en el comentari de Sam Abrams o d’altres com Simona Skrabec, Vicenç Pagès Jordà, Núria Santamaria, Manuel Castanyo, Xavier Dilla, Lluís Muntada, Xavier Cortadellas, Xavier Pla, Marina Espasa, i tants d’altres que inevitablement ara em descuidaria.
    Si es volen plantejar les mancances de la crítica catalana actual potser la primera cosa que s’hauria d’intentar és un article d’anàlisi que en plantegés els problemes amb coherència o, si més no, amb ordre i un cert grau de complexitat. Però, és clar, és més fàcil escriure quatre ratlles a raig i endossar-les a Núvol. Sense adonar-se que així més aviat es contribueix a fer gran el bany maria del sistema literari que pretesament es denuncia.

    • La meva intenció en aquest text, certament, no era concretar noms i cognoms, sinó establir un punt de vista general, i per això generalitzo. I entenc que a algú no li agradi. Però signant com “un lector” és fácil veure’s amb cor de criticar el que sigui, persones concretes amb noms i cognoms. Mai donaré el meu punt de vista enlloc amagat sota un pseudònim qualsevol. Ho sento, per mi aquestes opinions no tenen cap valor, i aquest és l’últim cop que responc a un comentari no signat.