El gol impossible de Leo Messi a Eduardo Chillida

Per a Messi no és el mateix xutar amb la cama dreta o l'esquerra. Per a un escultor com Chillida o un escriptor com Xuan Bello, obrar amb una mà o una altra tampoc no és una decisió banal. Què tenen en comú un gol de Messi i una obra d'Eduardo Chillida?

Per a Messi no és el mateix xutar amb la cama dreta o l’esquerra. Per a un escultor com Chillida o un escriptor com Xuan Bello, treballar amb una mà o una altra tampoc no és una decisió trivial. Què tenen en comú un gol de Messi i una obra d’Eduardo Chillida? Xavier Renedo analitza el segon gol que va marcar l’argentí davant del Bayern i el compara amb la jugada que hauria pogut fer davant Chillida quan l’escultor era porter de la Reial Societat. 

Madrid, tardor del 1946 o del 1947. Eduardo Chillida, que per culpa d’una lesió ha hagut de deixar de jugar a futbol com a porter de la Reial Societat, comença els seus estudis a l’Acadèmia de Belles Arts. Chillida, que era dretà amb les mans i esquerrà amb els peus, fa tan bé, i amb una rapidesa tan enlluernant, els exercicis de dibuix que tothom, fins i tot ell mateix, n’està meravellat. Un vespre, després de sopar, quan encara no fa un mes que han començat les classes, mentre repassa els dibuixos en la seva habitació, es fa la reflexió següent: «Això no pot ser art, és massa fàcil!».

Amoïnat, mira de trobar una solució al seu problema i se li acut de fer els dibuixos amb la mà esquerra en comptes de la dreta. «Així ―segons explica en una entrevista recollida en el llibre Elogio del horizonte— el meu cap, la meva sensibilitat o la meva emoció anirien per davant de la mà. La mà faria el que jo li manés, però més a poc a poc, obeint, no pas manant. Com que l’esquerra és matussera, dóna temps per pensar». Per Chillida l’art era, per descomptat, una cosa molt física —deia sovint que el sentit de l’espai l’havia après sota els tres pals de les porteries―, però, com per Leonardo da Vinci, també era una cosa mental. En una altra entrevista, va dir el següent sobre les mans, les mans d’un escultor que també havia estat porter: «La mà sap moltes coses perquè les ha fetes molts de cops, però, encara que siguin vàlides per a la mà, no ho són per al cap».

Xuan Bello | Foto Noemí Roset Xuan Bello | Foto Noemí Roset

Nou Camp, 6 de maig del 2015 i minut 80 del partit entre el Barcelona i el Bayern de Munich. Messi, a cinc metres de l’àrea contrària, rep una pilota de Rakitic, entra dins l’àrea amb la pilota als peus, fa una finta a Boateng, que cau a terra, s’acosta a Neuer i aixeca la pilota per sobre del porter amb una vaselina deliciosa que liquida el partit i és molt probable que l’eliminatòria. És un jugada preciosa que m’ha recordat, salvades les distàncies, l’anècdota de Chillida. (Xuan Bello, un gran escriptor en llengua asturiana, fa un comentari molt agut d’aquesta anècdota, però aplicant-la a l’ofici d’escriure, en el seu llibre Unes quantes coses boniques, que acaba de publicar en traducció catalana l’editorial Adesiara). En l’espai que em queda per tancar aquest article, intentaré aplicar l’anècdota i la reflexió de Chillida al gol de dimecres passat. Messi, com és sabut, és esquerrà, tot i que també és molt hàbil amb la dreta. El segon gol està fet jugant amb totes dues cames, però pensat amb el cap: són cinc tocs de pilota en total o, més ben dit, quatre, tots amb l’esquerra, més la vaselina del final, feta amb la dreta.

Boateng, que és un defensa excel·lent, devia suposar que Messi li faria la finta per l’esquerra; Messi devia suposar que el defensa pensaria això i va decidir descol·locar-lo driblant-lo amb la cama esquerra per la dreta. Mentre s’acostava, però, a Neuer va canviar de peu i va xutar amb la dreta. Messi també podria dir, a la manera de Chillida, que els seus peus saben moltes coses perquè les han fetes molt bé moltes vegades, però que qui mana és el cap, i en el minut 80 del partit el seu cap va decidir començar la jugada driblant Boateng per la dreta, tot i que jugant amb la cama esquerra, per acabar-la amb la dreta. L’escriptor sudamericà Eduardo Galeano va dir de Pelé que semblava que jugués sempre amb la pilota enganxada al peu, i de Messi que semblava que jugués amb la pilota dins dels peus. Hi estic d’acord, però jo hi afegiria que Messi també juga amb la pilota dins del cap, que és on sempre comença les seves jugades.

Chillida | Foto Igor Aizpuru Chillida, repenjat amb la mà dreta sobre una escultura | Foto Igor Aizpuru

Un camp de futbol del més enllà. En el minut 80 d’un partit entre el Barça i la Reial Societat. Leo Messi, a cinc metres de l’àrea contrària, rep una pilota d’Asensi, amb la cama esquerra dribla Kortabarría per la dreta, s’acosta a Chillida, porter de la Reial Societat, i li fa un gol amb una vaselina preciosa xutada amb la dreta. Potser, però, no el marca, perquè qui millor pot entendre la jugada, i tot el procés mental que hi ha al seu darrere, és un escultor i porter alhora. Si, com deia Chillida, les seves escultures desafien les lleis de Newton, els gols de Messi desafien les teories d’Einstein i potser en algun racó perdut de l’espai i el temps o, per dir-ho a la manera antiga, en el cel dels justos són possibles totes dues jugades alhora.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació