La CUP, Junts pel Sí i el mal d’arxiu

4.12.2015

En una entrevista a Els Matins de TV3, el diputat Benet Salellas ha anunciat que la CUP ha acordat gravar les negociacions amb JxSí i que les lliurarà “a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, perquè les custodiï”. L’objectiu, segons recull el digital El Món és que “més endavant la gent pugui valorar el que s’ha fet allí dins”. Cal celebrar aquest grau de consciència arxivística de la CUP (i de JxSí, que ha respost amb la idea de conservar les actes, però no les gravacions). Un grau de consciència que, de fet, ja va mostrar en una de les reunions del Pacte Nacional del Dret a Decidir, quan publicaren l’acta “informal” del dia 24 d’octubre de 2014. Recordem que tot i l’elevat rang institucional de facto amb què es van dotar les reunions, celebrades en seu parlamentària, amb la presència del president de la Generalitat i la presidenta del Parlament, i l’abast transcendental del que s’hi debatia, no es considerà necessari estendre cap acta formal. Davant la petició reiterada, i desatesa, feta per Josep Maria Álvarez i Joan Carles Gallego de retransmetre en directe les reunions, els llavors diputats David Fernàndez i Isabel Vallet van estendre i difondre una acta informal, únic registre documental fet públic fins ara generat amb la intenció de retre comptes del global de les propostes, converses i acords que hi tingueren lloc.

Carme Forcadell és entrevista al número de setembre de la revista Serra d'Or

Carme Forcadell és entrevista al número de setembre de la revista Serra d’Or

En el present cas, a més, el particular mal d’arxiu, com diria Derrida, no només té efecte de cara al futur (vetllar per la conservació d’un testimoni de les negociacions), sinó sobretot de cara al present i al futur. En el moment en què les dues formacions acorden que generaran documentació amb voluntat de garantir la rendició de comptes de la negociació mateixa, òbviament, allò que es diu o promet i, sobretot, com es diu o es promet canvia substancialment. L’arxiu, doncs, és un instrument polític de primer nivell.

Poques vegades podem comptar amb un exemple tan evident i que pugui captar l’atenció de tanta gent per demostrar que els arxius i la gestió documental tenen una funció essencialment política i cívica en el marc d’una societat democràtica. I la tenen perquè, tècnicament, s’ocupen de la correcta producció, gestió i preservació d’evidències, quelcom fonamental per garantir l’exercici de drets i deures. Però, a més, la tenen perquè la consciència d’arxiu modifica la conducta dels nostres polítics quan saben que no hi haurà punts cecs en tot allò que expliqui i motivi la seva presa de decisions. Un bon sistema d’arxius, doncs, és el millor codi ètic possible, si s’entén (tal com fixa el marc normatiu a Catalunya) que ha d’abastar tot el cicle vital de la documentació, és a dir, des que entrem una instància o es comença a fer un informe tècnic, fins a l’eliminació controlada o conservació permanent de la documentació. Altra cosa és el grau de compliment d’aquest marc normatiu, com també ho és el grau de qualitat real de la nostra democràcia.

Tornant a l’anunci fet per Benet Salellas, si realment ambdues formacions volen completar aquest exercici de transparència i rendició de comptes d’acord amb les bones pràctiques i normes vigents, fóra bo que el lliurament a la presidenta del Parlament s’integrés dins el corresponent tràmit d’ingrés de documentació privada en un arxiu públic. Cal recordar que les actes, gravacions i altra informació enregistrada tant d’aquesta negociació com dels grups parlamentaris és documentació privada, pertany als partits polítics i per aquests ha de ser custodiada, si bé està sotmesa a les obligacions de publicitat activa fixades per la Llei 19/2014 de transparència, accés a la informació i bon govern, segons el seu article 3.4. En tot cas, el mecanisme jurídic vàlid d’ingrés per formalitzar aquest lliurament, doncs, ha de ser la cessió al Parlament (no a la presidenta) perquè aquest enregistrament (i tan debò no només sigui una sola gravació, sinó el conjunt de documents també textuals generats i que permetin contextualitzar-la millor) passi a ser custodiat per l’Arxiu de la cambra catalana. Una cessió, per tant, que ha d’anar acompanyada d’un informe tècnic que l’avaluï positivament i on consti també el règim d’accés i reproducció amb què comptarà. Correspon, òbviament, als titulars d’un fons privat definir aquest règim, però, també és important que la institució pública que el rep el tingui en compte per acceptar-lo o no. De què serviria si, hipotèticament, decidissin que només es podrà consultar passats cinquanta o cent anys? Què estarà acceptant llavors el Parlament de custodiar, una informació que es podrà contrastar i treballar o una relíquia que només es podrà contemplar i venerar?

Posats a construir un nou país, el fet que els parlamentaris comptin amb la voluntat política de ser transparents i amb la consciència arxivística que realment ho permeti és la millor garantia del nivell de compromís cívic i democràtic que podria arribar a tenir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Em sembla molt bona idea que es gravin les negociacions, així no hi haurà mals entesos ni mentides per part de ningú.

  2. Crec que unes negociacions plenament públiques són inviables, perquè limitarien enormement la capacitat de maniobra dels negociadors i crearien inevitablement vencedors i vençuts. I encara pitjor si al darrere hi ha un tercer actor, sigui el periodista, l’historiador, l’arxiver o el realitzador que es dediqui a triar i editar el que s’enregistra. Ja fa molt de temps que sabem que l’ull de la càmera no és neutral per més que ho pretengui, fins i tot si realment vol ser-ho. Mica en mica ens anem acostumant a viure en un món “Sálvame” o “Gran hermano” en què ho hem de saber tot de tothom a cada moment, amb càmeres que enregistrin els detalls més íntims i polígrafs que exhibeixin les misèries amagades dins el cervell de tothom… sense adonar-nos que, molt sovint, aquest “saber-ho tot” equival a no entendre res. Jo ho trobo contraproduent i un punt malaltís. I reclamo el dret a no saber-ho tot i el dret, també, a oblidar. Això ja ho sabia la Jane Austen; [SPOILER] quan la Jane Bennet dubta de la sinceritat del compromís de la seva germana Lizzie amb el senyor Darcy, la Lizzie li diu: “Això, cal oblidar-ho. Potser no sempre l’he estimat com ara; però, en els casos com aquest, tenir bona memòria és imperdonable.” Ben segur que amb un arxiver que els refregués per la cara les raons del passat, la Lizzie i en Darcy haurien acabat de manera ben diferent.

    • Certament, Sr. del Val, el dret a oblidar o a no saber-ho tot s’ha de respectar, sempre i quan s’entengui com un dret individual i no col·lectiu.
      D’altra banda, fixi’s que el grau de consciència arxivística del que parlo no ve imposat per un tercer, sinó que ha sorgit dels mateixos protagonistes (amb els límits que, per cert, ja s’han manifestat en sentit contrari: la primera conseqüència de la consciència arxivística acostuma a ser, gens paradoxalment, no generar cap evidència documental). Perquè no es tracta de documentar per recordar, sinó per retre comptes. No té a veure tant amb el passat, sinó amb el present i el futur.
      De fet, per seguir amb Jane Austen, l’hipotètic arxiver no li refregaria cap raó del passat als protagonistes d’Orgull i prejudici, sinó que més aviat estaria tenint cura de la gestió del patrimoni de la classe rendista que tan bé retrata l’autora i que, més enllà de les passions individuals, té un conjunt d’interessos socials ben comuns. L’arxiver, per exemple, tindria cura de gestionar la documentació provinent de les explotacions colonials, les quals, com a Mansfield Park queda ben patent, acaben explicant molt millor les relacions d’uns i altres que no pas la poca o molta memòria dels protagonistes.