La cultura, un dret social

18.06.2015

Com era de preveure, l’ampli malestar social que s’ha generat a Catalunya i en el conjunt d’Espanya durant la interminable crisi econòmica ha acabat tenint una traducció política i electoral. Les eleccions municipals del 24 de maig passat, que en comunitats com el País Valencià i les illes Balears han anat a més acompanyades d’eleccions als parlaments autònoms respectius, han significat efectivament un capgirament important del mapa electoral, i la irrupció de forces polítiques que, abans que res, s’han presentat com a alternatives plausibles a les polítiques imperants en els últims anys.

palau-de-la-virreina-view-of-windows-from-courtyard

L’arribada d’aquestes noves forces polítiques, que han passat a ocupar alcaldies tan significatives com són les de Barcelona i Madrid, comportarà, és d’esperar, un nou impuls a les polítiques socials i als esforços imprescindibles que cal fer per començar a corregir, des de tots els nivells de l’administració, l’empobriment i l’augment de les desigualtats, que són les ferides més lacerants que la crisi ens ha deixat. El temor expressat des de diverses instàncies a la inexperiència d’aquestes noves forces, ocasionalment acompanyat d’algun comentari inevitablement misògin o simplement paternalista cap a les noves alcaldesses, només el podrà dissipar una acció responsable de govern.

El cas de Barcelona és, sens dubte, paradigmàtic d’aquesta situació. La nova alcaldessa, Ada Colau, una activista que s’havia destacat al front de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i que ha estat elegida gràcies al suport de les altres forces d’esquerra amb representació al consell plenari, ha començat a dissenyar el nou cartipàs municipal. Un cartipàs que vol ser una expressió de les seves prioritats polítiques, i que s’organitza entorn de quatre tinències d’alcaldia: 1. Treball, Economia i Planificació Estratègica; 2. Drets Socials; 3. Drets de Ciutadania, Participació i Transparència; i 4. Ecologia, Urbanisme i Mobilitat. S’entén que la nova àrea de Drets Socials englobarà educació i benestar social, que s’apunten com dues de les polítiques sectorials més importants del nou govern.

Però causa inquietud i preocupació no veure, en un lloc destacat d’aquest nou organigrama, la cultura. Que no és potser un dret social tan important com l’educació o la sanitat? Que no és potser un element de cohesió social tan important com l’urbanisme? Que no és potser un element de creació d’ocupació i de dinamització econòmica? O és que encara seguim instal·lats en aquell vell prejudici que la cultura és, en el fons, una activitat ornamental pròpia de les societats riques? En tot cas, significa un pas enrere que, en el nou organigrama de l’Ajuntament de Barcelona no hi hagi un regidor de Cultura (i sí en canvi una regidora de Cicle de Vida, Feminismes i LGTBI), i en canvi es prevegi el nomenament d’un comissionat de Cultura –que, a diferència del regidor, no té veu ni vot al consell plenari. Un comissionat que a l’hora de tancar aquesta edició encara no havia estat nomenat: probablement, un indici tan revelador com descoratjador del fet que, en efecte, la cultura podria no ser cap prioritat d’aquest nou govern municipal.

Coincidint amb la constitució dels nous ajuntaments, el 13 de juny passat, el Cercle de Cultura feia pública una declaració en la qual es recordava als nous consistoris la precarització de la cultura i del sector cultural a Catalunya, i se’ls instava a enfortir la cultura «com un dels eixos vertebradors de la societat». Per això es reclamava als nous equips polítics «que s’esforcin per situar la cultura en un lloc central de les seves estratègies municipals, i que incrementin de manera suficient els recursos que se li han destinat en els darrers temps per tal d’homologar el seu nivell als estàndards europeus vigents». Una afirmació que només serà escoltada si, entre tots plegats, ens convencem que la cultura és, també, un dret social fonamental.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

12 Comentaris
  1. Una reflexió oportuna. Les esquerres tradicionals, i fins i tot l’anarquisme, tenien ben clar que sense cultura el poble, la ciutadania no podria superar les desigualtats que la manca de cultura comporta. El saber no sempre es tradueix en diners, però sense saber tampoc no hi ha creixement econòmic.

    • I si (sense cost!) comencem a parlar de cultures? I si es fa efectiva la transparència relativa a les despeses culturals ? I si som capaços de concretar els drets culturals per assegurar-ne la centralitat i tot el seu potencial? I per què no reclamar un IVA assenyat tant com un retorn social dels beneficis culturals?

  2. Bb envolguda senyora Colau: Tinc per a dir-l’hi que la cultura és un fet necessari per a poder superar les desigualtats, i que la manca de cultura deixa en un nivell inferior a totes les persones que no n’han pogut accedir, per tan sol en tinc dins meu que el saber no és transforma en diners però sense aquest saber el poble va perdent el seu creixement, per a poder aconseguir el seu nivell econòmic per a la supervivència, i aprofito per a dir-vos que estic també en contra de la anulació dels Jocs Olimpics del Pirineu, esperem que ho sabreu correguir, per a bé de tothom. S’acomiada amb una cordial i amable salutació.
    Ramona

  3. Una formació política amb un programa difús, amb quatre idees generals, i que apel·la a l’emotivitat més bàsica del votant difícilment aprofundirà en qüestions culturals que més aviat anirien en contra dels seus interessos. El populisme i la cultura estan divorciats des de fa molt segles.

  4. Bon dia i bona hora,

    fa molt i molt de temps, uns militants anarquistes van entrar en una biblioteca de la vila de Gràcia, ara abduïda per Barcelona. L’objectiu de la visita era netejar-la de la cultura burgesa. El camió amb què hi van arribar, protegit de matalassos tot al voltant de la carrosseria, duia escrita la identificació FAI. Van fer una fila de dones i homes de la biblioteca al carrer on havien fet una foguera, a fi de cremar els exemplars nocius a la revolució; cap de tots però, sabia de llegir amb contundència i agilitat. Un de tots va preguntar a qui li passava els llibres: <>. I aquell, de nom Emili, va respondre mentre s’ajustava el fusell a l’esquena: <>

    I tenia tota la raó del món, al seu parer.

    Altra cosa és que ments altruistes considerin que les arts són un aliment qualificat de les classes treballadores; això, però, ho han de decidir aquestes classes, les quals, segons sembla, representa la Colau. De fet, totes les setmanes la gent adquireix, als Països Catalans, uns 400.000 exemplars de la revista PRONTO i uns altres tants de revistes del mateix tall, com són HOLA, SEMANA, DIES MINUTOS, CUORE i tal; igualment s’esdevé amb els diaris esportius com SPORT i d’altres del mateix patró.

    Intentar que un noi i una noia vestits estranyament de malles blanques i fent ballets mentre s’escolta una música antiga, siguin atractius per als subjectes del desnonament o de les cruels pensions vigents es fa difícil. En aquest sentit, la Colau va per on vol i d’aquí quatre anys se la pot canviar. Encara que si fos coherent amb la res publica, se sotmetria a referèndum d`aquí a cent dies. Potser tindrà por i no ho farà.

    Salut i república!

  5. Només puc entendre la inquietud que esmenta l’autor a partir de la desconfiança o el desconeixement. I no se m’entengui malament! Vull dir el desconeixement sobre la persona o el projecte polític.

    En els pocs dies de govern hi han hagut mostres decidides d’assumir el programa pel qual la formació representada per Colau ha accedit a l’alcaldia de Barcelona. En aquest sentit, la confiança dels seus electors no fa si no augmentar. Però en tot cas, els que no donen suport a les polítiques del govern municipal poden estar igualment tranquils, ja que per una vegada es pot determinar coherència entre les promeses i els fets, un fet oblidat en la majoria de governs anteriors.

    Sempre es pot determinar però que la incoherència és un tipus de coherència i que la política es basa en justificar la naturalesa de les coses, incoherents i imperfectes.

    La cultura està salvada si està salvada la seva gent. Si es vol parlar de quina manera es gasten (o s’inverteixen) els diners públics son figues d’altre paner. De la mateixa manera es pot fer una abordar la despesa privada …

    Realment tenim por de la Colau o tenim por a afrontar una realitat cultural que no va amb nosaltres?

  6. Coincideixo en inquietuds, però tinc molts dubtes sobre els diagnòstics. Inquietud: que la cultura no formi part dels relats constituents del 15M. Què se n’ha fet de la Marea Roja? On són els activistes pel canvi de model i la ruptura en el sistema cultural? Simplement, no hi són. Potser, només potser, perquè la cultura del “model Barcelona” està massa lligada a una manera d’entendre la cultura com a “sector” i no com a dret civil, i al model que va canviar d’escala amb l’ascens dels quadres de Barcelona a la Generalitat. Potser, només potser per això, la “cultura” haurà de reaprendre a ocupar l’espai públic.

  7. Es una pena qué aquet país mai ens fárem grans. Ja se qué hi han moltes prioritats, pero…qué el llegir no ens fagi perdre el escriure!

  8. No podria estar més d’acord amb aquest article oportú, intel·ligent, ponderat, encercat, ben raonat i ben escrit. S’hauria de divulgar a través de la xarxa de municipis. Gràcies, Josep Maria.

    • Se’ns dubte, cultura i poble, va teixit i obligatòriament necessaria.
      Un car exemple són els espais que divulguen la cultura, però ben feta. Ja que també hi ha un gran catàleg de propostes decadents.
      Si fem inventari trobarem llocs com el Konvent de Cal Rosal, on des del minut zero, apropen la cultura i l’art a tothom.
      Cal tenir cura del nostre aprenentatge i no rendir-nos al primer postor.

  9. Pot ser discutible la ubicació de Cultura dintre de l’organigrama del nou Ajuntament de Barcelona -a Drets de ciutadania en lloc de a Drets socials-, tot i que cal entendre que connota una concepció del tema que és ideològica i política. Per tant, és comprensible que persones d’aquí que combreguen amb altres idees de la societat i el país, questionin l’opció de Barcelona en Comú. Però aquesta opció és raonada, no improvitzada, i proposa una concepció de la cutura que, a més de ser més àmplia que la desenvolupada institucionalment fins ara, prioritza l’ús i la participació ciutadana sobre l’esquema tradicional de la cultura, focalitzat en una idea de la creació exclusivista, molt instrumentalitzada ideològicament.
    Cal puntualitzar també un altre aspecte incorrecte de l’article: un Comissionat té la mateixa categoría i les mateixes atribucions que un regidor, excepte el vot en el Plenari (veu sí que en té), ja que no ha estat elegit a les eleccions. La tria de Berta Sureda per aquesta responsabilitat confirma, a més, el reconeixement que l’equip de govern atorga a Cultura, ja que ella n’era la candidata in pectore a la llista electoral, però en una plaça que no va arribar a sortir. Per tant, no hi han “invents”, sinò actituds i decisions coherents amb l’ideari polític de Barcelona en Comú, i amb els plantejaments i compromisos establerts i adquirits.
    Una altra cosa és que no siguin del gust de tothom.