La crisi es carrega els crítics

9.07.2012

M’agrada la crítica i m’agraden els crítics. És clar que “jugo a casa” perquè jo, modestament, fa anys que practico aquest noble ofici, consistent en argumentar amb ingredients retòrics la meva interpretació d’una parcel.la cultural ben delimitida: la música. Però, què voleu, m’agrada la meva feina…

Sempre he cregut i he pensat (i així he intentat fer-ho) que la crítica no és pas un judici, sinó una interpretació argumentada. O una argumentació interpretativa. Fa anys, vaig escriure un article en què defensava el paper de la crítica als mitjans de comunicació de masses, per bé que en el cas de la premsa diària, les crítiques estaven mal col.locades, perquè de fet haurien d’ocupar el seu lloc a les pàgines d’opinió. Sovint, l’exercici de crític és el de malabar, o prestidigitador, o funambulista… o una barreja de les tres coses, perquè és molt difícil encabir tantes idees en el poc, de vegades ridícul, espai que s’assigna a les pàgines de cultura dels diaris.

D’un temps cap aquí, la minva de crítiques a la premsa periòdica ha estat alarmant i preocupant. Fins al punt que moltes capçaleres reduïen la crítica a estrenes cinematogràfiques, teatrals i tan sols a alguns esdeveniments musicals. Pel que fa a aquests últims, i malgrat que algun diari encara sembla creure en la crítica, són únicament els concerts més o menys massius de rock i pop i l’òpera els esdeveniments ressenyats per plomes de solvència i experiència consolidades al llarg d’anys. Uns anys en què s’ha pogut forjar un ofici que no s’ensenya sinó que s’aprèn en el dia a dia.

També fa temps que es parla de la crisi del paper, mentre els suports virtuals (els de les mateixes capçaleres sense anar més lluny) no acaben d’aixecar el vol. Aquesta ha estat l’excusa per prescindir, en les seccions de cultura, de la crítica d’espectacles. Però això ha acabat convertint aquestes mateixes seccions en formats prescindibles, a mans de cronistes ocasionalment brillants i de “raça”, però majoritàriament d’una mediocritat aclaparadora.

No vull ser fatalista, però sí que he de mostrar la meva perplexitat davant de decisions dràstiques que han afectat gent propera, fins i tot bons amics. Aquesta setmana, m’assabentava que una capçalera de casa nostra, escrita en català, ha decidit prescindir de la crítica. Dos bons col.legues, amb qui m’uneix una bona amistat i que porten dècades fent la seva feina amb excel.lència i amb vocació insubornable, es queden al carrer. Ceguesa intel.lectual a banda, el que demostren els editors o directors dels diaris és que davant de la crisi es té por a l’ofici de crític, que és qui “posa en crisi” (mai millor dit) els sistemes o els valors culturals d’una determinada comunitat. Tot plegat per acabar amb una premsa cada cop més “light”, cada cop més empobrida, cada cop més sotmesa al jou de la trista globalització.

Jaume Radigales.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Els temps canvien!
    Jo fa temps que vaig deixar de llegir critics. Abans per mi eren una referencia perque no podia anar preguntant a tots els amics que els sembla una pel.licula o un mùsic. Ara amb les xarxes socials, si…
    Perque confiar en un desconegut si pots confiar en els teus coneguts?

  2. És trist!… A mi m’agrada llegir a qui, com dius, té la capacitat d’argumentar amb ingredients retòrics la seva interpretació. Encara que no n’estigui d’acord amb la seva interpretació o no comparteixi la seva sensibilitat.
    Trobo trista la tendència cap a la superficialitat.

  3. Estic completament d’acord amb el contingut del teu article, senyor crític… l’empobriment gradual que es va constatant a la premsa d’uns anys ençà (coincidint, sobretot, amb l’inici de la “crisi”) fa esgarrifar. Els diaris són cada cop més raquítics pel que fa a bons continguts, i a les seves seccions culturals es nota molt. M’adhereixo solidàriament a la teva crítica, ànims i… a resistir!

  4. Retroenllaç: Tardes llenas de ópera