La creu de Bernat Dedéu

El filòsof Bernat Dedeú ha publicat al seu blog, La torre de les hores, un article titulat Emma Vilarasau i la Creu de Sant Jordi, en què qüestiona durament el discurs que l’actriu va fer en nom de tots els guardonats a la cerimònia de lliurament de la Creu de Sant Jordi d’enguany. Montse Barderi respon aquí a l’article de Bernat Dedéu.

Quan es vilipendia algú que es mereix d’entrada i sense discussió tot el respecte per no dir admiració, sempre ens trobem en una dicotomia: cal contestar? Podem considerar com a interlocutors persones que es dediquen sense filtres a insultar els altres? No hauríem de fer propaganda indirecta d’un escrit que creiem que no hauria d’haver existit mai, però en aquesta ocasió no penso callar, perquè a vegades el silenci també ens fa còmplices, i contestaré des de la indignació i seguint els consells d’Aristòtil que deia que cal emprenyar-se davant d’un acte d’injustícia.

L’argument de Dedéu em resulta sospitosament semblant al que argumentava el PP per justificar l’absència de Wert a la gala dels Goya: “Donde me insultan, no voy”. Sí, els actors ja ho tenen, això de no ser del tot còmodes als polítics i així esperem que segueixin, per molts anys.

Una de les funcions més importants de la cultura és la seva capacitat de denúncia. No ens interessa una cultura domesticada per les subvencions. Una cultura agraïda als subsidis seria una cultura muda i servil. No m’imagino res més trist que Emma Vilarasau donant les gràcies per haver anat a una universitat pública, i haver pogut guanyar-se la vida com a actriu. Només faltaria! Quin país més irreversiblement inútil tindríem si no potenciéssim un talent com el seu. El que Bernat Dedéu demana dels actors em sembla servil, humiliant i impropi d’un país democràtic.

Déu n’hi do la “lliçó de modus” de Bernat Dedéu, adreçant-se a la senyora Emma Vilarasau amb frases com aquesta: “Sense el poder polític, Emma, tu i molts actors catalans us hauríeu mort de gana”. No, Bernat, estic convençuda que a Emma Vilarasau, a qualsevol país li hauria anat més bé que aquí, però ella sempre ha volgut treballar en català i per al seu país. I no, Bernat, no et dirigeixis a ella, ella no et llegeix, ni et contesta. Ho fem només nosaltres, els alumnes d’Esart que la coneixen, periodistes que han fet crítiques de les seves obres, els milers d’homes i dones d’aquest país que omplim, nit rere nit, totes les obres que protagonitza.

Massa sovint som un país petit i trist, i escrits com el de Dedéu encara el fan més trist i miserable. Afortunadament som molts més els que ens hem adonat que Emma Vilarasau, després d’èxits com Barcelona i Agost, ha continuat arriscant des de l’autoexigència amb Els Dies Feliços de Beckett o Fedra de Racine.

Tenim enfants tan ingènuament terribles que es pensen que si la diuen ben grossa, ben grossa, en contra d’algú i amb noms i cognoms, semblaran molt valents, perquè demostraran al món que no els fa por dir la veritat. Em sap greu, però la veritat no sempre està del costat de la crítica del broc gros i l’insult més o menys fàcil.

Per mínim rigor no es pot embrutar així el món: si hom no està d’acord amb la política de subvencions, existeixen formes molt millors que acusar i embrutar directors, companyies, productores amb frases grandiloqüents i apocalíptiques com “escandaloses i pornogràfiques subvencions”. Això només serveix per sembrar la sospita i fer un periodisme més amic de l’escàndol i el sensacionalisme que de la veritat.

En rebre el premi Jordi Dauder, un altre premi dels molts que ha rebut, Emma Vilarasau va fer el següent discurs: “Jordi Dauder convertia en acció una frase que molta gent es posa als llavis i no passa d’aquí, ell sí que creia que la cultura és una arma per canviar les coses, i ho va demostrar implicant-se en molts projectes, com la Mostra de Cinema. Si ell fos aquí estaria indignat, indignat amb moltes coses, i aprofitaria el micròfon per protestar. Protestar, per exemple, pel vergonyós 21% d’IVA. Fa vergonya pertànyer a un país que considera que la cultura s’ha de gravar amb un IVA tan desproporcionat, fa pena pertànyer a un país que els seus governants no considerin que la cultura és un dret i no un luxe i que la gent ja l’ha pagada amb els seus impostos, i que potser no cal que la torni a pagar amb les entrades. Aquest IVA ens ha fet molt de mal, molt de mal al teatre i al cinema. Amb un 10% d’IVA seríem un país comparable a Europa. M’agradaria acabar amb un desig: pertànyer a un país petit que entengués que la cultura és la veu del poble i que no se la pot castigar”.

Jo també considero que la cultura és una arma per canviar les coses, i hi ha persones que han fet molt per la cultura d’aquest país, i Emma Vilarasau n’és una. I qui la vulgui castigar amb menyspreus tan baixos com dir-li que sense subvencions només podria treballar al Bonpreu, només farà com aquell pallasso que, quan intenta bufetejar algú que està molt per damunt d’ell, rellisca amb la pell de plàtan de la seva pròpia vanitat.