La covardia del silenci

14.06.2012

A les cartelleres dels cinemes hi ha aquests dies un parell de pel·lícules que aborden un problema greu, des d’òptiques molt diferents. El tema en qüestió és la incomunicació (i la solitud davant l’adversitat) i em refereixo als films Monsieur Lazhar i Els nens salvatges. Els dos llargmetratges encaren com de dolorós pot ser parlar de vegades i, també, quins perills suposa no esforçar-se a intentar-ho.

Les conseqüències d’instal·lar-nos en un còmode passar de puntetes pels temes més escabrosos i no parlar-ne, perquè potser posem el dit a la llaga, són nefastes. Allò tan gràfic d’amagar la pols sota l’estora i fer veure com si res no hagués passat. L’aixecament d’una barrera forta que encercli els temes tabú i no permeti que cap pregunta hi penetri. ¿És millor deixar que el silenci desdibuixi el drama? ¿És preferible que cadascú carregui amb la seva llosa a l’esquena sense parlar-ne, treure’n conclusions, analitzar els fets?

 

Dos dels protagonistes del film 'Monsieur Lazhar'.

 

Totes dues pel·lícules parlen dels ciutadans dels futur i situen l’acció dins del sistema educatiu: la primera en una escola i la segona en un institut. Aparentment es parla i s’estableixen diàlegs. En el film Els nens salvatges, però, la comunicació entre pares i fills és mediocre. I potser és, en aquesta edat, quan –tant grans com petits- hem de preguntar més que mai. ¿Coneixem prou qui ens envolta? ¿Ens interessem suficient per aquells que veiem cada dia, més enllà de preguntes rutinàries? ¿Fem l’esforç de conèixer-los, indagar què pensen, els perquès de les seves accions i busquem què els preocupa?¿Som prou valents per preguntar quan bufen vents adversos i escoltar quan s’escau? Existeix la introspecció en els problemes propis, la mandra d’interessar-se per altri, la por al conflicte o al rebuig… i el camí més fàcil sempre és el silenci. Allò que no es diu, és com si no hi fos, no existeix, sembla que s’esfumi.

 

Els nens salvatges.

 

Paradoxalment ens han ensenyat que preguntar massa o interessar-se per algú d’una manera molt directa és inapropiat, contraproduent o de mala educació. A Monsieur Lazhar succeeix un fet sorprenent i traumàtic i s’opta per no parlar-ne gaire per no remoure massa la tristor, el desconcert o la culpabilitat. Parlar pot fer mal, sí, però més corrosiu és el silenci, que porta a confusions, dubtes i suposicions de tota mena, inverificables. Hi ha fets inevitables, cert, però sovint és més fàcil saber com hem de moure’ns si coneixem el terreny.

La meva opinió és que cal parlar.

Twitter: @lau_bas

Etiquetes: