La conversa somiada

14.03.2013

D’apologies de la lectura se n’han fet moltes, però n’hi ha poques que funcionin o que resultin convincents. Qui no té ganes de llegir no llegirà, per més que, una mica d’esma i sense gaire esperit crític, reivindiquem la importància cabdal de llegir «els clàssics», així, a l’engròs. Em penso que els lectors que arriben a Moo Pak no en necessiten, d’aquesta mena d’apologies, però, per si fes falta, diré que en aquesta novel·la hi he trobat una de les descripcions més boniques que recordo del lloc que la lectura pot ocupar en una vida, de la relació íntima i continuada que es pot establir entre un lector i els seus autors més estimats. És una veritable amistat, ens diu el llibre, una conversa prolongada, i en vaig tenir prou amb les primeres pàgines de Moo Pak per saber que em moria de ganes de capbussar-m’hi, que volia formar part d’aquesta conversa.

Gabriel Josipovici

Formalment, Moo Pak és un llibre peculiar. És un fals monòleg, un diàleg en què un dels conversadors es fa el·líptic i cedeix la paraula a l’altre (Jack Toledano), i on només la successió repetitiva de «va dir» i alguna indicació geogràfica recorden al lector que es troba davant de bocins de conversa embastats com si fossin un continu. És, a més a més, una conversa en moviment, entre dos amics que caminen, i aquí el llibre és molt precís, «a bon pas» «costat per costat en espais oberts relativament plans». De seguida vaig veure clar que, més enllà de l’encert d’un gir o un altre, la clau perquè Moo Pak respirés en català era trobar aquest ritme un pèl apressat, traslladar la cadència deliciosa que Josipovici sap crear a l’original. Aquesta constatació em va omplir d’alegria, perquè si alguna cosa m’ha obsessionat des dels meus primers balbucejos en el món de la traducció és justament la recerca d’una prosa basada en la parla, d’una certa naturalitat estilitzada, de la precisió elegant i gens afectada de què en tot moment fa gala Moo Pak. «Una bona conversa hauria de consistir en un seguit paraules alades», fa dir Josipovici a Toledano, i diria que la frase resumeix el desafiament. Val a dir que el ritme d’aquest «pas viu» sempre és una mica enganyós: en algun moment pot semblar que Moo Pak és un devessall d’aforismes, però només cal buscar-los per adonar-se que sovint el pensament que contenen no s’acaba de perfilar fins al cap de dues pàgines, i que les teòriques frases rodones formen part d’unitats més grans, amb cadències més complexes. Sigui com vulgui, va arribar un moment que em va semblar que havia trobat el ritme, i a partir d’aleshores la feina va consistir essencialment a no fer canviar el pas dels conversadors amb trams massa rocallosos o enfangats. Però també, i vaig trigar una mica a adonar-me’n, a no facilitar-los excessivament la marxa. Perquè hi ha racons de Moo Pak on aquest ritme alegre i sostingut s’accelera una mica, com si en Toledano s’atabalés inexplicablement. Com es veu al final del llibre, formen part de l’estructura profunda del text.

Traduir Moo Pak, en definitiva, ha estat una de les experiències més plaents de la meva vida professional. Que aquesta traducció hagi cridat l’atenció primer d’uns quants lectors i després d’un jurat de professionals d’àmplia experiència no deixa de sorprendre’m una mica, perquè aquesta mena de feina sobre el ritme acostuma a ser, si tot va bé, força invisible. No tinc cap dubte que tot plegat és gràcies a la capacitat de seducció de la novel·la, que ens ha agafat a molts per sorpresa i que en tot moment (o això vull creure) m’ha anat indicant per on havia de tirar.

 

Ferran Ràfols Gesa
@mqdeferllibres
Blog: La màquina de fer llibres