La ciutat en l’hora cansada

5.03.2017

Els paisatges urbans de Alejandro Quincoces (Bilbao, 1951) imbriquen el llenguatge de la fotografia amb l’ofici de pintor. La Sala Parés de Barcelona esdevé un edifici amb finestres a diverses ciutats del món. Fins al 14 de març.

Shangai, d’Alejandro Quincoces. Oli sobre fusta.

Semblava que la fotografia havia pres a la pintura l’autoritat expressiva del retrat urbà. L’obra de Quincoces, però, contradiu aquesta realitat i ho fa sense venjaments. Ans al contrari: amb normalitat, pren el més expressiu de l’art fotogràfic quan retrata la ciutat (la llum, les panoràmiques, l’ambient) i ho passa pel tamís de l’ofici de pintor. El de Bilbao treballa des de la profunditat de la professió.

Tienda de noche, d’Alejandro Quincoces. Oli sobre fusta.

Quincoces no construeix paisatges. Els destrueix. Tenim infoxicació de fotografia urbana. Tantes imatges de tantes ciutats que s’assemblen tant. La ciutat ha esdevingut una naturalesa artificial global, una instantània sòrdida i replicada. Per això Quincoces recupera la semiabstraccció sublim de Turner i la porta a l’autopista de circumval·lació un vespre qualsevol, quan el cansament ens ennuvola la ment.

Darrere el brum d’una gran ciutat s’entreveuen les estructures arquitectòniques de formigó. L’artista segueix un mètode d’agregació i posterior escamat de pintures a l’oli (podeu veure el seu procés de treball en aquest reportatge sobre ell). Com ha dit l’artista en nombroses ocasions, la materialització física del quadre és tant o més important que l’elecció del motiu. Una paleta de colors limitada a grisos, ocres i ocasionalment vermells per les llums crepusculars i l’ús de draps i espàtules rudimentàries són els seus principals recursos plàstics.

Noche de lluvia en la 57, d’Alejandro Quincoces. Oli sobre fusta.

Els quadres del pintor basc són, en mida i significat, finestres a monstres metropolitans com Nova York, Shanghai, Hangzhou, Bilbao i tantes altres ciutats. Però Quincoces no busca singularitzar-les sinó que en ressalta els espais comuns. Avingudes, panoràmiques i autovies desposseïdes de quotidianitat i narrativa humana. Només rastres (com una arqueologia de la postmodernitat) d’una èpica contemporània. La transformació d’imatge banal en la plasticitat expressiva situa l’obra de Quincoces entre el romanticisme del poder de la pintura i el realisme postmodern. En cap cas és un embelliment de la lletjor o la mera descripció, sinó el retrobament del record de la pròpia mirada d’aquell embús en l’hora foscant.

Nota Bene: tot i que paisatgisme urbà ben diferent, Neus Martín Royo exposa “London City” a la mateixa Sala Parès i fins a la mateixa data.