La Casa de les Súpliques

10.08.2017

Un nadó gemega dins una cambra on ella no pot arribar. A les palpentes, amb les puntes dels dits adolorides pel fred, recorre el passadís fosc, estret, que no duu enlloc.

La dona seu en una cadira plegable, incòmoda, i encongeix el cos de misto consumit. Davant seu, la inspectora Yue engega una gravadora. Sap que l’agent es diu Nüying Yue perquè ho va llegir a la seva identificació, tres dies enrere, quan la van aturar davant la Casa de les Súpliques. A ella i a totes les altres.

—Ho saps, oi, que això va de debò? Que si m’expliques tot el que saps, aquestes sensacions que tens ara no es faran mai realitat?

Fa lleument que sí amb el cap i, amb la mà tremolosa, es col·loca un floc de cabells rere l’orella. Ja li semblen reals. I són una tortura. El que vol és que s’acabin.

—Doncs comencem. Nom.

—Cèlia Riner. Soc… era jutge.

A l’avió, la Nüying no pot evitar somriure per sota el nas mentre tanca el llibre i reposa el cap sobre la fliselina amb publicitat de l’aerolínia. Una ecografia fa de punt de llibre. Clou els ulls i somia en una figura que és tot cap i un nas que ja endevina com el seu, un cor pixelat dins unes costelles en blanc i negre, uns peus que l’esperonen i unes mans amb cinc dits que li punyen les entranyes.

L’única sortida que se li acut a la Cèlia, l’única manera d’alliberar-se del plor del bebè quan de nit reverbera rere les seves parpelles, és rebentar les incubadores i destruir els fetus. Agafar una cadira i fer esclatar les peixeres de vidre que, com els aparadors de l’avinguda més luxosa de la ciutat, recorden a les mares que recuperar els seus fills té un preu. Rebentar-ho tot i que el líquid amniòtic on esperen submergits els encara-no-infants vessi i s’escampi arreu de la Sala de Nodriment, en una trencadissa de vidres i de cossos tous i esblaimats. Que la sala d’un blanc asèptic s’ompli d’una olor dolça i carnosa, mentre ella, vigilant de no esclafar amb les botes cap membre amorf, de no entrebancar-se amb cap placenta artificial, cerca el nadó marcat amb el seu nom. O capbussar-s’hi, decantar criatures gestant amb cada bracejada i deixar que el caldo espès li ompli la boca, el nas i li enteli la vista.

Asseguda en un banc del parc, la Cèlia pareix. Tira el cap enrere, obre les cames i gruny com una truja. Un nen que persegueix coloms la mira i fuig esglaiat vespre enllà. Sent la pressió, sent la urgència per empènyer i empeny, i sent l’alleujament final. Però no hi ha nadó. I ara ja no pot rebentar res perquè la criatura és fora. Existeix, però no allà.

La inspectora Yue torna amb una aigua d’herbes, no sap quines. En vessa unes gotes sobre la taula. Ha notat un singlot al ventre que no ve del seu diafragma i un taló minúscul que li burxa la bufeta. S’agafa el ventre pla.

—Hi ha hagut un error —diu llavors la inspectora, sense gosar mirar la Cèlia—. Un cotxe patrulla et durà fins a casa.

—No! Et diré tot el que sé. M’has d’ajudar!

La Cèlia esbrina als ulls de la inspectora Yue que també l’han profanat, que li han arrabassat el nadó de dins l’úter. Entén que, com ella, porta l’implant per notar el fetus encara dins seu. I fora, quan arribi el moment. Impressions empeltades en el seu teixit nerviós. Els cordons umbilicals són els fils amb què les mouen a fer el que calgui. Són com titelles, no hi ha resistència. Cada puntada és una nova instrucció a seguir.

—Em sap greu. No puc fer res més per tu. Per nosaltres.

Davant la Casa de les Súpliques, la Cèlia sent un aire imaginari que se li aferra als pantalons, com un prec perquè l’agafi a coll. I no sap ni si és nen o nena.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. M’ha agradat i inquietat molt el teu relat, Gemma. Avui hi he tornat per deixar-hi un comentari.