La burla de Faulkner

6.07.2012

 

William Faulkner.

Deia que l’únic necessari per escriure era paper, tabac i whisky. Que Joyce i Thomas Mann havien estat els dos “grans” de la seva època i que Ulisses, obra magna del primer, s’havia d’abordar de la mateixa manera que es llegeix l’Antic testament, amb fe. William Faulkner (New Albany, Mississipi 1897- 1962) va morir un dia com avui fa cinquanta anys. Persona llunyana i de caràcter difícil, té el seu millor retrat en l’entrevista que Jeaen Stein van den Heuvel li feu per The Paris Review en 1956. Precisament en aquella conversa, Faulkner es dibuixava com un modest picapedrer de la literatura. Esforç, rigor quasi calvinista i el que quedi de talent.

“Si jo no hagués existit, segurament algú altre hagués escrit la meva obra”, assegurava. Algú l’ha seguit? Potser els sud-americans (García Márquez, Rulfo, Onetti) s’hi han acostat de manera més fidedigna. A Espanya només Juan Benet. A Catalunya, tres noms s’imposen per sobre de la resta no tan sols perquè hagin rebut l’herència literària de l’autor americà, sinó perquè a més representen una tríada privilegiada de les lletres catalanes: Porcel, Moncada i Jòdar. Ja és tòpic que Mequinensa pugui ser la Yoknapatawpha de l’Ebre. Excepte ells, res a Catalunya, malgrat l’intent de traduir-lo, en uns exercicis que tenen més fama que no pas qualitat -amb l’excepció del d’Hortènsia Curell-. Ni Pedrolo ni Ramon Folch i Camarassa li van fer justícia.

El de la traducció és un problema delicat. Una experiència desil·lusionant: Quentin Compson, al magistral segon capítol de The Sound & The Fury, passeja pels carrers de Cambridge mentre recorda els punts culminants, en la seva infantesa, de la relació incestuosa amb la seva germana Caddy. Molt s’ha parlat de la tècnica narrativa del premi Nobel de 1949. El prisma de perspectives amb què munta la narració no tan sols es produeix entre els narradors, sinó també entre les digressions que es presenten sobtadament, com li passa a tota consciència. Una de les més interessants és aquesta que apareix en una escena entre els dos germans. La primera vegada, la vaig llegir en castellà:

Te lo prometo Caddy Caddy

No me toques no me toques no me toques

y cómo es Caddy

el que

eso que se burla de ti a través de ellos.

[El ruido y la fúria, traducció de Mariano Antolín Rato; Alianza, Madrid, 2010]

Era perfecte. Al capítol ja es feien referències als pretendents de Caddy, amb qui la incestuosa germana enganyava en Quentin. Una ironista que, efectivament, burlava el seu germà en cada relació amb un altre noi. A través de tots ells. Una digressió perfecta, concisa, que amb un parell de frases era capaç de resumir un sol personatge. Però tan ràpidament com vaig llegir la versió original, la traducció presentava alguna dissonància. Les darreres frases, en la ploma de Faulkner, deien: “What does it look like Caddy/ What/ That that grins at you that thing through them”. [The sound & the fury, Random House, Nova York, 1956]. Altres  traduccions em confirmaven la desil·lusió: la”burla” (to grin) eren les ganyotes que ella li feia al seu germà, esmentades molt anteriorment. No era el que semblava. El Them eren els “rostres” estranys d’ella, a través dels quals se’n fotia.

Però jo també havia estat burlat. La digressió em va fer perdre la referència dels “rostres”, molt amunt respecte al paràgraf adjuntat. La sensació de dificultat per articular la narració, sempre amb obstacles, ajudaven a Faulkner a composar una sintaxi tacada d’incapacitat, reflex de les vides tacades de tots els seus protagonistes. El primer capítol de The Sound & the fury, en què s’intenta descriure la percepció de l’idiota Benjy, és el gran intent per mostrar com funciona una consciència mancada de sintaxi. Si no fos per la seva escriptura barroca, el seu cristianisme, i pel segle en què nasqué, Faulkner seria un naturalista francès ideal. Tots els personatges paguen les faltes dels seus avantpassats inexorablement, com una taca, una malaltia que arrosseguen de forma hereditària: “I el pare deia és perquè ets verge. No ho veus? Les dones mai són verges. La puresa és un estat negatiu i per tant contrari a la natura. És la natura qui et fa mal, no la Caddy”.

Aquesta irremissible condemna traspuava als personatges femenins, un punt delicat als ulls de la crítica i de part del públic, que hi veien un arquetip de la submissió al destí invariable de la dona. Caddy Compson i Dilsey (The sound and the fury, 1929), Charlotte Rittenmeyer (The savage palms, 1939), Lena Grove (Light in August,1932), la filla embarassada de la familia Bundren (As I liyng, 1930) o Temple Drake (Sanctuary, 1931) es trobaven entre l’autonomia i l’abandonament. Destaca una escena cap al final de la novel·la de 1932, on s’ interromp la reacció que un espera de Lena Grove, una de les protagonistes, a punt de ser violada por Byron Bunch. No s’exalta el seu honor violat, la humiliació i el fàstic. Cap crit, sanglot ni lament per la dignitat tacada. Només una frase, com un curtcircuit:

“–¿No et fa vergonya? Potser has despertat el nen”.

No protesta, no crida d’indignació. L’important és que el nen no s’hagi despertat. Faulkner exposava, per al reporter del Paris Review, que el que podria ser un símbol de submissió, és en realitat una renúncia a caure i abandonar el seu somni. De nou, res és el que sembla. Quan a la citada entrevista, Faulkner explica com va concebre The sound & the fury, relata “Va començar amb una imatge mental. Jo no entenia en aquell moment que era simbòlica. La imatge era la de les calces tacades de fang d’una nena pujada a una perera, des d’on podia veure a través de la finestra el lloc on s’estava fent el funeral de la seva àvia, i el descriu als germans que són al peu de l’arbre”.

La taca. Sempre la taca.

Vaja, que en l’escriptura de Faulkner mai res és el que sembla. Ni en les seves lectures es retraten les influències modernistes d’on va heretar la tècnica narrativa. Un les ha de deduir -Joyce, Wolf, James-. Segons ell, no llegia als seus contemporanis. Només l’Antic testament, Cervantes, Dostoievski, Dickens, Flaubert, Balzac, Melville o Keats. Faulkner ens burla amb la seva vida i la seva obra de la mateixa manera que, amb cada noi, la incestuosa Caddy burlava el seu germà Quentin. O això vaig creure jo durant molt de temps, babau.