La biblioteca i jo

Jesús Tibau explica la seva relació amb l'antiga Biblioteca de Tortosa, ara Biblioteca Marcel·lí Domingo. El projecte #DeCapçalera impulsa les relacions entre escriptors i bibliotques.

El Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya, juntament amb la Institució de les Lletres Catalanes (ILC)  i amb la col·laboració de l’Institut Català de les Dones , impulsa #DeCapçalera. L’objectiu d’aquest projecte és fer palès el vincle entre els escriptors i les biblioteques públiques del país. Jesús Tibau explica la seva relació amb l’antiga Biblioteca de Tortosa, ara Biblioteca Marcel·lí Domingo.

Quan era petit, a Cornudella, el millor regal que mon pare podia portar de Reus era un llibre. Els mimava, llegia, rellegia, jugava. Una de les meves grans ambicions era tenir algun dia una gran biblioteca plena de lleixes plenes. De la petita biblioteca del poble, en treia un a un tota la col·lecció de Tintin, que devorava en un parell de dies –dècades després me la compraria sencera.

Quan estudiava a Tarragona,la Bibliotecaera aquell lloc que a mi, tímid i introvertit, se m’afigurava enorme, un espai on calia moure’s amb reverència i discreció, com en un temple. Poc podia imaginar-me com canviaria tot.

Vaig presentar el meu primer llibre a l’Auditori de Tortosa -no em vaig estar de res; m’era molt fàcil perquè treballava al Servei de Cultura de l’Ajuntament. Pel segon llibre vaig buscar un lloc més arrecerat, més íntim, més acompanyat dels meus amics els llibres:la Biblioteca de Tortosa. Era l’any 2006, i l’antiga Biblioteca era un lloc reduït, aprofitat, un espai on, per fer alguna activitat, calia arramblar taules i cadires, desterrar els usuaris habituals que llegien el diari o feien treballs estudiantils.

L’any 2007 s’inauguraria la nova Biblioteca Marcel·lí Domingo, plantada estratègicament al mig del nucli antic, en un moment de gran risc de marginació física i social que l’edifici ajudarà a mitigar. De seguida la directora em va convèncer per ser el coordinador del Club de Lectura, per presentar-hi tots els meus llibres acompanyat de gent com Estrella Ramon, Vicent Pellicer, Josep Igual, Manuel Pérez Bonfill o Gerard Vergés, i moltes activitats més. I enguany arriba el premi de convertir-me en escriptor de capçalera, dins d’un programa dela Institucióde les Lletres Catalanes.

Ara, assegut al seu davant, en un banc de la plaça dels Dolors, miro el seu rostre de vidre, transparent, accessible, que convida a entrar tothom que hi passa. Però encara no hi entro, perquè, sempre que puc, bado una mica. A la plaça, herència de l’enderroc d’antics carrers, hi juga una colla de xiquets de diversos origens. La pilota corre i topa amb els peus d’un home que seu en un banc del costat, que bada com jo, i que somriu. Al voltant, esglésies en peu, restes adecentades d’esglésies, cartells de SE VENDE, una estelada en un balcó, palmeres i tarongers joves que, en aquesta hora, projecten una ombra més llarga que l’original.

Avui és un dia de poca activitat, en plena Setmana Santa, i tot i això,  surten d’una de les portes quatre persones en un minut –de vegades m’agrada prendre dades; són reveladores.

Per fi, em decideixo a entrar. La porta és plena de cartells d’activitats, que encaixen com un puzle a l’espai lliure del vidre i a l’horari setmanal de la biblioteca, pràcticament sense escletxes: clubs de lectura, tallers, presentacions, bebeteca, audicions, conta contes…

Pujo una petita rampa. A la dreta hi ha la zona infantil amb mobles de formes arrodonides  i colors vius, on m’hi assec un instant com un gegant a Lil·liput.

Intento passar desapercebut i passejar-me per la biblioteca per agafar idees de cara a escriure aquest text; però és impossible, sóc una cara massa coneguda en aquest hàbitat on hi vinc tan sovint. Coincideixo al taulell amb una jubilada encara amb empenta i il·lusió. Forma part del projecte de la biblioteca de conta contes a les escoles, que porta jubilats als col·legis de la ciutat; perquè l’activitat de la biblioteca és tan gran que les parets de l’edifici no sou prou altes ni gruixudes per aturar-la. Ella mateixa afirma que la biblioteca, sobretot,  exerceix de centre cívic. Comentem, per exemple, el gran nombre de clubs de lectura que s’hi organitzen: el d’adults, de lectura fàcil, en anglès, en alemany…; faig broma i proposo que podríem ser capdavanters en crear un club de lectura fent el pi.

Camino damunt el vidre que mostra les restes arqueològiques dela Tortosamusulmana, herència d’habitants que es trobaven a la ciutat com a casa seva, no com a emigrants. Al voltant, una nova exposició que substitueix l’anterior, una baula més a la cadena de la cultura. Es tracta d’una exposició sobre memòria històrica, amb objectes de la presó de Pilates de Tarragona, després de la guerra incivil, de la postguerra més incivil encara. Tot em colpeix, i em fixo en la carta de comiat d’un condemnat a mort : “Otra cosa os digo que tiene mucha importancia. Callar todos pase lo que pase. Callar y cuando venga bien obrar. Pero saber callar.” He dit objectes? Volia dir vida.

Avanço, ple de pensaments, fins l’ascensor. S’obre la porta. Dins també és ple de cartells d’activitats, des del terra fins al sostre; no dóna temps a llegir-los mentre puges al segon pis. Però avui no hi pujo; avui sols he vingut a badar

Aquella primera ambició de tenir lleixes i lleixes plenes de llibres a casa meva ha quedat enrere; trobo que ja no cal, i n’allibero molts al carrer per donar-los una segona vida; la biblioteca també és casa meva, i de llibres, i d’emocions, mai no en falten.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació