La bèstia i el sobirà

20.03.2015

Em pregunto simplement quina diferència hi ha entre la censura de les caricatures de Charlie Hebdo des de l’aïllament integrista i l’establiment dels límits del curador en un museu públic d’art contemporani d’un país suposadament democràtic quan es tracta de poder exposar una obra que parodia o caricaturitza la figura de l’exmonarca. L’interessant és que l’exposició o la impossibilitat de fer-la, per dir-ho amb Derrida, es converteix en un cas d’estudi. La decisió del director reprodueix precisament les lògiques del poder sobirà i el funcionament oligàrquic de les institucions públiques que l’exposició pretenia posar en dubte a través de la feina dels artistes. De nou, el sobirà es converteix en bèstia i decreta l’estat d’excepció. La diferència és que estem en un context on les xarxes socials i els mitjans de comunicació perforen els murs del museu disciplinari i sens dubte, la imatge de l’escultura de Doujak ha estat més vista per internet durant aquests dos darrers dies del que ho hauria estat mai dins l’exposició. El museu com a espai de debat i representació democràtica està en crisi i si l’exposició ha servit per revelar-ho, ja ha valgut la pena. Ara ens toca actuar, a tots, com a ciutadans.

Obra Loomshuttles, Warpaths (Lançadeiras de tear, trilhas de guerra) de Ines Doujak e John Barker.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

20 Comentaris
  1. Em sap greu que els meus diners financïin coses d’aquesta mena. Per a mi, com si vol fer una esculptura d’un empalat cap per vall, però que ho faci amb els seus diners, pas amb diners públics.
    Atentament

    • JRRiudoms.

      L’obra existeix des de fa anys, no s’han invertit els “teus” diners en fer-la. Com a molt podries dir que s’empraven diners “teus” (com si només fossin teus i no de molts que no pensen com tu) per a exposar-la, però tampoc és ben bé així perquè del total de diners que el museu tenia per produir aquesta exposició, 90.000€ venien com a préstec d’una fundació centreeuropea -no recordo quina-.

      El que sobretot es fan amb els “teus” diners (que no sé quina proporció tenia respecte el pressupost total de la expo) és pagar sous a un conjunt de persones que treballen coordinant, gestionant i muntant exposicions, fent alhora milers de coses més que no concentrar-se en aquesta sola escultura.

      És increïble que es faci servir l’argument del diner públic per denunciar la presència d’aquesta escultura en una exposició, i en canvi no es comenti la malaguanyada força de treball de totes aquestes persones que, treballant-hi, han vist com la cancel·lació de l’exposició suposava que tota la feina resultant no ha servit per a res. Això sí que és una despesa vergonyosa dels “teus” diners.

      • “Préstec”, “fundació”, “exposició”… Molt transparent no és la cosa aquesta de la “Cultura Museística” o l’Art de Consum.

        I malgrat que tothom no pensi com jo (la qual cosa seria molt trista), prefiriria que els “meus” diners que van a l’erari públic s’utilitzesin per coses més de profit, que no pas una exposició d’aquesta mena.

        Atentament

        • Escolta, Riudoms o com et diguis, aquesta exposició dels artistes creatius de l’obra en qüestió, ‘Haute couture 04 transport’, l’austríaca Inés Doujak i el britànic John Barker, que són un excel·lents comunicadors, fa gairebé dos anys que s’exposa a tot el món, i no ha estat precisament cap euro espanyol qui l’ha finançat. Ni tan sols català, per matisar-ho bé. I en tot cas, arriba a un dels museus de Barcelona per exposar-se a la gent normal, que no té misèries acomplexades heretades a flor de pell. Gent normal, del món de l’art, perquè ara sembla que aquí s’hi abonen fins i tot els futbolers, a alguns dels quals saben tant d’art com de futbol, en el sentit més irònic de la frase. Suspendre una mostra que s’ha exposat en museus importantíssims de tot món, i deixar-la (per la semblança en una de les obres d’un dels protagonistes amb aquest miserable mataelefants, vividor i corrupte, hereu principal de Franco i del franquisme) i reduir-la a això, només es pot perpetrar en un país malalt i encara hipnotitzat pels darrers 70 anys com és la vergonyant Espanya, que treu uns ossos d’una cripta i diu que són de Cervantes, quan té 140.000 cadàvers sota les cunetes i els ignora, com si fossin animals allà enterrats. I això alguns no ens ho empassem ni amb mantega. Per això caldria que aquest “claquista” del poder més caspós plegués i deixés pas a gent menys polititzada i més apta en la gestió d’una entitat que, com molt bé dius, és de tots. No només de virreis imperatius i totalitaris als quals ningú no ha triat. L’exreina Sofia n’és la presidenta d’honor del Patronat del MACBA, presidit per Leopoldo Rodés i que té a la vicepresidència Javier de Godó. No cal dir res més, em sembla

          • Escolti, senyor periodista, qui l’escriu és pensionista (entre altres coses). No em pot negar que l’exposició ha utilitzat diners “meus” (i “seus”), ja que es fa a un museu dels dits públics. Verament aquesta exposició haurà tingut molt èxit arreu del món; no l’hi nego; però deixi’m dir el què penso sobre la utilització dels “meus” diners per a exposar una esculptura més pròpia d’un burdell de 2a categòria que no pas d’una casa de cultura. Però bé, “diners fant dir òc…” que deia aquell…

            I molt d’acord amb la seva opinió sobre el rei Joan Carles i el franquisme i els morts a la guerra civil. Però com comprendra, el meu comentari no tenia res a veure amb qüestions polítiques.

            Atentament

  2. Bon dia i bona hora,

    quan algú ja no té res a fer sobre una qüestió, sovint, perd el control i es deixa anar caòticament.
    Això deu ser el que li ha passat al Bartomeu Marí; perdut el nord de la seva activitat promocional de l’art contemporani, el de l’època actual, ha decidit tirar pel dret i utilitzar el vell recurs de la prohibició per assolir la projecció pública. De sempre se sap que allò prohibit estimula la curiositat, si més no fins que s’arriba a l’objecte de la prohibició i entre determinats sectors poblacionals que s’aconformen amb quatre estirabots formals i poca cosa més, incapaços com són de tombar l’estat que els ofega.

    Bé. Felicitar el director Bartomeu: ell sol ha aconseguit que tothom vegi una obra que, altrament, hagués produït un avorriment silenciós, d’aquells que no passen ni a la petita història del país. Bé, doncs, pel màrqueting, per fi s’hi ha fixat la gent que el MACBA existeix.

    Malament. A qui li interessa aquesta demostració, aquesta ximplesa?

    La realitat és que, ni que sigui per uns moments, l’art contemporani (?) ens fa girar el cap i, des d’aquesta perspectiva, sí que ha tingut l’èxit que es demana a una obra d’art, en aquest cas la PROHIBICIÓ, com a objecte d’admiració pública. Cert és que de CONTEMPORANI, el fet en té ben poc; prohibir una exposició és un recurs més vell que l’arna i sempre ha despertat l’interès de les ments més primitives, d’una banda, i de les més avançades, que ho aprofiten per estimular el cant coral dels ploramiques més limitats.

    La propera vegada que ho intenti, el Bartomeu Marí, ningú se n’ha de fer ressò; tret que vulguem ajudar els artistes de l’exposició, cas que mereix tots els respectes de l’audiència. Si el MACBA ha de produir sentiments i sensacions contemporànies el que ha de fer és abandonar aquestes actuacions tan conservadores, tan obsoletes, de recórrer a la prohibició, tot pregant l’atenció ciutadana. On és l’art? A l’exposició o a la direcció del marquèting? És el crit o el cop de puny autoritari i desorientat el recurs de la promoció artística?

    Evidentment, Bartomeu Marí no és cap artista de la comunicació, que hàbil sí que ho és, tenint en compte la capacitat de l’audiència famolenca d’espectacles, addicta a les petites notícies i aterrida davant la possibilitat de modificar qualque cosa; amb la prohibició només ha despertat més avorriment i poca sorpresa: una flama, millor una flameta, que s’esvaeix en un no res d’un dia o unes hores. No ha estat una prohibició, ha estat una actuació propagandística, fruit de la impotència de traslladar-nos art més que no pas de la suposada honestedat: una ximplesa derivada de la desesperació de veure’s envoltat de soledat, la solitud de les sales buides on només hi van els qui exposen obra i els seus amistançats. Hem de llegir bé què passa al món, perquè com diu algun poeta antic, hem de comprendre què s’amaga darrere les formes exteriors: <>

    Mercès per l’atenció.

  3. Com espectador i artista amateur, agraeixo al director del MACBA Bartomeu Mari la seva decisió de intentar impedir la exposició de la obra escultòrica de Ines Doujak. Sense la seva bona perspicàcia comercial, es probable (salvo que hagués tingut la curiositat de passar-me pel Macba “a veure que fan”) que no hauria tingut ocasió de descobrir l’obra d’aquesta artista austríaca. Gracies al seu bon ull ara tinc un bon motiu per passar-me a veure la exposició.
    Però, no voldria tancar aquest agraïment sense fer ressaltar com, una vegada mes, l’art es motiu d’una vella polèmica. ¿Que ha de representar un artista per agradar a tothom? Espero que mai ho sapiguem, ja que allò que per uns semblarà superficial, per d’altres serà massa intel·lectual, per alguns serà lleig i per d’altres mol bonic i ple de sensibilitat. Una situació que, en la meva opinió, de ben segur es bona, i que voldrà dir que, el que expressa aquell artista i la manera en com ho fa no deixa indiferent a ningú.
    Però hi ha un altre debat, sobre tot avui, en el qual els artistes es troben ficats al mig malgrat ells ¿que s’hauria de dir i que s’hauria de callar? una discussió que, per mi, no te cap sentit. L’art es principalment un mitja d’expressió i si no estic equivocat en una societat democràtica la llibertat d’expressió es un dels pilars fonamentals. Per tant el que digui o expressi qualsevol persona en un estat democràtic no pot ser censurable, al menys fins al límit de que l’impedeixin expressar el que sent, fins i tot en públic. Es clar alguns diran: però ha d’haver un límit, algunes coses poden ferir la sensibilitat d’altres persones.
    ¡ja hi som! Hem de dir només allò que volen escoltar els altres. Però ¿qui son els altres? Quan diem una cosa hi ha (com he senyalat al inici) uns que estaran al nostre costat i d’altres no, per tant diguem el que diguem sempre tindrem enemics i amics. O, també ¿haurem de vigilar el que diem i en relació de qui ho diem? Llavors, hem de agafar la nostra manera de expressar-nos i repartir-la en dos sacs, lo políticament correcte i lo políticament incorrecte. (Penso a Galileo, Tomas Moro, Courbet) Per mi això ja no es llibertat. Que jo sàpiga les paraules mai han mort ningú i una obra d’art (tret que et caigui a sobra) tampoc.
    Afortunadament els artistes no fan art per agradar a tothom i encara que alguns pretenguin que segueixin els dictats dels que porten les brides del poder ja sigui tancant exposicions, o prohibint-les que surtin del seu país o de qualsevol altre manera, segur que no ho aconseguiran. Abans eren reproduccions clandestines que circulaven amagades entre les pagines de innocents llibres o sota el doble fons de una maleta, avui donem les gracies a Internet i els mitjans de comunicació global, demà segur que trobaran algun altre mitja, però de ben segur que sempre, sempre trobaran als portaveus de la rectitud moral que els donaran el petit impuls que necessiten per que les seves obres no passin desapercebudes.

  4. El més trist de tot plegat és que, enlloc de polemitzar sobre la “censura” a una exposició volgudament (que no real) polèmica, no siguem capaços de plantejar-nos una severa crítica perquè el Museu d’Art Contemporani més important del país planegi una mostra en què l’obra estrella és d’una vulgaritat que tomba d’esquena… I “vulgar” no perquè un os empali a un pretès rei, sinó perquè és massa fàcil, és un acudit de bar obrer de cigaló amb brandy, no té cap subtilesa, és, en definitiva, cutre. Molt cutre…
    Bravo MACBA, bravo senyors subvencionats per anar a la Biennal de Venècia, bravo país de fireta.

    • Escolta, Arnau, et copio el que li dic a un altre “esparverat”. Llegeix i reflexiona una mica. Si tenim un país de fireta, no és precisament pels museus d’art i pels grans creatius de fama internacional més que contrastada; el tenim, dissortadament perquè exlibris com tu només saben veure en una obra profunda i magnífica “un acudit de bar obrer de cigaló amb brandyn que no té cap subtilesa, i que és, en definitiva, cutre. Molt cutre…”. Per cert, el del “bar obrer” et delata força com a reaccionari i altres adjectius que m’estalvio, “senyoret” de Pedralbes -o potser de l’Hospitalet, Badalona o de la Barceloneta amb complex d’esclau. Llegeix, i, sobretot, repassa les crítiques d’art, sí és que t’interessa més que el futbol _que ho dubto molt-, i no facis més seguidisme de prèssec.
      “Aquesta exposició dels artistes creatius de l’obra en qüestió, ‘Haute couture 04 transport’, l’austríaca Inés Doujak i el britànic John Barker, que són un excel·lents comunicadors, fa gairebé dos anys que s’exposa a tot el món, i no ha estat precisament cap euro espanyol qui l’ha finançat. Ni tan sols català, per matisar-ho bé. I en tot cas, arriba a un dels museus de Barcelona per exposar-se a la gent normal, que no té misèries acomplexades heretades a flor de pell. Gent normal, del món de l’art, perquè ara sembla que aquí s’hi abonen fins i tot els futbolers, a alguns dels quals saben tant d’art com de futbol, en el sentit més irònic de la frase. Suspendre una mostra que s’ha exposat en museus importantíssims de tot món, i deixar-la (per la semblança en una de les obres d’un dels protagonistes amb aquest miserable mataelefants, vividor i corrupte, hereu principal de Franco i del franquisme) i reduir-la a això, només es pot perpetrar en un país malalt i encara hipnotitzat pels darrers 70 anys com és la vergonyant Espanya, que treu uns ossos d’una cripta i diu que són de Cervantes, quan té 140.000 cadàvers sota les cunetes i els ignora, com si fossin animals allà enterrats. I això alguns no ens ho empassem ni amb mantega. Per això caldria que aquest “claquista” del poder més caspós plegués i deixés pas a gent menys polititzada i més apta en la gestió d’una entitat que, com molt bé dius, és de tots. No només de virreis imperatius i totalitaris als quals ningú no ha triat. L’exreina Sofia n’és la presidenta d’honor del Patronat del MACBA, presidit per Leopoldo Rodés i que té a la vicepresidència Javier de Godó. No cal dir res més, em sembla.

  5. a mi l´ex rei m´importa diré rès, per no dir altra paraula ! però si qui m´importa es la dona que li han montat a sobra. L´obra es titula “la bestia i el sobirà” i a la dona ni la nombra ….Ella era una dona indígena quechua boliviana que va lluitar tota la vida contra les dictadures i el masclisme… però la cosmovisió indígena és diferent a la nostra…. ella va morir fa un parell d´anys de càncer! i ja no podem saber l´opinió d´ella ni saber com és sentiría …. Jo em solidaritzo amb ella

    • Escolta, sàvia, no siguis tan subtil; l’obra no es titula La bèstia i el sobirà; l’obra es diu ‘Haute couture 04 transport’, creació de l’austríaca Inés Doujak i el britànic John Barker. I et recomano que llegeixis la crítica d’art, -si és que l’art en concret t’interessa- perquè ni en l’exposició ni en cap catàleg, ni enlloc es diu que aquesta senyora que tu esmentes sigui la tal Dolomita, ni el que vomita sigui qui sembla ser, és a dir, el feixista mataelefants. El que queda clkar és que per a tu, siguis qui siguis, els bars obrers són cosa de segona, com si no anés amb tu la cosa. I és gràcies als obrers que aquest país ha arribat on ha arribat, un país en què paràsits socials com tu, gràcies a que altres treballen molt, poden donar la seva opinió reaccionària.

      • Crec que el nom de l’ “obra” és: ” Not Dressed for Conquering/Haute Couture 04 Transport Loomshuttles”.

          • Sr. Xavier Querol: Les dues respostes no són per vostè.

            Una és pel periodista que es creu noséquè per tenir un títol universitari que diu “Periodista” o quelcom de semblant.

            L’altre és pel Pere, que davant un argument exposat d’una forma raonada, agafa el rabe per les fulles per tal de desacreditar l’argument (o la persona).

            Atentament

  6. Benvingut el debat, llevat de les desqualificacions.
    L’art contemporani és difícil d’evaluar perquè s’està fent, a penes podem dir si ens agrada o no allò que s’exposa. El temps anirà fent el seu sediment, la distància sempre es bona. En la creació artística, el concepte d’estètica ha de ser per força ampli i plural perquè respongui a la realitat que l’ha generat. Ara, l’escultura motiu de la discussió, pot ser conceptualment interessant, però des del punt de vista artístic i tècnic és més aviat fallera, i amb això no vull dir que no hi hagi falles que puguin tenir nivell artístic, segur que en la seva història n’hi deu haver alguna. S’ha de poder dir tot, artísticament parlant, però amb nivell artístic. És clar que es tracta del meu parer simplement per estètica, no per moral.