La batalla perduda d’Oleanna

15.10.2012

 

David Selvas dirigeix Ramon Madaula i Carlota Olcina al Romea | Foto de David Ruano

Oleanna és un retrat de la nostra societat.  Un retrat sincer, cruel i punyent. En moltes de les seves obres David Mamet argumenta que l’ésser humà és dolent per naturalesa, que no existeix ningú moralment perfecte. A Oleanna podem triar el nostre protagonista, escollir si volem compartir l’aventura amb John o Carol. Els dos tenen raó, els dos tenen poder damunt de l’altre. Però prenguem partit per qui prenguem partit ens equivocarem.

Després dels silencis de L’habitació Blava, David Selvas ens presenta una obra diferent, on l’acció es desenvolupa a través del diàleg. A través de la confrontació entre un professor d’universitat, interpretat per un impressionant Ramon Madaula, que critica el sistema però se’n retroalimenta, i de l’alumna que, aparentment, només vol aprovar. Dos personatges que parlen i parlen i parlen i mai s’escolten.

Més enllà del text, la màgia d’aquesta utopia, d’aquesta Oleanna, resideix en la magnífica posada en escena. Des del primer moment sabem que els personatges interpretats per Ramon Madaula i Carlota Olcina mai s’entendran, que mai aconseguiran apartar  les cadires i taules que tenen entremig. I és aquí on Selvas, a diferència de Mamet, ens ensenya que no hi ha ni bons ni dolents, que en John i la Carol són les dues cares d’aquest sistema educatiu, d’aquesta societat del benestar.

 

Oleanna de David Mamet al Romea | Foto de David Ruano

La vigència d’Oleanna, escrita per Mamet al 1992 amb l’objectiu de criticar el sistema educatiu universitari, esgarrifa i no pots evitar preguntar-te on hem fallat, per què vint anys més tard encara hi ha interessos banals rere els ideals i Carols, que en el fons, aspiren a ser Johns. Una raó més que fa de David Mamet un clàssic contemporani. Una hora i mitja de crits i discussions i telèfons que sonen deixant a la Carol amb la paraula a la boca. Oleanna és un joc de poder moral que mai s’aturarà. No hi ha ni un moment per respirar, l’aire és cada cop més claustrofòbic i una pregunta ens ronda pel cap. “I tu, qui ets?”

@aidapallares