La barqueta de canya

12.08.2012

Al final, Judit se li acosta. Mira a banda i banda un cop més, fa una altra passa endavant i ja la té a tocar. Tot i que la classe de gimnàstica fa estona que s’ha acabat, Txell encara porta posat el xandall de l’escola. Judit li toca lleugerament l’espatlla, com si no gosés, però ella no es gira, segueix hipnotitzada mirant el riu. Potser espera que sigui Judit qui trenqui el silenci, ara que no les veu ningú, però la seua companya segueix movent el cap d’un lloc a l’altre, com si encara faltés una altra persona.

Quan s’ha adonat que no tornaven a classe, la mestra ha demanat a Judit que anés a buscar-les. El vestidor estava buit, amb les dues motxilles esventrades damunt dels banquets, la roba de recanvi encara dins i les sabates escampades pel terra. Aleshores Judit s’ha encaminat cap al parc on fan els exercicis de gimnàstica, sense ni tan sols notar com se li acceleraven el cor i les cames fins que l’ha vista. Sola. Podria atansar-s’hi; però n’havia d’estar segura, no volia que la veiessin. Els pocs passos que la separaven d’ella han estat els més difícils: feia molt de temps que havia après a deixar que una boirina s’anés empassant, goludament, la seua amiga. Havia deixat de parlar-li, de tocar-la, de mirar-la, però no haver de veure-la. Com totes les altres.

«Com totes les altres», s’havia repetit una vegada i una altra durant els mesos que feia que havia començat el curs, però seguia sentint la punxada ben endins de l’estómac i, els dies que, com avui, desapareixien les dues juntes no sabia ben bé on, una amargor intensa com la fel li pujava a la boca. Judit, encara massa jove per reconèixer la culpa, pensava que era el gust de la por. Judit temia, patia. Només quan, passat el moment d’incertesa, Txell emergia entre els arbres del pati amb tan sols un esgarrany a la cama o treia el cap de la font, amb els cabells regalimant-li i la mirada aquosa, el dolor de Judit semblava apaivagar-se.

Aquest cop no ha estat diferent: ara Judit l’examina amb atenció. Porta els cabells embullats i panteixa una mica, però no més que ella, cansada per l’esforç de la correguda. Malgrat la respiració agitada, Txell es manté serena. «La imatge de la innocència», pensa Judit, però de seguida intenta foragitar aquest pensament, perquè si es tracta d’innocents −de víctimes i botxins−, ella mateixa no sabria a quin grup incloure’s. Judit només és com totes les altres. Ni més ni menys. Quan els mestres pregunten, menteix; quan Txell pregunta, calla i quan Paula ordena, obeeix. «No t’asseguis al seu costat». «No li passis la pilota». «Menja-te’l. Ara és el teu esmorzar». «Empeny-la». «Amb més força». És com totes les altres. Tret de Txell. I de Paula.

Judit torna a tombar-se i allarga el coll per vigilar que no vingui i se les trobi l’una al costat de l’altra. Sent com Txell, amb la veu assossegada i sense apartar la mirada de l’aigua, li assegura que no tornarà, però Judit també sap que diria el que fos perquè no s’allunyés del seu costat. Li estira la màniga suament per no espantar-la i intenta convèncer-la perquè la segueixi fins a la classe. Al final, li ha parlat i, tot i així, no ha aconseguit que deixi de mirar el riu. Judit veu com s’hi formen remolins i no pot evitar recordar com anys enrere feien barquetes de canya per llençar-les riu amunt, on el corrent és menys fort i les seguien amb la mirada fins que un cop de vent les enfonsava per no tornar a sortir mai més.