Kamikaze

L’Agnès està asseguda a la taula rodona de marbre que hi ha sota el porxo. En Pau ha anat a obrir. La primera que entra és l’Eva. L’Agnès, només veure-la, s’incorpora de seguida: té tota la galta dreta morada i la seva amiga, visiblement afectada, corre al seu costat per preguntar-li què li ha passat. L’Eva s’asseu i explica l’accident. Ahir a la nit, a casa seva, a l’escala que dóna al garatge, va ensopegar amb no sap què i va anar rodolant fins a baix. En Joan fa una rialleta i li engega que no es pot anar tot el dia amb els nervis a sobre. De cop, deixa anar un crit i s’aixeca volant de la cadira. Quan s’adonen que l’han espantat dues abelles, en Pau i l’Agnès riuen. L’Eva explica que en Joan és molt sensible a les picades d’abella. Fa dos anys el van haver d’ingressar per culpa d’això i el metge li va dir que vigilés, que si li tornava a passar podria tenir problemes greus. En Joan acaba de fulminar una de les abelles amb una revista i somriu satisfet mentre diu que si l’altra torna, acabarà de la mateixa manera.

L’abella supervivent s’atura a refer-se damunt una rosa molt olorosa. Està molt trasbalsada. No entén el comportament d’aquest home: deu ser una persona cruel. Elles anaven a la seva, no tenien cap intenció de molestar ningú. La seva companya no ha tingut temps ni d’utilitzar el fiblot: el criminal l’ha sorprès desprevinguda. L’abella, des de la rosa estant, escolta la conversa de les dues parelles.

Quan l’Agnès pregunta a en Joan si ja ha trobat feina, aquest no contesta i clava la seva mirada al sostre del porxo. L’Agnès observa l’Eva i la compadeix: pensa que en Joan no canviarà mai i que si no troba feina és perquè, segurament, tampoc no la busca.

L’abella mira l’home amb ràbia i llàstima. Aquest cafre, pensa, si fos insecte seria, sens dubte, un abellot. L’abella és una obrera recol·lectora i menysprea els abellots, paràsits immunds que només serveixen, i encara no tots, per fecundar la reina. Sort, reflexiona, que la seva vida és curta, pocs dies, i que n’hi ha molts que, quan ja no serveixen per a res, són ajusticiats. Precisament, la cara de l’home s’assembla molt a la de l’abellot que va morir ahir. La seva difunta amiga i ella tenien la mateixa edat, un mes i tres dies, i feia molt temps que volaven juntes, quasi vint dies. L’abella torna a mirar l’home, aquesta vegada amb els ulls encegats d’ira. El criminal ha matat la seva millor amiga, per tant, ha de ser castigat. Aquest cas, però, és especial: les picades provoquen a la majoria dels humans un dolor agut i com a molt una inflor a la pell; a aquest home, la picada pot suposar-li la mort. A l’home i a ella. L’abella tremola només de pensar que quan piqui l’home, el fiblot que té al final de l’abdomen es desprendrà del seu cos juntament amb el sac de verí i una part dels intestins, i morirà. El record de l’amiga i la galta morada de la dona, que ni un abellot creuria que és fruit d’un accident, la fan decidir. El fiblot està a punt, la ràbia el reforça; la picada foradarà la pell amb una malícia notòria: l’assassí no se’n sortirà. Quan l’abella està pujant lentament per un camal dels pantalons del malfactor, l’Eva, inesperadament, s’ajup per posar-se bé una sabata i s’adona de la seva presència. Els ulls de la dona la miren fixament i l’abella s’atura, garratibada, sense saber per on fugir. Quan l’Eva sembla que comença a obrir la boca per cridar, calla, es queda una estona observant-la i després, somrient, treu el cap de sota la taula. Tot el que hi ha rere aquest somriure fa desaparèixer la resta de por i indecisió que encara quedava al cos de l’abella.