#novullfestivalsdepoesia

5.10.2012

El mes de maig es va celebrar, al Palau de la Música Catalana, el XXVIII Festival Internacional de Poesia, que, com és preceptiu, convida a sortir a la palestra per recitar els seus versos poetes d’arreu del món. Sense ànim de posar en qüestió l’esforç i la dedicació que hi van esmerçar els organitzadors, el que jo modestament entenc per poesia no té res a veure amb tot aquest enrenou. Ni hi té res a veure ni hi ha de tenir res a veure: una visió de la poesia des de la modernitat no pot incloure gimcanes d’aquesta mena. I si insistim a convocar-ne és que som un país instal·lat en l’anomalia. El títol del present article, #novullfestivalsdepoesia, escrit així, vol recordar que la poesia no té per què pagar el peatge de la massificació i, per consegüent, de la trivialització a què la condemnen actes com aquest.

De les tres veus que T. S. Eliot atribuïa a la poesia —la primera, la que el poeta fa servir per parlar-se a si mateix, la seva “inner voice” o “veu interior”, que Eliot anomena també “meditational”, meditativa; la segona, la que el poeta utilitza per adreçar-se a un auditori més o menys nombrós, i la tercera, amb la qual el poeta crea un personatge que s’expressa en vers—, sembla clar que la que lliga més amb l’espectacle del Palau i els seus voltants és la segona, la que s’ha convingut d’anomenar “èpica”. No cal dir que la distància entre la primera i les altres dues és formidable, i si alguna cosa caracteritza la primera, la veu lírica, és la seva inviabilitat oral, la radical impossibilitat que l’oient, per devot que sigui, n’arribi a copsar  un mínim de sentit.

Deu ser per això que la majoria de les composicions dels autors participants que l’Ajuntament va publicar amb motiu d’aquest festival d’Eurovisió de la poesia pertanyien a aquesta segona veu, la dirigida a una platea àvida de sensacions i que confon invariablement sensibilitat amb sensibleria, i eren composicions en general de molt baixa qualitat, textos que feien prevaler el desordre dels sentiments sobre les especulacions de la intel·ligència i que, al capdavall, no justificaven en cap cas el pollastre que s’hi havia organitzat al voltant. Qui recordarà els versos que es van expectorar aquells dies l’endemà mateix de l’acte de cloenda? Qui els tòpics que es van dir en “converses” i “sobretaules”? Qui els esgarips que es van sentir en museus i biblioteques? Diguem-ho obertament: tot aquest sidral (com el que al cap d’uns dies ens va caure al damunt, la celebració dels Jocs Florals de Barcelona) no serveix per altra cosa que per satisfer, d’una banda, l’exhibicionisme i la vanitat mal dissimulada dels autors (dels de casa i dels de fora), i, per l’altra, justificar uns pressupostos —els de la sectorial de Cultura de l’Ajuntament— que, en vista dels resultats, es podien haver destinat perfectament a resoldre problemes més peremptoris. Què ens ha agafat amb la poesia? Per què no la deixem tranquil·la d’una vegada? Discrepo obertament del text del tinent d’alcalde Ciurana quan deia que la poesia “ens qüestiona i ens obre horitzons [...] ens arrela i traspassa fronteres…” o, portant l’aigua al seu molí municipal, que la poesia “confirma la importància avui de la paraula i la veu, de l’oralitat i de la lectura”. Si fos així, l’atenció que es prestaria a la paraula i a la lectura seria una altra. I duraria tot l’any, no vuit dies del mes de maig. No, la poesia no fa res de tot això. En realitat, la poesia no fa res de res que sigui tangible, quantificable, mesurable. I si ens qüestiona alguna cosa, ho fa, per dir-ho a la manera de Riba, “girant els ulls endins, de cara al cor”. Per això no acabo d’entendre la raó de ser d’un festival que s’acosta més al teatre de “varietés” –o, com he dit més amunt, a un d’aquests festivals televisius horrorosos– que a una activitat que, seguint Valéry, hauria de tenir “la importància secreta d’una temptativa de reforma d’un mateix”. Francament, no m’imagino ―per més que m’hi esforço― un poeta com ell, o un R. M. Rilke, recitant alguna estrofa del Cimetière marin o un dels sonets a Orfeu davant d’un micro.

Recordem el que a propòsit del poeta i de la poesia deia J. V. Foix a la seva “Lletra a Clara Sobirós”: “El poeta, mag, especulador del mot, pelegrí de l’invisible, insatisfet, aventurer o investigador a la ratlla del son no espera res per a ell. Ni la redempció. No floraleja, ni concurseja, ni vol acontentar les tietes. Si fos prou coratjós i el cofoi aburgesat de tots estaments amb la seva extrema vanitat no li hagués encomanat certes malures, no signaria les obres. Plantaria, a l’hora d’alba, els poemes com a pasquins, a les parets, o els llançaria des dels terrats. Manifestaria francament el seu desplaer pels grans, pels satisfets, pels asseguts, pels conformats i per les vídues castes i resignades. El poeta sap que cada poema és un crit de llibertat…”

Potser que, en comptes de malbaratar energies i cabals, ens plantegem d’eliminar definitivament els Jocs Florals i els concursos de poesia a les escoles. I per descomptat, desar al calaix dels mals endreços aquesta idea pelegrina de celebrar cada any un “festival” de poesia. En contrapartida, proposo restituir a les humanitats el lloc d’honor que els pertoca i modificar els programes de lectura de l’ensenyament. Només així es pot tornar a sentir “l’inevitable alè secret que arbora una tan misteriosa i inflamable matèria.”

 

Josep Maria Fulquet

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Retroenllaç: El Núvol es fa gran | Núvol

  2. Quin plaer, llegir tantes veritats dites amb tanta claredat!! Mentre el funcionariat poètic, l’stablishment literari, els divins i els manaies la foragiten de l’ensenyament, però en fan còctels, festivals, soirées dansantes i tota la pesca, la poesia sobreviu ignorada entre els lectors que l’estimen “ulls endins”. Sí, valdria més que mestretites, diletants i predicadors l’oblidessin i no l’usessin mai més per a les seves finalitats menyspreables.

  3. Retroenllaç: Amateurs | Fàstic