Sobre poesia

7.06.2012

S’acaba de publicar un nou número d’Els marges’. Els editors de la revista han convidat el poeta josep l. badal a esbossar una poètica dins la secció ‘Sobre poesia i sobre la meva poesia’. josep l. badal és un valor encara per descobrir. Aquí us oferim un fragment de la seva poètica.

 

josep l. badal

Els dits, la pell, les glàndules, vísceres i òrgans, no han tastat l’arbre de la ciència. Al sexe no ha arribat la seva proteïna xiloide, papiroflexa, legislativa. Ells no van ser expulsats del paradís, només van ser arrossegats en innocent inèrcia al ròssec dels noms i els pronoms que s’exiliaven darrere un déu inacabat (li faltaven, per aquella època, uns quants centenars de pàgines i alguns bilions de glàndules deglutides per atènyer una joventut encara combativa) per tal d’acabar de ser batejats per ell.

L’escriptura de la poesia situa el cervell als dits. Per a la pell no hi ha dos tactes iguals i viu en alegres unicitats. Les “idees” són l’esquelet ossi, el propi i el de tothom: bastant rígid, monòton i funcional, sovint tendent a les generalitzacions.

La intel·ligència de la poesia, a diferència d’altres ciències, necessita el cos per existir. De l’hipotàlam als genitals, de la polpa de la llengua a la del dit. És allò que més s’assembla al “sentit comú”, al sentit del temps i l’espai en el cos. La més física de les ciències humanes.

(Recordar que la bellíssima orquídia neix d’uns bulbs amb forma de testicles crus.)

Però es treballa amb allò més humà, la paraula, la llengua. Es treballa amb l’eina de la deshumanització: la paraula embordeïda, la llengua en coerció, tautologia, saturada d’inferències, forçades analogies, automatismes, titularitats, semàntiques propietats privades, publicitacions. Cal buidar: fer lloc amb la paraula perquè llevi el pa.

Buidar una càmbrula on el temps no hagi estat historicat: que tingui només memòria de la seva única historicitat. El temps en fibres, en cossos, en l’espiral de l’univers i el genoma, en el ratolí i en Na Joanica Loca.

El lloc de la poesia és aquest buit del mig (entre silenci, o ésser, i paraula) on l’ésser humà no separa, on participa en la imprescindible mudança. Lloc on poden ser vius el nen i el seu besavi-en-camp-de-concentració. On la paraula digui “mira-la-flor-d’herbacol”, “Youssef-Jairo-Josep-un-nen-com-tu-li-acaben-d’arrencar-la-ròtula-d’un-tret-el-plom-rou”, o “Bernardus-Orucci-a-qui-van-robar-i-vendre-una-filla” . Individu per individu, en els seus instants per instants, ritme per ritme, rima per rima. Individu per individu sense la idea unificadora, essencialitzadora, sígnica d’”individu”. Per entendre/participar del tot de tots, de tots aquests individus, que no en falti cap. De la lectura ininterrompuda, paraula per paraula, del poema de la humanitat, de la porció d’univers lleguda.

El poema buida, que tot això hi càpiga, hi sigui assajat, glopejat en salives que, aigües en evaporació i raig, han passat de boca en boca des de. Des de l’origen literal del temps en una llengua humida.
Per més informació: www.elsmarges.cat

Etiquetes: